Josep Pla: l’autobiografia és l’estil

Des de fa uns anys està de moda la barreja dels gèneres literaris. Es publiquen memòries que semblen novel·les, assajos que semblen memòries, i novel·les que semblen assajos, per no dir tot alhora. El batibull, a més, s’acompanya d’una impressió de novetat que és falsa, perquè sempre hi ha hagut autors que esborren les fronteres dels gèneres i, a més, ho fan amb tota la intenció. Encara que la diversitat de la seva obra pugui desconcertar, Josep Pla respon bé a aquest perfil, i allò que l’acaba identificant és sobretot un model de prosa —un estil que evoluciona amb l’edat, tot i que des dels inicis ja és conscient del seu sentit.

Aquesta aposta per una veu literària reconeixible és una de les recompenses de la lectura de La cendra de la vida, l’antologia de narracions de Pla que ha editat Jordi Cornudella i publica Destino. S’hi reuneixen textos que dins l’Obra Completa projectada per Vergés i Pla ja eren als volums de La vida amarga i Aigua de mar, i s’hi afegeixen fragments d’El quadern gris que es llegeixen com a relats independents. Tot i que són textos coneguts, estem davant un volum diguem-ne de rerefons conceptual, en què la lectura continuada ens informa de la voluntat estilística de Pla. A través de la tria i de les “Biografies de les narracions” que al final del volum reconstrueixen les peripècies de cada text, Cornudella ressalta el caràcter “proteic” de la seva obra —un monument que, per al lector avesat, sembla fet de vasos comunicants.

Cornudella recorda a la seva Justificació una cita de Pla en què afirmava que tot el que escrivia no eren més que “successius fragments per a unes hipotètiques memòries de la meva vida”. Aquesta mirada unitària que amb els anys el va portar a reescriure’s, copiar-se, reciclar-se o retallar-se a si mateix —tant li fa si era un article, un apunt de dietari, el record d’un viatge, una nota de  lectura— tenia l’origen en un afany descriptiu esmolat des de jove pel periodisme, i es beneficiava d’una llengua viva i atenta als registres, amb una capacitat de treball enorme prolongada en el temps.

En una carta a Josep M. de Sagarra del 1920, Pla escrivia: “Jo us diré que a estones perdudes faig una novel·la sobre la gent perduda i enfonsada que trobo vagabundejant per París. Aprofitaré articles de La Publi i gairebé us haig de dir que faig molts articles pensant en la novel·la”. Encara faltaven cinc anys perquè publiqués el seu primer llibre, Coses vistes (1925), però la promiscuïtat dels gèneres —i els jocs sobre la naturalesa real o construïda del que escrivia— ja li voltaven pel cap. A La cendra de la vida, per exemple, Cornudella destrena el recorregut de la narració “Un amic: Albert Santaniol” per trobar-ne rastres fragmentaris en articles de La Publicidad i en una de les narracions que apareix a Coses vistes (1925); també ens revela que l’autor s’havia servit d’aquell mateix nom com a heterònim periodístic, i, encara, que dins El quadern gris incorpora com a propi l’autoretrat que feia de Santaniol. Una altra narració primerenca, “Escenes d’un primer amor”, és un bon reflex del prosista que negocia el seu rol entre la realitat i la ficció, amb un narrador que se situa al costat del lector per descriure i comentar el dia a dia de dos joves que festegen.

Al cèlebre Prefaci a l’edició de 1967 de La vida amarga, Pla confessava que, de no haver-se dedicat al periodisme, li hauria agradat de cultivar “la literatura narrativa”, és a dir, aquelles narracions que rescatava i reescrivia per completar el volum 6 de l’Obra Completa. (No es pot descartar que la nostàlgia que implicava tornar a aquells relats de joventut l’empenyés a obrir-se tan clarament.) Tot seguit feia un dels seus exercicis de modèstia coqueta i es rebaixava les pretensions com a narrador, però apuntava una mena de poètica: “Sóc dels qui creuen que tota posició, diríem literària, prové d’una capacitat personal per la intuïció de la realitat exterior, servida per una llarga, permanent, inacabable experiència d’observació, de memòria i de treball”.

Els textos de La cendra de la vida són el resultat d’aquesta posició literària, d’aquesta mirada basada en l’observació dels altres interpretada des de l’experiència de la vida. Allò que allunya aquesta prosa del periodisme i l’acosta a la literatura de ficció són les estratègies narratives: la intuïció, vet aquí. És a dir, el talent per a les descripcions detallades de personatges, els diàlegs afilats, la intervenció d’un narrador que agafa distància sobre allò que és descrit; en definitiva, la narració d’uns fets dosificant la informació, creant arcs d’intriga, amb personatges que evolucionen cap a una sorpresa, amb picades d’ullet als tòpics literaris, etc.

Mentre l’ull descriptiu el reserva sobretot per als paisatges, les ciutats, els costums o els passavolants, la majoria de narracions funcionen com a retrats de personatges singulars, potser pintorescos, que porten al narrador cap a una observació psicològica sovint desencantada. Un exemple d’aquesta mirada a “Pensió barcelonina cèntrica”, parlant d’un home víctima del joc: “el senyor Pastells era el que feia més llàstima. Era un home petitó, voltat de sacsons, la veu enrogallada, els ulls embufegats, el bigoti moll i lineal. Sobre la seva pell morta i blanca, les taules de joc h havien posat un reflex verdós”. En un assaig sobre La vida amarga, Ferran Toutain veia en la tria de personatges més aviat grotescos una pinzellada del Flaubert quan “utilitza la ximpleria com a matèria literària”. 

En alguns casos, com a “Un home fatal”, la manera que té Pla de distanciar-se d’allò que escriu és per persona interposada, centrant-se en un protagonista que va conèixer de primera mà, segons ens diu, i que li permet quedar-se a fora però situar-se a prop del personatge. La seva aproximació, en aquests casos, sol ser irònica, a vegades fins i tot amb un punt de compassió, i quan és ell mateix el jo protagonista —com a “Contrapunt”— no s’estalvia l’autoflagel·lació implícita d’un retret sentimental. 

Amb tot aquest devessall d’artificis literaris, de disfresses del jo, l’altra gran recompensa d’una antologia com La cendra de la vida és que actualitza la lectura del Pla narrador. L’exigència a l’hora de precisar una realitat a través de la prosa, revisada i reescrita per semblar propera —aquell “esforç per la banalitat” que Carles Riba ja veia a les seves primeres narracions— ens arriba avui amb tota la transparència, sense impureses caducades, ben bé com passa amb els clàssics. En el seu cas, a més, la creació d’un estil està tan apamada, tan lligada al seu dia a dia de narrador, que potser ens obliga a entendre-la com un tret autobiogràfic.