Joana Estrela: «La frontera entre l’amistat i l’amor és molt fina»

Pardaleta (editorial Meraki, 2022; traducció d’Àlex Tarradellas) és la primera novel·la gràfica juvenil de l’autora portuguesa Joana Estrela i ha estat guardonada amb el Premi Llibreter 2023. Una història que combina la novel·la amb il·lustracions i pàgines de còmic. Un caos del qual no et podràs desenganxar. Quan la Raquel ens comença a explicar la seva història, la Pardaleta ja ha entrat a la seva vida. No de cop, sinó de manera lenta i subtil, primer als passadissos de l’institut, després als assajos de teatre. Una història entre l’amistat i l’amor amb la qual t’acabaràs preguntant: «Quina és la distància que permet estar separat d’algú sense donar a entendre que no es vol cap distància?».

Et defineixes com una «illustrauthor» o «authostrator». Què va ser primer, començar a escriure o començar a il·lustrar?

Vaig estudiar Disseny de Comunicació a la Facultat de Belles Arts de Porto i tenia una classe d’il·lustració en la qual vaig començar a escriure còmics i a fer publicacions independents. Quan vaig acabar els meus estudis va venir la crisi econòmica i no hi havia feina. Vaig tenir molt de temps sense saber què fer, així que vaig començar a fer el que més m’agradava, que era escriure i il·lustrar alhora.

El 2014 vas autopublicar el teu primer llibre, Propaganda. Recordes el plantejament de fer un llibre? 

Com que no hi havia feina vaig decidir fer un voluntariat durant un any en una associació LGBTI+ a Lituània. El temps que vaig estar allà va ser una experiència molt interessant, molt complexa. Vaig començar a escriure les coses que passaven, les coses que les persones em deien… i com que havia participat en fires de publicacions independents hi havia una editora molt petita de Porto que coneixia el meu treball i vam tirar-ho endavant.

En els agraïments del teu últim llibre, Pardaleta (Meraki, 2022), dones les gràcies a la Rita per explicar-te una història. Pardaleta sorgeix d’allà?

És cert que la novel·la està inspirada per una història que m’havien explicat d’una persona que li agradava algú a distància i que es van trobar en un grup de teatre. També era algú que vivia en una ciutat de petita al nord del país i hi havia algunes similituds amb coses que jo havia viscut. Tot i aquest punt de partida, Pardaleta és una història original perquè ha acabat sent molt diferent del que em van explicar. Alhora també tenia la idea de fer una història que parlés de ser amic d’algú i tenir sentiments per aquesta persona, però no voler dir res, només estar observant i esperant un senyal. Vaig pensar que les dues idees combinaven bé.

«Penso que el llibre es divideix en dues parts: la part en què les dues noies es coneixen de vista i la part on comencen una amistat, però en la qual s’està buscant qualsevol senyal per saber que sent l’altra»

Per tant, també hi ha alguna cosa de tu en la història?

Hi ha moltes similituds, els escenaris són tots espais de Penafiel (Portugal), la meva ciutat natal. També penso que el personatge de la Luísa, que és la millor amiga de la protagonista, és una mica una combinació de totes les meves amigues. Però el personatge principal no s’assembla gens a mi, jo mai he fet teatre com ella, i per escriure les escenes de teatre vaig haver de fer un treball de recerca. Vaig participar i anar a veure classes de teatre universitari a Porto per observar com es comportaven, els exercicis que feien i com es relacionaven.

Per què Pardaleta, com se t’acudeix aquest nom?

A l’escola tens i poses sobrenoms que no tenen res a veure amb els noms originals, és una cosa molt de l’adolescència. M’agradava això de posar un nom ficcionat i mig romàntic, no saps mai quin és el seu nom real.

Com descriuries la relació entre la Raquel i la Pardaleta?

És un començament d’alguna cosa, però sempre coneixes la relació des de la visió de la Raquel, mai saps què està pensant la Pardaleta, o què significa això per a ella. Penso que el llibre es divideix en dues parts; la part en què la Raquel només la coneix de vista; i la part on comencen una amistat, però en la qual s’està buscant qualsevol senyal per saber que sent l’altra.

En el llibre construeixes una narració lineal i alhora no lineal, vas saltant de la narració a la vinyeta, de l’anècdota a la il·lustració. Com és el teu procés de creació?

És el caos [Riu]. Mai havia escrit una història tan llarga, i tenia moltes petites coses, ha sigut com fer un patchwork. Hi havia idees de parts diferents: els records de la Raquel, les coses que van succeint al mateix temps i les parts de còmics. Com que és la primera història llarga que escric, vaig pensar que seria més fàcil escriure-la en primera persona. Nosaltres llegim sempre la veu de la Raquel, però tenia el repte d’intentar mostrar alguna cosa més. És per això que les seqüències de còmic intenten mostrar als lectors una mica més enllà de la protagonista.

«Volia representar l’inici d’una relació i no centrar-me en la gestió del «qui soc?». No volia caure en el clixé d’una història LGTBI+ que ha de tenir tots aquests passos»

T’ha resultat difícil escriure una història d’amor i d’amistat adolescent?

Ha estat diferent, perquè jo sempre havia escrit per a infants. En el procés d’escriure hi havia una dificultat per mi, i que no sé si vaig resoldre: Què significa ser adolescent ara? Actualment, és molt diferent de quan jo ho vaig ser. Per exemple, hi ha les xarxes socials, que apareixen en el llibre, tot i que potser no són molt realistes. No sé si hi ha una confrontació amb la realitat, però també és un esforç per a tornar a una cosa més clàssica que no siguin les xarxes socials.

La història és sensible sense caure en res molt sobrecarregat o molt brusc, però alhora és una història LGTBI+ sense remarcar que ho és. Era necessari començar a explicar aquestes històries des d’aquí?

Quan pensava escriure sobre aquesta sensació de ser amics que s’agraden, però no voler dir res, per a mi tenia molt de sentit que fossin dues noies, perquè vaig pensar que la frontera entre l’amistat i l’amor és molt fina, més difusa. Volia representar el començament d’una relació i no centrar-me en la gestió del «qui soc?». No volia caure en el clixé d’una història LGTBI+ que ha de tenir tots aquests passos, sinó que volia centrar-me en la relació.

És complicat acabar la història amb un final que acontenti el lector? Et va costar construir el desenllaç?

Molt! El final originalment era molt diferent, era molt trist i elles no acabaven juntes, però volia donar esperança al lector. A una certa alçada del procés creatiu vaig decidir que volia un final bonic i és fàcil acabar un llibre en el clímax.

Pardaleta ha estat reconegut amb el Premi Llibreter 2023. Com has rebut aquest premi?

Estic molt contenta, sobretot perquè també és un premi per a l’edició i per a la traducció. Una cosa que em fa molt feliç és que el llibre ha sortit de Portugal i ha estat llegit per altres persones. És una cosa que al principi no vaig pensar que passaria perquè el llibre té moltes bromes i coses molt portugueses que vaig escriure sense pensar que serien traduïdes o que tindrien sentit en altres països.

Tens algun projecte nou en l’horitzó que ens puguis explicar?

He acabat un màster que he estat fent a Brussel·les i estic preparant un nou llibre també per a públic adolescent que sortirà l’any vinent. No puc avançar res més de moment.

En el llibre ens trobem tot de referències de la cultura portuguesa. Per compartir una mica més aquest aquest univers, ens podries recomanar una cançó? Erva Daninha Alastrar d’António Variações. Un llibre que t’estiguis llegint? Verão d’Ali Smith (en català Estiu, editat per Raig Verd) és una petita col·lecció de quatre llibres, un per a cada estació. Una pel·lícula o sèrie? Una pel·lícula que em va inspirar molt per escriure el llibre és Adolescents de Sébastien Lifshitz. Un artista o il·lustrador que t’agradi? El Nicolau, una persona amb qui treballo moltes vegades. La Raquel i la Pardaleta en la novel·la prenen un cafè. Un bon lloc per a una primera cita? El cafè Asa de Mosca a Porto. I finalment, un lloc d’inspiració? Un petit llac que hi ha a Brussel·les que es diu Ixelles Ponds.