Excursió al “Matatrellats”

Mentre llegia Qui no fa la festa (Més Llibres), aquesta novel·la breu de Paco Esteve, més que mai m’ha vingut bé adoptar, com a lector, una certa perspectiva antropològica. No hi anava predisposat i tampoc vull dir que haja bescanviat el lector interpel·lable per l’etnògraf que s’ho mira des de fora i anota les conductes. Quin interès té la literatura si hom no hi és en el lloc i en el joc? Així que ni per un moment he pensat renunciar a ser-ne part, de la festa i de la vespra. Ara bé, de vegades un no entra directament en el comboi, li cal una aclimatació gradual, una socialització.

Amb això vull dir que el text no va pels camins fressats de la forma i la perspectiva, i d’alguna manera ens demana aprendre la llengua nativa. Provaré d’explicar-me: no és que el llenguatge siga abstrús, més aviat és planer, però cal entendre’l. I tampoc no es tracta d’accedir a un o altre exotisme, sinó ‒ almenys aquesta ha estat la meua principal suggestió‒ d’anar a l’idioma de l’aventura, del freu, de la cruïlla o del moment indecís. L’excursió del text dura una setmana, en la qual se’ns mostra un retrat de conjunt centrat en la vida juvenil i exploradora. Una excursió que ‒ per torna‒ ens convida a una incursió en la pròpia vida juvenil i exploradora, allà on som sempre possibles i ens hi trobem les pors, l’entusiasme, la desconfiança, el gaudi, el cansament, les ganes de trobar, les ganes de fugir i no trobar, i tantes altres coses que parlen el seu argot. Un llenguatge ben real, però, per més que es vulga ocultar o menystenir.

El text de Paco Esteve parla aquesta llengua amb desimboltura, i presenta la seua història d’històries, el seu retrat de conjunt, no com una deducció matemàtica que pot ser narrada des del principi a la fi segons una disposició cronològica, sinó que aplega fils aparentment dissonants o sincopats per fer sonar la peça. Per això la trama és poètica més que no discursiva. I no s’està d’introduir, entre tot aqueix trencadís que configura la vida jove, la qüestió substancial de la veu narradora i de la metaficció. A voltes ho fa amb un to paròdic i juganer, generalment en contextos onírics i psicodèlics. Però també ho fa en contextos “normals”, i és com si se’ns volgués dir ‒tot invertint la dita‒ que per fer la vespra cal fer la festa. La festa de la literatura, s’entén. O de la vida.

La novel·la, insistesc, para una atenció especial a la sonoritat, com ho fa amb l’amistat, les substàncies psicoactives (enteògens, si voleu), el sexe o la literatura. I no solament em referesc a les músiques que incorpora ací i allà, amb els significats culturals que transporten: rave, pop, rock o jazz. També la “composició” del text sembla haver estat pensada musicalment, i jo diria que l’autor ha volgut donar-li aspecte de bebop. Cosa que s’hi proclama diverses vegades, gairebé programàticament: “Que hi ha un bebop enlaire”; “com un bebop”; “amb el bebop”. La síncope i la hibridació propaguen la sensació d’enjòlit, d’instant en suspens fins que arriba la novetat. Aqueixa impressió que en la novel·la apareix expressada sota la forma de “trencar l’esperat”. Set dies, doncs, consagrats als “cercadors d’atzar”. Cosa que, com és sabut, torna a ser possible des que Nietzsche el va redimir. O, almenys, això deia ell.

A partir d’aquesta avinentesa, l’obra pregunta i apel·la al temps i a l’interès del lector. Perquè, qui no pressent que la seua vida té alguna cosa d’escriptura o de rondalla? Qui no vol a la seua vida aquell to poètic, com d’estar-se creant, amb art, tentines i al·lucinacions, alguna cosa? No estem potser massa acostumats a sentir les coses de cada dia amb una perillosa familiaritat? No se’ns va ordint el teixit quotidià com si res, potser massa anodinament? Per això, un trenc del rall ens paga un gran favor i la literatura ens torna a la consciència del poder gojós de teixir, incloent-hi la possibilitat dels desficacis. Per tant, sense perdre de vista que amb la literatura o amb la vida no es poden fer altra cosa que assajos. Monumentals o senzills. Del cabal d’un Ganges i un Mahabharata o del cabal discret d’un rierol de muntanya. Com ara ací, en aquesta novel·la.

Dissabte 21 d’abril l’escriptor Carles Rebassa presenta Qui no fa la festa (Més Llibres) de Paco Esteve a la llibreria Quart Crexent (Carrer d’en Rubí, 5) de Palma de Mallorca.