Els afores són una ceba

Tots els personatges són iguals en la seva insignificança i en la seva grandesa, i Afores (Edicions 1984, 2017) de Ramon Mas s’aplica la màxima. El llibre és una novel·la formada per contes dispersos, una auca de personatges principals que reapareixen com a secundaris quan convé i que tots plegats configuren un poble inventat dibuixat amb carbonet damunt d’un mapa. Puigsech és un poble com els altres i cap dels residents genuïns vol perdre protagonisme, ni tan sols el nano que s’ha suïcidat sense que ningú entengui perquè.

La carretera que uneix Puigsech i Daltabaix és l’escenari on tradicionalment els adolescents dels dos pobles rivals s’atonyinen un sol cop a la vida per no veure’s més. En Carles, que s’ha matat, va perdre’s aquest ritual de pas quan encara era jove. En Robert de Puigsech sembla que hi té un doble, però ningú n’està al corrent. La cambrera oficial de Puigsech, “un poble on la gent té massa prejudicis per anar al psicòleg”, fa i desfà el que passa a la resta de vilatans en un exercici semblant al vudú: té una maqueta amb figures en miniatura, i quan ella mou els ninots els personatges van allà on ella vol per caprici, com només saben fer els autors i els déus de l’Olimp. Al mapa de la Fina hi cap la gent que hi ha al poble i també la gent que hi haurà però que encara no s’hi ha instal·lat. Per això el carter i poeta, que si volem és només carter i poeta però que segons com fa tota la pinta de ser un editor que vol fer arribar totes les veus al lector idoni, es troba amb el dilema d’entregar una carta que té com a destí una casa buida a la perifèria de Puigsech.

A “El pis de dalt”, un professor aterra al poble, i com a bon foraster ho fa sol. El personatge està obsessionat amb la perruqueria que té davant de casa, perquè sempre que se la mira la veu buida i oberta. La perruqueria és com el desig: latent, inconscient, desconsiderat. En canvi, ”el pis de dalt” de la perruqueria és tota una altra cosa que potser té a veure amb la vida quotidiana, salvadora i anodina a parts iguals. S’ha comparat prou encertadament l’Afores de Ramon Mas amb Twin Peaks, pel misteri i l’ambient carregat de poble que retrobem a tots els contes. A  estones, la lectura d’Afores em recordava una mica a El Castell en un to més amable. Per la seva tristesa estranya, les novel·les de Kafka també tenen un no sé què d’inconscient, i l’inconscient sempre és “real” però també és sempre un misteri. Un misteri com la perruqueria o  la Boca del Llop on va caure el petit Carles, que des d’aleshores fins que es va suïcidar va deixar de ser el mateix, potser perquè no va tenir la traça de fer com el profesor i pujar al “pis de dalt”.

Afores té diferents capes de lectura, és com una ceba que despulles fins que se’t desintegra a les mans sense que arribi a haver-hi un desenllaç únic i lògic. La ceba amb prou feines té un cor, un nucli: tota ella és afores igual que la carretera, igual que Daltabaix, igual que la part nova de Puigsech, igual que cadascun dels personatges reclosos en si mateixos. Sense floritures, amb expressions acurades (no oblidem que l’autor, a banda d’editor, també és poeta: l’hi podeu llegir Òsties, d’AdiA edicions) i sempre amb diferents capes o nivells de lectura plausibles. Al final d’Afores, l’alter ego de Ramon Mas treu el nas per dir-nos que no sap si el que ha escrit és una obra mestra o una bajanada. Descobriu-ho vosaltres mateixos.