El vampir de Polidori fa 200 anys

Aquest mes d’abril de 2019 se celebra el bicentenari de la publicació de El Vampir, de J.W.Polidori (1795-1821), una narració que ha contribuït abastament a la configuració aristocràtica d’aquest personatge en el nostre imaginari actual. Publicada per primera vegada l’u d’abril de 1819 en la revista New Monthly Magazine, l’obra va assolir un èxit instantani en ser atribuïda l’autoria a Lord Byron, per a qui John Polidori havia treballat en qualitat de metge personal tres anys abans, durant un breu període de la gira continental que el poeta va encetar el 1816. Hi ha edició catalana traduïda per Marina Espasa i publicada a Angle Editorial.

L’activista social i escriptora Harriet Martineau recordava en la seva autobiografia que el 1817, el doctor Polidori va aparèixer inesperadament en el si dels cercles socials més distingits: “Durant aquells dies, va arribar a Norwich un foraster que va despertar un gran interès a casa nostra…Era el pobre Polidori, conegut posteriorment per ser el metge de Lord Byron, per ser l’autor de El Vampir i per haver-se suïcidat per culpa dels deutes de joc.”

No pot ser més precisa la descripció que Martineau fa de John Polidori, sobretot perquè l’ordre dels elements determina la causa per la qual encara el recordem avui. Per quiratar la importància real de la figura, només cal fer un senzill exercici de reducció a partir de la gernació de nois de la seva època. En primer lloc, podríem dir que res el diferencia de molts joves atractius; ni de la munió de joves atractius ludòpates amb tendències suïcides; ni de la porció de joves atractius ludòpates amb tendències suïcides, inflamats per certes aspiracions literàries. Després de la segona escomesa per arribar al nucli de la qüestió, podríem afirmar que Polidori tampoc destaca especialment ni per l’estil de la prosa ni per l’originalitat del tema de la seva obra més coneguda –The Vampyre-, atès que el vampirisme seguia estant de moda des que el monjo benedictí Dom Augustin Calmet en publiqués una mena de  tractat l’any 1746. Completat un tercer aürt, començaríem per estrènyer el cercle, tot comptant el nombre de tendres metges doctorats que, com ell, van estar al servei d’un noble i que acomplien les premisses anteriors. I potser encara en trobaríem uns quants. Per tant, arribats al glòbul principal, conclouríem que la valoració de l’autor i de la seva obra emana d’una circumstància externa i específica, i no de les eliminades anteriorment. Per fi, hauríem de plegar-nos al reconeixement que la circumstància externa i específica que salva de l’anonimat John Polidori és la d’haver estat al servei d’un noble molt especial, en concret, entre el 23 d’abril i el 16 de setembre de 1816. Perquè és en la identitat del noble –Lord Byron- on, precisament, rau la diferència substancial.

The Vampyre està basat en un esbós amb prou feines plomejat per Lord Byron durant l’estiu de 1816. L’esbós es coneix actualment amb el títol de Fragment of a novel, i està ambientat d’acord amb alguna de les vivències de la gira que el poeta va realitzar entre 1809 i 1811 en companyia del seu amic John Cam Hobhouse. El narrador és un personatge que demana a un enigmàtic conegut seu -anomenat Augustus Darvell-  que l’acompanyi en un viatge per l’Orient. Arribats a Efes, Darvell vaticina la seva pròpia mort i el fa dipositari d’un jurament.

Pel que fa al seu relat, Polidori transforma Darvell i el seu acompanyant anònim en Lord Ruthven i Aubrey, afegeix víctimes femenines i dibuixa escenaris nous des d’on dirigeix un sentiment d’hostilitat continuada vers el personatge de Lord Ruthven, inspirat directament en la personalitat del seu pagador. Polidori s’apropia el nom del protagonista de Glenarvon, Clarence de Ruthven, la novel·la escrita per una antiga amant de Lord Byron, Lady Caroline Lamb, amb l’objectiu de desacreditar el poeta. I és que la fama del signe que fos estava assegurada si el carisma de Lord Byron t’acariciava el llom. Només heu de dirigir l’atenció cap al conjunt llegendari generat a partir de la seva estada a Villa Diodati durant l’estiu de 1816 i veureu.