Dolors Miquel: tradició i inconformisme

La poeta Dolors Miquel i el seu editor Jordi Cornudella van conversar sobre poesia en el marc del simposi dedicat a la poesia de Miquel celebrat el 4 de març a l’Institut d’Estudis Catalans. La jornada, titulada ‘Dolors Miquel: tradició i inconformisme’ va ser organitzada per la Societat Catalana de Llengua i Literatura i va reunir experts en la poesia de Dolors Miquel. El simposi es va tancar amb aquesta conversa que us oferim avui al podcast del suplement Faves tendres.

En iniciar la conversa, Jordi Cornudella explicava que com a lector separa en dues categories els autors de la nostra tradició, aquells que ens toquen de prop. Aquells que ens enriqueixen la tradició una mica per dins, i que aprecio molt, com podrien ser el cas de Maria Antònia Salvà o Clementina Arderiu. I després hi ha els que posen la nostra tradició a l’altura de la literatura universal. Dolors Miquel forma part d’aquest segon grup. Llegir-la és com llegir Alice Oswald o Sharon Olds.

Cornudella va observar a Dolors Miquel que és una poeta que fa llibres. Fa la sensació que quan escrius un poema està col·locant el maó d’un edifici. “Normalment vull parlar d’un tema i vaig cap allà. M’agafen atacs d’escriptura. Tinc una idea, com pot ser la mort o la metamorfosi, i a partir d’aquí treballo”, va respondre Miquel. “Els sonets de Musot els vaig fer amb la idea que fos un llibre que no pogués ser traduït a cap altra llengua. Agafava paraules mortes i en posar-les en contacte amb paraules vives revivien”. I també explicava: “Vaig estar molts anys fent rima i estrofisme, i això em va ajudar molt. És un exercici que t’ajuda a fer virgueries de sentit. La rima no era per a mi un fre, sinó que era molt creatiu, perquè és un mecanisme que et pot fer anar cap a una banda o una altra. És molt divertit”.

Dolors Miquel ha optat per deixar la poesia. Ara és la Lola Miquel i està escrivint un altre tipus de textos. Tot i així reconeix que continuarà recitant poesia allà on la demanin: “Hi haurà putiferi, encara ens baixarem les calces per fer recitals. Perquè m’agrada molt recitar, tant els meus poemes com els d’altres. És com si et tiressis dins una piscina, sempre en surts molla”.

“La primera vegada que vaig veure algú recitar de veritat va ser amb l’Enric Casasses”, deia Miquel. “L’Enric és el meu padrí, perquè li agrada molt jugar amb les paraules”. Cornudella apuntava que Miquel no imita Casasses quan recita sinó que té la seva pròpia manera de dir, que és bastant inimitable.

Miquel també va parlar de la veta humorística de la seva poesia, que paradoxalment és poc present al seu darrer llibre, Sutura, l’autoantologia que ha fet per encàrrec de Pagès Editors. “No els vaig incloure perquè els menystingui sinó perquè vaig decidir ordenar el llibre per temàtiques, i això em va permetre veure el meu pensament, però Sutura no és tampoc un autoretrat”. De tota manera, Miquel va reivindicar l’humor de Rabelais, un autor que admira, i que va demostrar que “l’humor és un mitjà de transport de grans idees. Sense l’humor no podríem respirar, però la societat no valora l’humor”.

Miquel també recordava el moment quan va descobrir que el català podia ser una llengua literària. “El català era la llengua que respirava i amb quinze anys em vaig adonar que el que m’ensenyaven a l’escola era el castellà, però que la meva llengua no la vaig descobrir fins que se’m va morir una persona propera i em va sortir d’escriure un poema en català. Aprenem a parlar i a escriure al mateix temps, però hi ha un gran salt entre la llengua parlada i l’escrita. Són dues coses diferents”.

Cornudella va apuntar que Miquel havia passat del medieval al barroc. Miquel va respondre que sí, que li interessaven aquells retaules que surten dels marcs. “Ara vivim una època semblant al barroc, un moment en què les creences cauen. El barroc literari no m’interessa gaire, excepte el Rector de Vallfogona, però sí que m’interessa el barroc artístic. Sóc també amant dels modernistes, de J.V. Foix, de Rodoreda, Gabriel Ferrater i per descomptat els medievals”, va dir Miquel.

Cornudella va observar que Miquel és una autora que s’ha fet seva la tradició, i que el pas per la universitat no l’ha deformat. Miquel va explicar que la seva escola van ser les gires poètiques que va començar a fer als anys noranta. “Recitàvem de veritat i sortíem a compartir. No ens pagaven i això ens donava llibertat. Ningú ens deia: ‘Heu de recitar a tal dia a tal lloc. Va ser aigua de vida”.

Al darrer tram de la conversa, Jordi Cornudella va anar repassant llibre per llibre tota l’obra de Dolors Miquel i ella va anar comentant com s’havien gestat i amb quin objectiu o ànim els havia escrit. Sobre El llibre dels homes, per exemple, va explicar que era una crònica d’una època, des de la mort de Franco fins a l’arribada d’Aznar. Miquel recordava que en aquella època jo sortia a protestar al carrer i en la lluita els homes em tractaven com un igual, però després quan entrava en una confrontació amorosa amb ells, em tractaven com una mare o una padrina. Ens havíem conformat amb una merda de política, però no havíem canviat res, em sentia menyspreada pels homes”.

Al final de l’acte Cornudella va preguntar a Dolors Miquel si havia après alguna cosa durant el simposi, després de tantes ponències sobre la seva obra. “Em feia molta por, no sabia si podria suportar tants elogis, però m’han clarificat aspectes de la meva obra i m’han fet recordar que de petita estava obsedida per Dalí, un detall que no recordava”.