Dir el foc

Amb La part del foc, Pol Guasch (Tarragona, 1997), va obtenir el Premi Josep M. López Picó de la Vila de Vallirana 2020. L’acaba de publicar Viena Edicions amb un pròleg de la filòsofa Marina Garcés, que n’explica la gestació i motivació. Es tracta d’un llibre de poemes deutor de lectures d’escriptors de la talla d’Agamben, Scholem, Blanchot, Kristeva, Akhmàtova, Tvietàieva, Fontela, i els nostres Foix i Català. És també un llibre de l’experiència que, des de la primera pàgina, s’alça en flames perquè així és la vivència de l’amor en totes les seves dimensions, ja siguin físiques o metafísiques. 

Crema l’amor adolescent tant com el foc s’hi obre pas en l’amor adult; crema l’amor que es vessa tant com el que s’apaga amb aquell gel que mata (cremar-se les mans amb la neu tan freda); crema l’amor en el desig com crema en el desamor que desintegra l’ànima de tant dolor. Però l’amor també era un recer, escriu el poeta. Moments de l’amor que cal viure per saber que existeixen àngels i dimonis surant o cremant-se en el mateix foc.

A propòsit d’aquestes forces de diferent signe però experimentades amb la mateixa intensitat, a propòsit d’aquests focs, doncs, perquè una lectura ens porta a una altra i enllaça vius i morts, contemporanis tots en aquest present que ens crema, ja sigui per sobreamor o per manca d’amor, el sociòleg Michel Mafessoli va escriure en la dedicatòria que encapçala el seu assaig La part del diable. Compendi de subversió postmoderna: «Per a R., que sap molt bé que el que no mata ens fa més forts». I és que no hi ha alquímia, ni física ni espiritual, sense passar per un gresol bullint a cent graus. No es poden fondre els metalls impurs sense el concurs del foc a altes temperatures que els liqua per tal de solidificar-se en un metall més noble.

L’infern del Dant, que conté la súplica per fugir de les flames eternes, apareix en la imaginació quan es llegeixen aquests versos de Pol Guasch: (…) i tancar les portes de l’infern i esperar/ que n’hi hagi prou i que es perdi/ la malura pels camins enrevessats. 

Amb l’amor que es vol etern es corre el perill que es torni també un infern etern? Així obren els extrems en la polaritat: hi ha una part del diable en l’eros torbador. Ens movem en l’oposició llum i tenebres, però hi ha un fidel a la balança: Quan camino i és de nit,/ duc la flama dins el pit,/ que em guia com la llanterna. La vida humana és un recordatori constant del cicle de la mort i de la vida en contínua metamorfosi i potser només tenim com a capital aquesta llanterna interna que l’amor il·lumina, alimenta i pot cremar, sí, però només una guspira d’amor també ens pot fer renéixer de les cendres.

Esgranant una magrana que no s’acaba, escriu Pol Guasch en un poema que, com tots els que integren La part del foc, és una al·legoria de la dialèctica natura/ cultura, experiència/escriptura, amor/dolor/dol. Ser humà potser és això: la consciència entre l’animalitat i la bellesa, entre el caos i el cosmos units sense fi, o això és el que ens sembla comprendre a través de les experiències que es van succeint en el temps, dit amb versos com aquest: Aquí, hi he estat abans, he vist/ aquest crim de nou altra vegada, he vist/ aquest ficus vermell florir tants cops.