Aurora Bertrana, oceànica, tanmateix

Feia cel de mitja tarda, però a dintre de l’antiga església del Centre Cultural la Mercè sempre hi fa nit. Ahir, que s’hi celebrava el primer acte de la Setmana dels Bertrana, perquè aquest any els Bertrana duraran una setmana sencera, també n’hi feia. I així la gent, que a poc a poc arribava, anava caient a dintre de la nit; i quan tothom hi va ser, llavors l’alè de temple va començar a caure a damunt dels caps, de les faldes, de les mans. A Girona els actes d’havent berenat, justament perquè s’hi ben berena, no comencen mai a l’hora.

Però finalment s’encén un focus i a l’escenari hi ha una dona, i la dona demana perdó pel monòleg públic que es disposa a fer, i diu que parlar des d’una tribuna “és un dels actes menys democràtics, menys racionals i menys fraternals dels que es practiquen en societat”, i parla de la moral d’aquells que accepten, com ella, de fer-ho, i assegura que ella no ha vingut a convèncer ningú. I pel to profundament reflexiu de les seves paraules, per la humilitat gairebé púdica que gasta, pel dring del català que parla, s’endevina que aquella senyora no és una senyora que parla i prou, és l’actriu Mercè Pons dient Aurora Bertrana. I així sabem, d’entrada, que no serà un acte de guió clàssic. I no ho és. Som, tot d’una, en una mena de bell guinyol fet de retalls de textos bertranians que plouen d’ací i d’allà, inesperadament, vius ara gràcies a Pons i a Josefina Espinosa, enmig d’una conversa entre Josep Maria Fonalleras i Mariàngela Vilallonga, que sembla ser el pilar de tot plegat.

En una capella lateral hi ha una noia il·luminada, amb un pinzell de tinta xinesa a la mà, és Gala Pont, que fa un posat de marededéu blanquinosa i que dibuixa petites Aurores Bertranes de faldilla llarga i acolorida que es projecten al fons de l’escenari. I, per endreçar aquest garbuix bonic ideat per Tramoia, hi ha Txell Bonet, que duu un vestit blau i un somriure, i que fa de l’acte de presentació una gala. Una gala batejada així: Moviment Bertrana. I sí, moviment. Des del públic fa l’efecte que, allà dins, en aquella església amb teló, s’hi ha engegat l’engranatge d’un teatret mecanitzat, grinyolant, fet per una mà artesana, i que en qualsevol moment, flop!, purpurina, música, olor de fira. Si des de l’escenari ens miren, devem fer ulls lluents de caramel, galtes de mainada expectant.

I Bonet explica que el Premi Prudenci Bertrana, que s’atorga anualment des del 1968 a una novel·la escrita en català, i que va néixer per contradir el premi franquista Inmortal Ciudad de Gerona, que el primer any premiava només novel·les en castellà, que va durar deu anys i que va acumular uns quants deserts (per bé que Rodoreda s’hi presentà, el segon any, amb Mirall Trencat, i que passà desapercebuda), a partir d’aquest any anirà de bracet amb un altre premi. Des d’ara, enmig de la clamadissa de plaça, a redós del taulell de merceria o al voltant d’una taula de bar, els seguidors de la cultura catalana faran juguesques per saber qui guanyarà el nou Premi Aurora Bertrana de traducció, que s’estrena enguany. Convocat, també, per la Fundació Prudenci Bertrana que Vilallonga presideix, i que es concedirà a una obra literària ja publicada. Aquest any, que també fa cent trenta anys del naixement de l’escriptora, “el jurat ha hagut de triar entre més de set-centes obres”, explica Vilallonga. Les set finalistes ja s’han donat a conèixer, perquè se’n parli, per fer xup-xup. També justificarà que un premi de traducció dugui el nom d’Aurora Bertrana dient que, per exemple, va traduir Robinson Crusoe. I que, de fet, havia escrit algunes novel·les curtes espontàniament en francès. “La mare ens ensenyava a ser senyoretes pobres, però amb dignitat. I la tieta música i francès.” I que ja tocava que un premi literari gironí dugués nom de dona, diu Vilallonga, que “hi ha el Lletra, que és femení, però que no és cap dona.”   

I Fonalleras i Vilallonga parlen de premis. I tot i que tal com diu Bonet per a presentar-los són, tots dos, ells mateixos per si sols, “institucions”, parlen molt amicalment, una mica com qui es reclina al sofà de casa, una tarda qualsevol, tornant del tràfecs de cada dia. Tantes vegades ho han fet, de parlar tarima amunt, que semblen, per bé, oblidar-se’n. I així, el públic deixa de fer de públic i cadascú, de la butaqueta estant, de sobte està sol i a les fosques, empès a fer d’espia maldestre de forat de pany, a davant d’una conversa casolana d’apreciats, vells col·legues… “Avui, sovint, els premis, quan es donen, el llibre ja s’ha publicat fa temps”, diu Fonalleras. “Com el Premi Prudenci Bertrana”, diu Vilallonga. I continua Fonalleras: “Abans no era d’aquesta manera, hi havia deliberacions aferrissades fins ben entrada la nit, i es trucava al guanyador uns dies abans, no gaires. Tant era així que una vegada, després del lliurament d’uns premis, un home, acompanyat per la seva dona, les seves filles i fins i tot per la seva mare, se’m va acostar una mica de gairell, una mica encongit, i em va demanar que per què no havia guanyat. L’home, que entranyable!, no sabia que uns dies abans s’avisava el guanyador d’una telefonada, i es pensava que tots els altres participants eren, com ell, entre el públic amb les seves famílies.” I s’hi engresquen, i vinga anècdotes jocoses de sobretaula fins que n’hi ha una de greu. Diu Fonalleras: “En tot això hi ha una cosa terrible. I és que ara, més que estar a l’aguait de la novel·la candidata al premi que tens a davant, més que estar a l’aguait de l’argument, de l’acció, del temps, has d’estar a l’aguait de la llengua. De si està ben escrita. A vegades, darrerament, et trobes dient, com a punt a favor: però està ben escrit, eh?, el català. Has d’estar constantment valorant l’eficàcia de la llengua.” I ja el tenim, el corc, rosegant-nos el cor cansat que se’ns distreia. Vilallonga va fent que sí, que sí, amb el cap.

El seu pare, Prudenci Bertrana, li va dir que no i que no, que res d’escriure, que escrivint no es guanyaria mai la vida…

I en parlen, encara, d’aquesta mena de murmuri de rebotiga de premi literari. Vilallonga anuncia, tot d’una, un dictat de notes i d’apunts de marge inèdits, que l’autora homenatjada havia gargotejat a tall de valoració ràpida quan feia de jurat del Premi Prudenci Bertrana a damunt de les novel·les presentades. I Pons canta: “Novel·la sense interès.”, “Argument vague: no sé on va.”, “Original, massa densa, de dubtosa sintaxi, pretensiosa.”, “Personatges molt ben pintats.”, “Mena de memòries un poc ensopides.”, “No és una novel·la, és una crònica. No es pot prendre en consideració perquè no és una novel·la.”, “Massa prudència. Capellanesca.”, “Els personatges fan l’amor perquè sí: té una certa gràcia.”, “Novel·la llarguíssima. Detalls de la guerra exagerats, com si no l’hagués viscut. Original però mal escrita. Amb faltes de català.” I Fonalleras no se’n pot estar i confessa: “Aquesta última era en una novel·la de Terenci Moix.” Algú, entre el públic, s’ha enriolat. Una altra: “Absolutament subversiva.” “Aquesta era per Estat d’excepció, de Manuel de Pedrolo”, diu Fonalleras. Aquesta fou la primera guanyadora del Premi Prudenci Bertrana, que no es va poder publicar fins l’any 1975, sota el títol Acte de violència. I és que el naixement del premi va ser, llavors, com una gota d’oli en un cap de llumí encès. “El premi va sortir amb molta efervescència. S’hi van presentar obres que no tenien tant realisme social, com passava amb la majoria d’obres de l’època. I n’hi havia moltes de més pop, més experimentals.”, diu Fonalleras. “Cal dir que al jurat hi havia només una dona, que era Aurora Bertrana. I Aurora hi era, sobretot, perquè era la filla de Prudenci Bertrana, però també perquè representava un lligam amb la generació d’abans de la guerra”. “I hi va ser fins l’any 1973, que per voluntat pròpia va demanar de sortir-ne.”, afegeix Vilallonga. Un any més tard moriria, a Berga.

I a mi, llavors, em travessa el pensament Maria-Antònia Oliver, i la veig, un vespre de gener, a la cuina de casa seva, arrambada a la finestra, i cloquer, i cel, i lluna, i m’explica que ella s’hi havia presentat, al Prudenci Bertrana, quan tot just s’estrenava, i que algun membre del jurat li havia dit, de sotamà, que s’havia descartat la seva novel·la perquè segons Aurora Bertrana era massa impúdica, hi havia massa sexe, i que estava tan alterada que una noia jove com era Oliver aleshores escrivís aquestes coses, i que no podia ser, que guanyés. L’any 1991, però, Oliver guanyaria, potser com una mena de venja suau i a deshora, el Prudenci Bertrana per la magnífica Joana E. “Un concurs de novel·la és una moixiganga social de les més divertides. És tot el que vulgueu menys un acte seriós en pro de la literatura”, digué Bertrana en una conferència sobre els premis literaris, cap a l’any 1955.

I Vilallonga explica que Aurora Bertrana, en un text que duu per títol Mort i passió dels jurats literaris, hi diu que “el sol fet d’escriure en català ja vol dir una aventura”, i que “a Catalunya només hi ha dos o tres escriptors que es guanyen la vida i mantenen la família escrivint en català.” I que és potser per això que el seu pare, Prudenci Bertrana, li va dir que no i que no, que res d’escriure, que escrivint no es guanyaria mai la vida… I resulta que va anar així: Un dia Carme Karr va passar per cals Bertrana a prendre, segurament, una beguda rosada d’aperitiu, i va demanar al pare d’Aurora Bertrana d’aquesta manera: “A què voleu dedicar-la?”. Ell es vinclà cap a la filla i digué: “I tu què vols ser, sargantaneta?” I la sargantaneta feu: “Escriptora”. I pare esfereït. Silenci. Rellotge de paret. “Això mai”. Carme Karr: “I per què?” Prudenci Bertrana: “A Catalunya, ser escriptor és una dissort.”  

I el vespre, doncs, serà un repàs fresquíssim de la seva vida, de la seva vida feta literatura; i hi bategaran, tothora, les descripcions més estel·lars i agudes de les mil cinc-centes pàgines de les seves Memòries. “Trobo que caldria fer una altra edició de les seves memòries”, diu F. “Una de filològica”, fa V. “No, una de popular. Val més que no demanem quanta gent se les ha llegides, mil cinc-centes pàgines. En canvi, si es fes una edició de, no ho sé, posem dues-centes cinquanta pàgines…” Vilallonga no hi està gaire d’acord. “No dic que s’hagin de cremar”, fa Fonalleras. I quan sembla que la conversa Fonalleras-Vilallonga s’apaivaga, i quan sembla que els retalls de vida, dits per Pons i Espinosa com si per primer cop es diguessin, s’esgrogueeixen, Bonet anuncia la segona part. I comença, llavors sí, l’espectacle.

Aurora Bertrana era, doncs, segur, una dona que no tenia por. I que, si mai en tenia, tenia a darrera la saviesa de fer-se-la passar,

L’actriu Queralt Albinyana, acompanyada per la violoncel·lista Marta Roma i les violinistes Èlia Bastida i Leonor Falcón, serà la jove Bertrana que anirà explicant la seva pròpia vida amb paraules que, si no són de la mateixa Bertrana, hi passaran a frec. I amb quatre cadires per atrezzo, un vestit humil i tota la gràcia del gest n’hi haurà prou per invocar, en una mena de missa inversa, festiva i nocturna, l’ànima de l’autora. Hi ha un espectacle a dintre de l’espectacle: Bertranettes. I si cal fer una segona part és perquè, tal com dirà Bonet, “volem reivindicar la faceta musical d’Aurora Bertrana, que va ser violoncel·lista.” Perquè quan son pare va decidir que no havia d’escriure, va coincidir que el seu professor de música, el compositor de sardanes banyolí Cassià Casademont, li havia dit que la minyona mostrava afecció per la música, i com que Prudenci Bertrana era un enamorat del violoncel, va comprar-ne un a la filla i la va enviar, dos dies per setmana, a aprendre de tocar-lo a Barcelona. “Una gesta única en la història de les llibertats femenines, va ser considerat, a Girona, que jo agafés el tren tota sola dos cops per setmana”, diu la Bertrana-Albinyana. “I per això el pare, després, m’hi va enviar tota la setmana sencera: me n’hi vaig anar a viure. En una cambra de convent petita i fosca on l’únic moble que hi havia era un confessionari. Que a força de ser l’únic objecte de l’habitació, anava prenent vida.”

Així doncs, Aurora Bertrana va ser, des de nena, des de noia, “intensa i viatgera”, que dirà Bonet. A vuit anys s’havia escapolit de cals avis materns, a les hortes de Santa Eugènia, i se n’havia anat camps a través amb la intenció secreta de fugir, d’emprendre un viatge molt llarg. I un dia, de jovencella, se n’havia anat del convent a veure la senyora Karr, perquè volia ser lliure i tenir, almenys, una mica més de claror perquè les notes de les partitures no li fessin formigues als ulls, els capvespres, quan assajava. Aquestes primeres fugides, aquest primer sentir-se palpitar, va ser, per força, una premonició de la vida de viatges i d’aventura que duria després.

Aurora Bertrana era, doncs, segur, una dona que no tenia por. I que, si mai en tenia, tenia a darrera la saviesa de fer-se-la passar, a favor d’una expectació generosa i benvolent, potser d’una mena de fe, devers allò que havia d’esdevenir-se. Per tot això, si es pogués demanar a Déu de fer-la ser jove ara, hauria tingut, segurament, una corrua de seguidors a l’Instagram. Hauria estat la reina d’aquesta mena de resiliència avui tan preuada i tan en voga en el mercadeig de coaching pixelat.

Bescanviava, doncs, la por per aquesta bona predisposició a l’avenir. Però també per una altra cosa: La creença a ultrança que el viatjar era un aprenentatge adreçador de l’ànima, sobretot de l’ànima femenina, en uns termes gairebé cristians. “La noia que ha passat tot aquest profitós, encara que penós, ensenyament [parla de l’ensenyament d’una estada a l’estranger] es troba molt més apta i preparada per al matrimoni. Ara podeu començar a apreciar el valor d’un home honrat i treballador. Amigues meves: el plaer de trobar un home honrat ja val per ell sol tots els sacrificis que haveu fet.” I afegeix: “I l’ordre futur de la vostra llar, l’economia, l’equilibri i la cooperació que podeu practicar al costat del vostre marit seran més eficaços gràcies a l’experiència d’aquests viatges, fins a l’educació dels vostres fills se’n ressentirà. Tot allò que haureu après lluitant i sofrint a l’estranger serà per a vosaltres una font inestroncable d’experiències.”

Si fem un repàs ràpid de tots els girs trepidants que va fer la seva vida, i que d’entrada ens fan pensar que era una senyora avançada al seu temps i d’accions incontestablement feministes, ens adonarem que, tot i la capacitat esfereïdora de saber-se adaptar joiosament, virtuosament, a les adversitats, ella no en va triar gaires, de girs. El pare va manar que fos violoncel·lista per recomanació del professor de música, el pare va manar que se n’anés sola amb el tren a Barcelona a estudiar, el pare, perquè a Girona no parlessin, la va enviar a viure a la capital i, un cop allà, tal com ella mateixa explica, va acabar ficada no se sap ben bé per què en un tercet musical: la Gran Orquestra de Señoritas. Feien bolo d’una a tres de la matinada. “No sé qui va trobar-me una ocupació.” N’eren tres, doncs, de senyoretes, i de les altres dues n’explica que “havien renunciat a plaure els homes, no anaven ni maquillades, ni empolvorades.” Quan anirà a Thaití ho farà, és clar, enllepolida per l’afany del misteri del viatge, però també, i sobretot, per acompanyar el seu marit, que estarà embrancat en la gran empresa de construir una ­­­­central elèctrica a Papeete. “Era com un somni enlluernador, com descórrer una cortina damunt un insospitat país de fades.” O: “Així, l’amor, la poesia i la música sense literatura, floreixen entre un espai florit i perfumat, sota un gran cel il·luminat i serè.” Això en dirà, en una prosa més preciosista i d’embriagament que d’exploradora sofrent de binocles. I que s’emmarcava, sobretot, en el corrent literari del viatge exòtic, que durant els anys vint i trenta era moda a Europa. De fet, fou Josep Queralt, de l’editorial Proa, qui proposà a Bertrana de fer un llibre de cròniques de viatges sobre els Mars del Sud. Seria, així, Paradisos oceànics, el primer llibre de la nova col·lecció Biblioteca Rodamon de l’editorial.

És una bona nova, doncs, que s’inauguri el Premi Aurora Bertrana, que es reeditin els seus llibres, però em demano fins a quin punt no hi ha un bri de traïdoria, de voler separar-la del nom del pare

És una bona nova, doncs, que s’inauguri el Premi Aurora Bertrana, que es reeditin els seus llibres, que se’n parli, que avui siguem sota els arcs de l’església de la Mercè en una invocació acoloridíssima de la vida i de l’obra de l’autora, però em demano fins a quin punt no hi ha un bri de traïdoria, de voler separar-la del nom del pare, com anunciava Bonet que amb aquest acte es volia fer, si hi va anar tan sovint de bracet, si ell va triar a què volia dedicar-la, com digué Karr. Fins a quin punt no hi ha un bri de traïdoria, doncs, de fer-la enarborar, onejant tothora, la bandera lila, o de considerar-la una viatgera plenament emancipada si: “Penseu uns instants en una llar on l’home i la dona tinguessin les mateixes activitats. Seria una llar sense atractiu, sense llum.” Si: “Val més, per a la intimitat de la llar i per al bé social comú, que la dona limiti les seves necessitats, que sàpiga acontentar-se de certes privacions. És preferible que aprengui a estalviar feinejant dintre casa que no que surti a guanyar un sou al carrer”.

Potser no caldria desprendre les vides de les autores dels matisos que les completen. Tot i que és comprensible que ho fem, una mica per una mena de tendència humana a l’arrodoniment, una mica per la desídia del temps que passa i que empeny, i una mica perquè en tenim però encara ens en manquen, de dones escriptores feministes de combat. Perquè Bertrana, i tantes altres, a vegades són molt a prop del que ens agradaria que fos, del que ens aniria bé que hagués estat. Però no ha estat ben bé. I potser caldria que no ens tremolés la veu en dir-ho. Perquè dir-ho no fa que les seves trifulgues vitals meravelloses, ni que la seva obra, ni que tots els seus passatges literàriament meritoris, no siguin igualment valuosos, dignes encara de ser justament reconeguts, honorats, preats. Bertrana és oceànica, tanmateix.