Quan vaig començar a fer de professor a secundària, una de les coses que més em va sorprendre –fins i tot em va impactar– va ser l’existència –l’omnipresent existència– dels anomenats PI (Pla de suport individualitzat). No només no existien a la meva època d’estudiant, sinó que ni tan sols apareixien en el temari del Màster prescriptiu per exercir la docència, malgrat tractar-se d’una formació de 60 crèdits (entre 1.500 i 1.800 hores).

Però què és un PI? Es tracta d’un document elaborat per l’equip docent per tal que un alumne amb necessitats educatives especials pugui ser avaluat tenint en compte les seves singularitats/dificultats a l’hora de seguir el curs i assolir els objectius educatius.  

Quan un alumne no segueix el ritme del curs perquè, senzillament, no li dona la gana de fer res, aleshores se li sol aplicar un PI perquè pugui aprovar (vull dir aprovar sense fer ni brot, òbviament).

L’elaboració d’un PI és, per tant, una mesura excepcional, i n’hi ha de molts tipus, des de dislèxies o TDAH fins a necessitats econòmiques. Fins aquí, tot raonablement correcte: la filosofia de fons d’un PI és introduir equitat al sistema educatiu per tal que l’avaluació sigui més justa, atès que no tots els estudiants parteixen d’allà mateix.

La realitat, però, és un altra, i és ben simple: en una classe d’ESO de trenta alumnes, un sol professor es pot trobar, tranquil·lament, amb què més de la meitat dels alumnes tinguin un PI. Tot i tractar-se d’una mesura excepcional, extra-ordinària, resulta que en moltes classes hi ha més alumnes amb un PI que alumnes sense. El PI, doncs, és la norma, i no pas l’excepció.

Òbviament, l’elaboració de cada PI requereix de paperassa, molta paperassa –una paperassa que s’afegeix a la paperassa ja existent, que no és poca–,  i també fa falta temps i formació per tal d’avaluar l’alumne com cal, és a dir, seguint les pautes del seu corresponent PI.  

Ara bé, on és el temps per avaluar com cal tots els alumnes amb un PI? On són els recursos? On és la formació per avaluar com cal tota la immensa gamma de possibles Plans Individualitzats?

Si la majoria d’alumnes disposen d’un PI, deu ser que allò que es persegueix és una educació cada cop més personalitzada. Ara bé, on són els professors per atendre aquesta personalització de l’educació? Pot un sol docent avaluar cada trimestre, de manera personalitzada, cent alumnes, dels dos-cents que pot arribar a tenir?

Podria el Departament d’Educació, si us plau, en un dels seus inefables exercicis de transparència, publicar les dades dels alumnes catalans que al llarg de la seva escolarització «han gaudit» d’un PI –o de més d’un?

I encara més important: quan aquestes dades es facin públiques (si ja ho són, de públiques, agrairia que algú me’n passés l’enllaç), caldrà veure quin tant per cent hi ha de tipologies de cada PI. Perquè resulta que ens trobem, tot sovint, que la línia entre ser gandul i merèixer un PI és molt fina.   

Quan un alumne no segueix el ritme del curs perquè, senzillament, no li dona la gana de fer res, aleshores se li sol aplicar un PI perquè pugui aprovar (vull dir aprovar sense fer ni brot, òbviament). L’objectiu de molts PI no és cap altre que l’alumne aprovi, no pas que  aprengui res substancial, no ens enganyem. A molts se’ls hauria de fer un PI per ganduleria o per tantsenfotisme, és evident, però resulta que no n’hi ha, d’aquests, la normativa no ho contempla. Llavors se li fa un PI per qualsevol altre motiu o excusa, sigui quina sigui. Entestats (obligats?) a buscar motius, causes i excuses de per què un alumen suspèn, sempre se’n troben i, de passada, descarregues de qualsevol responsabilitat l’alumne –i també els progenitors.

Ara bé, si un cop fet el PI l’alumne queda descarregat de qualsevol responsabilitat, aleshores on va a petar tota aquesta responsabilitat? Evidentment, la responsabilitat recau tota en el professorat. Si un alumne amb PI continua suspenent, aleshores ja no és culpa de l’alumne, sinó que és culpa del professor, atès que no haurà sabut aplicar bé el PI, encara que aquest PI sigui, en realitat, una manera d’encobrir la ganduleria, l’absentisme i el mal comportament de l’alumne.   

La lògica és perversa: fem un PI per «ajudar» l’alumne, molt bé, però un cop fet el PI, aleshores l’alumne ja no pot suspendre. Si suspèn, la culpa és del professor, que no en sap més, i caldrà reeducar-lo (al professor, no a l’alumne).

La solució? Aprovar-los a tots: el Departament podrà treure pit de l’alt índex d’aprovats a les aules del país i el títol, que és el mateix per a tothom, certificarà oficialment que tots els alumnes que hagin superat el 4t d’ESO –tots sense excepció– tenen el nivell acadèmic adequat. «I qui, amb això, no se sentiria ben pagat?», que deia Pere Calders.

Aquest article forma part d’una sèrie sobre l’ensenyament a secundària que va començar amb ‘Indefensió apresa’. El podeu llegir aquí sota.

• 

  Opinió

  Indefensió apresa (entre el professorat)

  Damià Bardera Poch