Per què ens costa tant parlar de la mort?

“La cultura judeocristiana es la peor para enfrentarse a la muerte de una forma tranquila”, em diu en Dani, mentre caminem per l’Eixample. Fa uns mesos que hi convisc, amb la mort, i la veritat és que, després de moltes reflexions, converses i interpretacions, he arribat a una conclusió: ens costa parlar-ne. Ens resulta incòmode. Se’ns fa un nus a la gola i no sabem com afrontar-la. Ens passem la vida evitant-la. No tinc clar si és per la deriva de la secularització, per la por que ens genera la seva incertesa o per qualsevol altra raó. 

Per què ens costa tant, parlar de la mort? Perquè no tenim una pauta per relacionar-nos-hi. Alguns tenen una guia espiritual o religiosa, però en els temps que corren, aquest recurs no funciona per a tothom. Com afirma el filòsof coreà Byung-Chul Han: “vivim en una societat on l’algorofòbia, la por al dolor, ens comporta una anestèsia vital permanent”. Vivim en la societat de la positivitat en què intentem deslliurar-nos de tota forma de negativitat i el dolor n’és la seva expressió per excel·lència. En una societat regida pel rendiment, el dolor és vist com una debilitat i això ens allunya, entre altres coses, de la possibilitat d’una experiència del dolor i, en el cas que ens pertoca, de la mort.  

Així, la mort s’ha convertit en un tabú que fa que quan ens hi topem no sabem com afrontar. El tabú ens ha fet inhàbils a viure-la amb naturalitat. L’imperatiu d’un gaudi constant i etern ens ha incapacitat en aquesta tasca tan vital. 

“No sé el que és la mort […]. D’una manera que s’escapa de la nostra comprensió, ho veuria molt gratament com una obertura il·limitada”, afirmava Amélie Nothomb quan parlava de la mort del seu pare, a l’inici del confinament del març passat. Tanmateix, Han exposa com la pandèmia torna a fer visible la mort, que meticulosament havíem reprimit i desterrat. Els condols a les xarxes socials, els comiats telemàtics i la vivència freda i distant de les morts durant el confinament han empès la roca del tabú més a prop del centre de la discussió pública i filosòfica. 

No sabem què és la mort. És important parlar-ne, de la mort, en totes les edats i en tots els moments. Cal explicar-la de manera natural, sense filtres ni rituals ni pseudònims. També hem d’acceptar-la. Hem d’aprendre i entendre que la mort és un pas més de la vida, un moment vital culminant, que té una naturalesa imprevisible, que costa de pair i que genera por, angoixa, temors, estrès i ansietat. No podem seguir ignorant-la perquè, quan arriba, de cop i sense avisar, ens trasbalsa i ens inunda en una gran foscor, on ens costarà molt tornar a veure el blanc. Ens cal aprendre a habitar-la, quan arribi l’hora. En la majoria dels casos no tenim els recursos per enfrontar-nos-hi. Ens cal entendre que forma part de les nostres vides i que hem d’aprendre a conviure-hi per poder seguir vivint. 

Necessitem nous rituals que ens acompanyin en la mort i que surtin d’una cultura pròpia, no de l’apropiació d’una cultura exòtica.No hauríem de mirar una pel·lícula americana per aprendre a acomiadar-nos ni anar de viatge a l’altra punta del món per viure l’experiència més exòtica de la nostra vida. Tavares escriu a Un viatge a l’índia que “la manera en què s’enterra un mort defineix un poble”. El meu poble és hereu d’una forma d’acomiadar-se que ja no ens és útil. El meu poble ha de trobar noves formes col·lectives de dir adéu. És per això que crec que ens costa tant gestionar la mort, perquè no tenim una manera pròpia de fer-ho. Necessitem trobar una gestió pròpia de la nostra experiència de la mort.