Pau Riba i l’harmonia de les esferes

Pau Riba (Palma, 1948), l’emblema de la contracultura catalana, es trobava de gira celebrant els 50 anys del seu primer disc, Dioptria (1970), quan la pandèmia el va obligar a posposar els seus concerts programats. Aquesta aturada forçada el va conduir a reprendre una sèrie d’inquietuds còsmiques que l’han sacsejat des que era un rebel adolescent i, així, enderiat i allunyat de l’enrenou de les agendes, ha pogut dedicar el temps necessari a escriure un llibre que ningú esperava llegir sota la seva firma. Disfressat de divulgador científic, el cantant condensa en 178 pàgines la seva cosmovisió i, com un erudit visionari, es llança a l’aventura espacial amb la seva particular Història de l’univers, publicada per Males Herbes.

La llavor de les seves teories neix d’una incredulitat productiva. Desconfia del buit que suposadament preexistiria a l’esternut (el Big Bang). “¿I si cada esternut de cosmos generés un univers i aquests es comptessin per milions de milions?”, es planteja el poeta. Com que ningú ha pogut testimoniar l’origen més remot de l’univers, així com tampoc s’ha pogut documentar empíricament el naixement del llenguatge, el llindar de l’abans i el després, Riba considera oportú endinsar-se en aquestes llacunes obertes a l’especulació. Naturalment, dels principis últims de l’existència se n’ha ocupat tradicionalment la religió, però també la seva desviació secular, la poesia. El nét de Carles Riba se serveix d’aquesta inèrcia imaginativa per crear amb aquest llibre el que ell anomena un “poema científic”, en prosa cristal·lina i en amples paràgrafs parentètics dins els quals posa els punts sobre les is, tot explorant un tema clàssic del repertori filosòfic: la solitud de l’home envers l’infinit firmament, o, com diria Pascal, respecte a “l’esfera espantosa el centre de la qual es troba a tot arreu i la circumferència, enlloc”.

Tanmateix, qui conegui el cantant de “Noia de porcellana” sap que ell seria incapaç d’adoptar un tenor pessimista o catastrofista. L’estança infinita que ens acull és, per ell, un organisme viu, dinàmic i inacabat. Circulant d’una escala macroscòpica a una de microscòpica, com un xaman animista, Pau Riba proposa pensar que una força imperceptible i misteriosa com la de l’atracció uneix els protons amb els electrons, així com, en l’immens billar del cosmos, “el tac que fa moure les boles és la força de la gravetat”. De l’atracció a l’”amor universal” només hi ha un pas: “No deixa de ser sorprenent que el macrocosmos, això tan inconcebiblement vast i tan prenyat d’infinits i variats cossos esfèrics, respongui a la batalla d’una sola força”. Per conseqüència, la proposta del poeta és inevitablement redemptora, ja que “la idea de centre queda relegada al pla subjectiu”, aixoplugant-se en la tesi jungiana de l’enantiodromia, la qual ell interpreta com una retroalimentació: “Nosaltres anem creant l’univers a mesura que l’anem pensant, però, a la vegada, l’Univers ens està creant a nosaltres”. Des d’aquesta visió ampliada, “la Terra és un ésser viu i no tan sols intel·ligent sinó fins i tot racional, ja que disposa d’un cervell ─o, més exactament, d’un exocervell─ poderós, del qual nosaltres en seríem les cèl·lules grises”. D’aquesta forma, en perspectiva, el nostre paper com a individus queda supeditat a un segon pla, en contrast amb el que podem ser col·lectivament/intersubjectivament. Dit en paraules de Riba, la nostra condició gregària s’assembla a un ramat d’ovelles que juntes formen una ficció d’unitat.

El cantautor és un centre de gravetat permanent i entorn d’ell orbiten altres interessos relacionats amb el futur de la tecnologia, posant especial èmfasi en la condició de l’“explant” a la societat actual, ja que els aparells electrònics que predominen avui en dia no són implantats en el nostre organisme (que també) sinó que més freqüentment aquesta tecnologia ens acompanya fora de la nostra pell. Així mateix, molt orientativament, assenyala dues tendències principals: la de les persones que desitgen ser màquines (cíborgs) i la de les persones que desitgen que les màquines siguin persones (intel·ligència artificial). Amb provocació, Riba observa: “¿Hi ha encara algú que gosi negar que ja fa anys que tots som cíborgs?”.

Ho siguem tots o no, queda demostrat que aquest assaig poètic escrit per una estrella del folk hippie no és apte per ortodoxos. Pau Riba ha profanat el temple de la ciència i ha idolatrat l’harmonia magnètica de les esferes.