Oda als dinars familiars

La vida profilàctica d’ara —sí, aquesta en què tot sembla un anunci de Durex que no s’acaba mai— té conseqüències directes en el nostre caparró d’animals socials necessitats d’afecte. Ves qui ens ho havia de dir. La manca de petons i abraçades, del contacte pell amb pell, ens ha dut a idealitzar un ritual tan tediós i incòmode per a la incontinència verbal com els dinars familiars. Aquesta mena d’àpats, dictats a caprici de l’arbre genealògic i no pas de les afinitats personals, són la pedra a la sabata que hem de suportar dos o tres cops l’any segons la fal·lera festiva que es gasti en cada casa. Els dinars amb parents, siguin de vincle sanguini o sobrevingut, es converteixen en l’obra de teatre perfecta per als actors amateurs. Són com els Pastorets de Nadal, però amb un plat de canelons a davant i la processó indigesta anant per dins. A la vegada, desprenen aquella flaire de convenció, de calma protocol·lària, una felicitat estantissa en què tothom somriu i es diu que s’estima mentre pensa que el cunyat és un hipòcrita i el cosí un homòfob amb inclinacions sodomites.

Probablement, l’aportació més rellevant que pot fer un professor de filosofia en el bagatge acadèmic dels seus alumnes arriba el dia en què toca parlar de la idea de llibertat. Aleshores, el docent perepunyetes, obsessionat a fer gruar el pensament dels joves, amolla que no hem nascut lliures ni ho serem mai. “Per què, per què”, pregunten els púbers inconformistes que aspiren a portar la contrària. “Perquè ningú no pot triar la família en què ha nascut”, sentencia el professor. A disset anys, aquesta revelació cau com una plantofada a cada galta. Ja comencem a ser conscients de les tibantors generacionals que afloren en cada cau, i sovint ens hi rebel·lem, però encara no sabem com evolucionaran amb el temps. Com passa amb qualsevol mena d’acte social, hi deu haver dinars feliços, dinars insulsos i dinars incomodíssims. Però un dels primers aprenentatges de la vida adulta és del tot desconcertant: les trobades amb els pares, els germans, els oncles i els cosins barregen dos sentiments tan allunyats com l’amor i l’opressió.

Hi ha cops que els fils es trenquen i els retrets i els crits esclaten com una olla de pressió. Qui estigui lliure d’haver discutit mai a taula, que llanci la primera pedra.

Estimem la família perquè ens ha acollit, ens ha donat sopluig i ens ha ajudat a créixer. Alhora, deixem d’idealitzar-la perquè descobrim que els progenitors són humans amb esquerdes i contradiccions tan fondes com les nostres. Entenem, en definitiva, que haver sortit de la mateixa branca no vol dir pensar, obrar ni voler viure de la mateixa manera. Així, cadascú evoluciona per la seva banda fins que toca entaular-se per Nadal, Sant Joan o Setmana Santa. Som tots junts sota el mateix sostre, igual que quan érem petits, i de vegades cristal·litza una imatge antiga que ja no és real. Tots hem crescut, tots hem canviat i, sovint, el canvi incomoda perquè provoca sensació de descontrol. El descontrol de la incomprensió cap a l’altre, del tabú: la por d’haver d’estimar algú a qui ja no reconeixem ni sentim proper. Ens aterreix el descontrol, i per això fem teatre. Segur que algun cop us hi heu trobat. A taula, hi ha temes que no es poden tocar sense risc de fer esclatar el sarau. Hi ha qui no pot parlar de política mantenint la calma, hi ha qui pressiona amb el tema de la maternitat i les parelles, hi ha qui opina sobre la situació laboral dels altres sense saber amb quins condicionats han topat, hi ha qui fa comentaris racistes, hi ha qui diu que ens passem una mica amb això del feminisme i les llibertats sexoafectives, etc. Cada família sap de quin peu calça i fins a quin punt pot estirar el fil per no fer trontollar el protocol.

Però hi ha cops que els fils es trenquen i els retrets i els crits esclaten com una olla de pressió. Qui estigui lliure d’haver discutit mai a taula, que llanci la primera pedra. Potser aquest confinament de distàncies obligades ens hauria de servir per aprendre a valorar la família tal com és, sense prejutjar-la, perquè els àpats siguin més un espai d’empatia i retrobament que no pas de discòrdia mal dissimulada. Quan aquesta pesta passi, demostreu que n’heu après: abraceu-vos fort, feu-vos petons, noteu-vos, accepteu-vos. I parleu del que bonament us plagui: de l’enèsim canvi de nom de Convergència, de la via unilateral, del poliamor, dels homes trans que es queden embarassats o de l’auge del Satisfyer. Si noteu que la cosa no funciona i la gent encara us mira amb cara de preocupació, sempre podeu aplegar un grup d’amics i construir-hi una família alternativa. Bona sort.