Natura i herència cultural amb Hipòcrates

La medicina és un camp que es remunta a molts segles enrere. Ja els egipcis coneixien les propietats de certes substàncies, com l’opi i el cànem, que s’empraven, no tant per curar com per pal·liar els dolors produïts per les malalties. Això no obstant, anem una mica més endavant en el temps. Al segle V aC, visqué un home que de segur tothom coneix per la seva influència científica: Hipòcrates, una de les figures de referència en el camp mèdic, tant pel que fa al seu l’estudi com per les observacions que feu sobre els comportaments climàtics en relació amb les malalties.

El Corpus hipocràtic és llarguíssim i està separat en diverses seccions, moltes de les quals se sap que no foren ni tan sols escrites per part de l’autor, sinó pels seus deixebles. Amb tot, aquestes lectures constitueixen un dels primers tractats registrats de l’art de la medicina. Els precursors d’aquest sector del coneixement ja empraven mètodes molt similars als que en l’actualitat entendríem com a científics; és a dir, es basaven en l’observació i en la consegüent presa d’hipòtesis. De tots els tractats que constitueixen el Corpus hipocràtic, parem l’atenció a un dels més definitoris pel que fa al pensament general de l’autor: Aires, aigües i llocs (Adesiara), que compta amb una nova traducció, a la qual se suma un pròleg esplèndid de Jaume Ripoll Miralda.

Per tal de tractar d’entendre una història del coneixement tan antiga, endinsem-nos primer al pensament hipocràtic. L’autor concebia el cos humà com una mescla de quatre substàncies essencials, que al seu torn eren les que regien l’ordre terrestre. Aquests elements que componien la fisiologia humana eren el flegmàtic, el biliós, el sanguini i el melancòlic. La manca o sobreabundància d’una d’aquestes substàncies per sobre de la resta era la que per Hipòcrates constituïa l’inici de les malalties.

Aires, aigües i llocs fa una lectura proto-científica de la medicina. Per mitjà de les seves observacions, el metge buscava les causes d’un comportament (etiologia) i n’extreia les conseqüències (no sempre correctes degut a l’evident falta de coneixement que la humanitat encara havia de descobrir). Abans del corpus, els grecs primaven per sobre de tot la memòria. Era aquesta la que permetia establir una veritable genealogia històrica, transmesa de generació en generació per part dels rapsodes i auralites, que aprenien senceres obres com l’Ilíada i l’Odissea, per després recitar-les en públic. Aquest llibre, emperò, suposa un canvi en la tradició formal grega fins llavors. Aigües, aires i llocs fou concebut com un manual. És a dir, la seva funció principal era la de servir motius de consulta entre els metges, superant així la vella concepció memorística.

Reiteratiu i carregat d’informació sobre els trets culturals de cada lloc, aquest Jurament hipocràtic també para atenció a certes qüestions filosòfiques que avui dia encara són discutides per erudits i acadèmics. Suren sobre Aires, aigües i llocs, concretament, dues qüestions cabdals: què fa que algú pugui considerar-se metge i quines són les diferències entre natura i cultura? Ambdues formulacions estan carregades d’actualitat, ja que per cap d’elles es té una resposta unívoca; la diatriba cultura-natura encara és debatuda incessablement sense que hàgim arribat a cap conclusió.

Allò interessant de llegir als antics, ja siguin grecs revisors d’egipcis, àrabs revisors de grecs o alemanys revisors de tothom, no és tant la cura i demostrabilitat de les seves teories particulars en el camp del coneixement com les seves idees sobre el món en un sentit filosòfic.

És fascinant que, entre tots els errors que s’esmenten, producte de la poca informació amb què treballava, Hipòcrates conegués ja tants detalls en matèria de física i química. Parla ja dels moviments nuvolars, de les partícules que formen l’aigua i dels efectes de la sobreexposició al sol. Alhora, depura de divinitats els efectes i condicions mèdiques. Per Hipòcrates, estar malalt era més aviat una desregulació de les substàncies prèviament esmentades. Sabia de les propietats dessecants de la sal i de la insalubritat de les aigües estancades. També encerta en qüestions relatives a les bones o males collites en funció del clima de l’any precedent. Coneixia la ciàtica, l’artrosi i la gota, a més de la tècnica de la cauterització com a forma d’aïllar una malaltia.

De totes les dades que es llencen al corpus hipocràtic, però, les més interessants són aquelles que, de pura sort, s’encerten. Per molt que Hipòcrates no sabés aïllar el principi actiu d’una substància, no erra en dir que les condicions climàtiques regeixen el nostre estat de salut. El metge va estudiar i coneixia perfectament els diferents estats de l’aigua (d’on extreu gran part de les seves conclusions sobre salubritat general). L’aigua i el seu estat, juntament amb la qualitat dels aires (freds o calents, del nord o del sud) determinen per l’autor la fisiologia dels subjectes que pateixen certes condicions.

Prenent de base aquesta diagnosi, la importància prové de saber derivar a la persona adient les tasques de rehabilitació d’una malaltia específica.

Com a lectura científica, Aires, aigües i llocs va una mica coix. Un lector informat en el camp físic, químic o mèdic podria desmuntar fàcilment totes les teories presentades per mitjà de les noves evidències científiques que hem anat descobrint al llarg dels segles. Això no obstant, allò interessant de llegir als antics, ja siguin grecs revisors d’egipcis, àrabs revisors de grecs o alemanys revisors de tothom, no és tant la cura i demostrabilitat de les seves teories particulars en el camp del coneixement, com les seves idees sobre el món en un sentit filosòfic.

Hipòcrates no presenta una lectura densa. Per mitjà d’aforismes constants que ell pensa que són evidències basades en l’observació, fa una mena de proto-ciència, que ha obert tant el seu camp com perquè avui dia els metges facin encara el Jurament hipocràtic. Aquest es basa fonamentalment en respectar la vida de les persones (en un sentit quasi filantròpic) i derivar les tasques rehabilitadores a les persones que sàpiguen fer-les. Hipòcrates era, per sobre de tot, un diagnosticador. Prenent de base aquesta diagnosi, la importància prové de saber derivar a la persona adient les tasques de rehabilitació d’una malaltia específica.

En la segona part del llibre, Hipòcrates duu a terme una inversió de tot el que podríem esperar d’un manual mèdic. Aquesta secció està dedicada al que tal volta podria ser una de les millors guies de viatges pel món antic. L’autor hi descriu una sèrie de llocs del món conegut fins llavors pels grecs, prenent de base analítica els seus mateixos apunts sobre les aigües i els aires. Així, interpreta d’una forma molt particular els ambients en què es crien els georgians (de qui diu que són impotents pel fet d’anar a cavall), els escites, els grecs, els egipcis i, més en general, alguns pobles de l’Àsia Menor.

És aquí on es troba allò veritablement interessant d’Aires, aigües i llocs. Què ens fa ser qui som? És purament la genètica, la cultura, l’ambient on ens criem? Determinen aquests paràmetres el nostre comportament i reaccions davant la realitat externa? Hipòcrates diria, com ara, que tal vegada és la mescla de tot plegat el que ens modela i adapta a la natura. A partir d’aquí, es duen a terme una sèrie d’apunts sobre com certs pobles han traslladat la cultura a la natura fisiològica del seu cos.

Hipòcrates ve a dir que, a força de costum, la cultura esdevé natura.

En aquest sentit, val la pena parar l’atenció a una cita molt reveladora que fa sobre els macrocèfals (un poble que destacava per la llargària del seu cap): «En efecte, no hi ha cap poble que tingui un cap semblant al seu. El principal causant de la llargària del seu cap va ser el costum, però ara la natura es barreja amb la tradició. Consideren més nobles els que tenen el cap més gran de naixement. (…) Quan un nen tot just ha nascut, i el seu cap encara és tovet, el modelen amb les mans i el forcen perquè creixi en longitud posant-li benes i instruments per l’estil». Això ve a dir que, a força de costum, la cultura esdevé natura.

Hipòcrates resol alguns dels problemes pels quals encara no tenim una resposta clara en relació amb la comparació cultural. Avui dia, trobem a veritables estudiosos que s’omplen la boca parlant de les diferències entre cultures, com si el fet que una cosa esdevingui cultura, constituir-ne o formar part d’una, fos ja de per si un acte meritori. No fa falta explicar els perills que s’amaguen darrere d’aquestes contraposicions, que ho són en el més estricte sentit de la paraula, donat que el que es pretén oposant dues cultures no és equiparar-les, sinó ben just el contrari, situar-ne una per damunt de l’altra.

En primer lloc, res ens diu que la nostra cultura és bona per si mateixa, o millor que una altra, ja que precisament valors i conceptes abstractes com aquests (virtut, bondat, justícia) no es poden equiparar. No té sentit comparar dos paràmetres que no funcionen de la mateixa manera, que no compten amb els mateixos valors nominals. I en cas que es pogués fer, els subjectes comparadors partirien ja d’un biaix. És a dir, en comparació cultural, una de les cultures ja prima per sobre de l’altra. Això és degut als trets que nosaltres mateixos tenim per defecte; pel fet de formar part d’una cultura, partim ja d’una decisió condicionada. El fet de posar-nos a comparar com si fóssim una substància independent, un subjecte a qui no afecta el determinisme, un motor immòbil, és irracional. 

D’altra banda, Hipòcrates, d’una manera senzilla i metòdica, es dedica a estudiar els trets físics que tindrà una població en funció de les seves necessitats. Així com avança el nostre coneixement del món, alhora canvia la materialitat que ens condiciona. Col·lectivament, creem dreceres que ens porten per camins abans intransitables. Les nostres condicions materials ara són enormement diferents de les que ens condicionaven fa milers d’anys. Això es veu clarament amb l’exemple hipocràtic del poble sauròmata (una branca dels escites), les dones del qual es tallaven el pit dretà per tal d’agafar amb més seguretat l’espasa: «Les dones d’aquest poblat no perdien la virginitat fins a haver matat tres enemics, i no es podien casar fins a haver fet els sacrificis pertinents». Això ens permet veure com la natura i els seus condicionants s’imposen a la vida de les persones, esdevenint cultura, en aquest cas de la barbàrie, si més no de la brutalitat i de la ferotgia. Els pobles de l’antiguitat primaven la seva capacitat destructora per sobre de la capacitat d’aprenentatge, i fa la sensació que per molta modernitat que ens envolti, per altres vies, tornem sempre a l’origen.