Molt a favor (si ens hi posem)

Fa uns mesos, quan estàvem ennavegats -partit a partit, setmana rere setmana- en la redacció del Decàleg irreverent per a Núvol, un conegut ens va dir: “…tu, que només escrius sobre llengua…”. La nostra resposta, amarada d’una certa voluntat d’esmaperdre un interlocutor tan taxatiu, va ser la següent: “Més que escriure sobre llengua, m’agrada de servir-me’n per a carregar contra la mentalitat somiatruites que assola el debat polític català. No és ben bé el mateix…”. Essent certa l’afirmació del conegut, també ho és que tots els articles que hem publicat en aquesta casa, des del primer, que es titulava El rearmament lingüístic que ens cal, fins al darrer, La Berta Aroca i el got mig ple, suporten sense massa grinyols la interpretació que li vam engaltar.

Però, com que a diferència del molt biliós senyor Francisco Umbral, no som aquí per a parlar només del nostre llibre (espòiler: reservem l’egotisme per al tram final d’aquest escrit), serveixi l’excurs inicial per a emmarcar la satisfacció amb què alguns hem rebut la publicació del Molt a favor: 57 propostes i un pacte per la llengua (Editorial Eumo). En aquest llibre, set lingüistes (Magí Camps, Enric Gomà, Míriam Martín, Rudolf Ortega, Maria Rodríguez Mariné, Ivan Solivellas i Pau Vidal), d’edats i especialitzacions professionals diverses, hi plantegen tota una corrua d’accions concretes i aplicables -ambdós, i no es tracta de cap paradoxa, adjectius transcendents- que ajudarien una comunitat subordinada com la catalanoparlant a capgirar l’actual procés de substitució lingüística. La voluntat propositiva i pràctica és, per tant, la primera alenada de brisa fresca que aporta el volum. Dit d’una altra manera: a aquestes alçades, res no embafa tant com els clàssics textos sociolingüístics que no aporten receptes per a guarir una simptomatologia en la qual sembla que els plagui de rabejar-se. A casa, d’aquests estudis merament descriptius n’hem dit sempre certificats forenses.

Coneixem uns quants psicòtrops menys addictius i procrastinadors que el mantra processista que sentencia que “només amb la independència podrem fer res per la llengua”. Per sort, el plantejament del receptari que constitueix el Molt a favor, que es pot llegir com una esmena a la totalitat a aquesta sonsònia, és tot un altre: les iniciatives que s’hi recullen han de ser implementables en un termini màxim de quatre anys i amb independència del marc legal en què es desenvolupin, que pinta que serà Espanya durant una bona temporadeta. Perquè l’única conseqüència que hom pot esperar de restar immòbil tot invocant el mannà diví és que la pell s’arrapi -encara amb més passió- a l’ossamenta, és a dir: la inanició. De fet, si la revitalització del català va reeixir en el passat, quan la llengua era vista com el puntal cohesionador d’un projecte nacional, per què (i no pretenem obviar els canvis sociològics i de context que s’han produït) no hauria de ser possible tornar-ho a fer ara, si aconseguim que la societat civil i la classe política tornin a remar de manera concertada? Aquesta és, precisament, la demanda de l’epíleg, que posa sobre la taula la necessitat de bastir un Pacte Nacional per la Llengua.

Un dels defectes en què hauria pogut incórrer el llibre és que, tant a nivell estilístic com de pertinença en les observacions, la cresta dels lingüistes amb més experiència -i projecció pública- hi despuntés massa. Considerem que el perill de l’efecte Ronaldo-Amunike no només ha estat esquivat, sinó que l’allioli de proponents ha quallat amb encert. Això no obsta perquè, en alguns textos, sigui fàcil de reconèixer-hi l’estil humorístic, sovint trufat d’atzagaiades ocurrents, d’alguns sospitosos habituals del tema. (Incís: els darrers mesos observem que, quan diem el tema, el nostre entorn cada cop pensa menys en les parides processistes i més en la llengua. Hi ha esperança, afegim). Seria el cas de la proposta 11 o de la 46, d’autoria fàcilment atribuïble a Pau Vidal i Enric Gomà, respectivament.

Convindreu amb nosaltres que ni tan sols l’espanyolisme, en tant que ideologia negadora però no autocastradora, no resulta tan detestable com el catalunyesisme. En aquest sentit, una de les virtuts del Molt a favor és que manté en tot moment una perspectiva de domini lingüístic complet, i defuig la “malaltia infantil” (Lenin titulavit) del regionalisme. Aquesta voluntat supraautonòmica es veu enriquida pel fet que el llibre apama la qüestió que li serveix de leitmotiv des d’una perspectiva holística, fractal (terme, aquest, que va fer servir Pau Vidal en una entrevista que li vam fer recentment a L’Europeu, i que vam haver de córrer a cercar com esperitats al diccionari). El calidoscopi enfoca des d’allò més ordinari, poseu-hi el canvi de placa de l’ascensor de la comunitat, fins a allò més solemne, verbigràcia: l’organització d’un nou Congrés de Cultura Catalana.

Des de la nostra condició de profe quarantí, i havent cursat com ho hem fet un màster sobre els nous consums digitals gentilesa dels quasi-cíborgs que ens fan d’alumnes, vam témer en un principi que el vessant tecnològic no tingués al volum la rellevància que requereix -ja ens disculpareu: són massa anys de jocfloralisme-. Les nostres prevencions s’han demostrat infonamentades; el cert és que el sector menys provecte de l’equip -promeses talentoses que toquen molt i bé la bimba– ha fet una aproximació oportuna i documentada al submón dels ginys electrònics, les plataformes audiovisuals i les xarxes socials més flamants. Tecnocatalanistes com som, ens congratulem de comprovar que, de mica en mica, s’engruixeix la cohort dels convençuts que, al regne dels microprocessadors i dels terabytes. hi tenim tant o més a gratar que al de la pura materialitat.

Sentim decebre el lector si, a aquestes alçades, encara espera de nosaltres una enumeració sobre les propostes que ens han semblat més interessants. Les xarxes ja en van prou plenes, de rastelleres numèriques i travesses jugadamestristes que referencien les accions del volum. Accions que, combinades, haurien de permetre la llengua redimir-se d’una realitat tortuosa -i, en funció de la nostra capacitat de (di)gestió emocional, de vegades torturadora-. Us convidem, per tant, que demostreu que esteu molt a favor del compte de resultats anual de l’editorial Eumo adquirint-ne un exemplar i que, encabat, us atreviu a dir-hi la vostra amb la mateixa concentració -i un xic més d’encert, si pot ser- que la nostra sogra quan complimenta la Primitiva.

Pel que fa a nosaltres, ens interessa més descabdellar un dels pocs afegitons que hi faríem. Al salm número 40 de la Bíblia pragmàtica que ens ocupa, s’hi posen deures als mitjans de comunicació públics (CCMA) i s’hi decreta la imperiositat de ressuscitar, amb les adaptacions pertinents, el canal 3xL. És clar i meridià que es tracta d’una bona idea si tenim en compte el menyspreu (no, flànagans, no és només desatenció) a què els mitjans públics han sotmès el segment juvenil de l’audiència els darrers 3.220 dies -hora amunt, hora avall-. Sempre ens ha torbat, però, l’anomalia que al dial d’aquests països nostres no hi hagi ni una sola ràdio d’abast autonòmic que difongui exclusivament música vehiculada en la nostra llengua. I diem d’abast autonòmic conscients com som que qualsevol projecte nacional via ones hertzianes seria, ara com ara, poc factible. Si atenem la quantitat i qualitat dels grups que fan del català la seva llengua d’expressió, la dada només pot ser qualificada de sagnant.

És com si, des que la llengua catalana s’ha convertit en majoritària a la ràdio generalista del Principat gràcies a l’aportació de RAC1, l’única llicència que s’hagués tramitat fos la de pesar figues. La situació a les radiofórmules és, però, precària, i encara més des que el Grup Flaix (on ets, Miquel Calçada?), que no fa tants anys només emetia les cançons de la Shakira o l’Enrique Iglesias en la seva versió anglesa, ha caigut sota l’embruix tentacular del reggaeton. I, ja que hi som, se us acut res de més consubstancial al reggaeton que el castellà? Per la seva banda, ICat, d’una titularitat pública que la resguarda de les urgències del mercat, estaria perfectament facultada per a educar l’oient en el gust per la música en català. Una música que hauria de perdre el seu toc hipster urbanita i tenir una vocació juvenil i majoritària a imitació de Gaztea Irratia (“gaztea” significa “jove” en euskera), ràdio propietat del Govern basc i que va assolir els 100 mil oients diaris en la darrera Enquesta General de Mitjans (EGM). Per naps o per cols, resulta que el camí que han triat els gestors d’ICat és un altre.

De tota manera, és important que no reduïm el nostre marc mental a allò que és públic. Altrament, mai haurien existit les cooperatives d’escoles del CEPEPC, nascudes als anys 60 i que van cometre l’error, a posteriori evident, d’integrar-se a la xarxa pública postfranquista. Impressionables com som, sempre ens ha fascinat la capacitat de les comunitats llatinoamericanes establertes als Països Catalans per autoorganitzar-se i crear emissores pròpies (legals, alegals o il·legals, això ja són figues d’un altre paner) que amenitzen els malucs dels seus compatriotes. Entre els nostres, veiem com a les illes s’hi ha pogut bastir una ràdio associativa de caire generalista, Ona Mediterrània, que va ser la resposta de la societat civil a la legislatura ominosa de Bauzà, i que emet majoritàriament en llengua catalana. Per què aquest model, ens preguntem, no hauria de ser replicable al camp estrictament musical, amb una emissora de música atractiva, novedosa, que tingués una app potent que li permetés d’arribar a tots els mòbils del domini lingüístic i, si escaigués, de la galàxia sencera? Se’ns dirà que l’impacte d’aquest projecte seria més limitat que el d’un Netflix català, d’acord, però, per torna, és també un camí menys costós i embardissat. I amb un efecte clarament sumatori.

Arribats aquí, és l’hora de la confessió: la música, una de les pedres angulars en l’educació sentimental de tot individu, és a l’origen de la nostra valencianofília sociolingüística i emocional. Des que érem barbamecs i fins ara, no hem fet res més que escoltar grups del sud. Del nostre sud. I, si alguns ponts i aqüeductes festius els hem passat allà on Déu va perdre l’espardenya (digues-ne Monòver, Crevillent, o el Fondó de les Neus) en comptes del Pirineu o el Prepirineu, és gràcies a la músíca amb què hem crescut. La cornamusa del diable, com en deia Tolstoi, ens ha dut a meravellar-nos amb la variant alacantina de la llengua i a conèixer el nostre país. El país complet.

Sigui com sigui, estem convençuts que el debat sobre el canal 3xL o una ràdio en català no ens hauria d’impedir de veure el bosc. És impostergable l’agendament i la planificació d’una solució estructural per a la CCMA, el gran portaavions de la llengua que té un cost de manteniment anual de 300 milions, un 60% dels quals s’esfuma bitllo-bitllo en el pagament de nòmines internes. Potser pequem de platonisme, però ens agrada de pensar que, a aquesta refundació, que requereix altes dosis de voluntat i valentia polítiques, ningú no li veurà problemes perimetrals. Som del parer que, si no hi ha una actuació ferma en aquest àmbit el proper lustre, la resta de propostes que es vulguin dur a la pràctica gaudiran de menys empenta i legitimitat social.

Acabem: la gràcia del Molt a favor és que ens recorda, com aquell himne, que cal caminar per poder ser, i que per a surar cal bracejar. En la nostra condició de subjecte col·lectiu que només coixeja, tenim molts avantatges competitius que són l’enveja d’un estol de tolits, però hem de ser conscients que només podrem caminar -algun dia- ben reginjolats si ens hi posem amb ganes, i en tots els fronts. Tiris i troians. Ara i aquí.