«No et sembla bé, que ara faci servir el català al meu compte de TikTok?», és la pregunta amb què, fa escasses setmanes, la influenciadora Berta Aroca responia a una andanada tuitera que li retreia l’ús del castellà al seu canal de Youtube. Aquestes paraules que hem transcrit (i que ens és impossible de recuperar en la seva literalitat perquè, qui sap si amb aquesta topada com a detonant, la mataronina ha abandonat la xarxa social de l’ocell) s’adreçaven a un usuari ja granadet que li devia doblar l’edat. Piulada rere piulada, l’intercanvi entre l’una i l’altre es va anar enrarint -i agrejant- per mitjà d’un bucle d’arguments ofensius i defensius que no van saber defugir la categorització generacional: boomer i pipioli es van convertir, com de costum, en paradigma de lèxic llancívol. Al seu torn, la disputa va esdevenir una metàfora més de la maregassa sens igual que desfermen les qüestions relacionades amb la llengua en aquest país. A excepció, és clar, de l’Harmagedon tuitaire que perpetren dia sí dia també les diverses hordes sectàries de l’independentisme, que és a bastament conegut per tothom. Movem, però, la nostra atenció, i focalitzem-la a l’origen.
Internet i les xarxes socials estan tan integrades en la quotidianitat de l’individu contemporani que, tot sovint, perdem la perspectiva cronològica i oblidem que són un invent recent. Creada amb una finalitat militar el 1983, no va ser fins al tombant del mil·leni que Internet es va popularitzar a gran escala entre la població civil. En paral·lel a la normalització d’aquesta nova virtualitat interconnectada, van veure la llum les xarxes socials més famoses, la majoria -llevat de la periclitada Fotolog- encara vives i cuejants: Facebook, Youtube i Twitter van ser presentades en societat els anys 2004, 2005 i 2006, respectivament.
Tot i que tenen algunes funcionalitats comunes, Youtube és l’única de les tres xarxes socials que hem esmentat que va ser concebuda com una plataforma enfocada, en exclusiva, a la reproducció de continguts audiovisuals. Aquesta especificitat va propiciar que, per a molts joves àvids de fama -o si més no de visibilitat-, passés a ser vista com l’àgora ideal on penjar continguts d’autoproducció i exhibir els límits del propi talent. Ballant, cantant, actuant, parlant, o desbarrant sobre les qüestions més variades sense la restricció prèvia, sovint eixaladora, dels mecanismes selectius. I és que no per sabut és menys emprenyador: els càstings solen ser de concurrència oberta, però l’aparició al prosceni del teatre o a les pantalles del televisor roman restringida a uns happy few.
És així com, de mica en mica, el desenvolupament del món virtual va anar creant la casta postmoderna per excel·lència: la dels influenciadors. Aquestes noves figures es van erigir en un model referencial amb la capacitat de fer titil·lar les pupil·les -i els somnis- d’uns joves que van passar a ser els consumidors avantatjats d’unes noves formes de comunicació i els protagonistes d’uns targets publicitaris més delimitats que mai. El filó no va passar inadvertit al voltoneig amatent de les grans marques comercials, que van veure la necessitat d’establir sinergies amb la facilitat prescriptora dels flamants self made men. En conseqüència, els influenciadors van passar a guanyar-se les garrofes mitjançant dues vies: bé a través de la publicitat més o menys subliminal de productes diversos, bé a través d’una quantitat -generalment ingent- de visualitzacions que, vinculades a uns anuncis convenientment targetitzats, els permetés arribar a l’Eldorado de la monetització. Alguns benaventurats l’han pogut atènyer; d’aquí que el nom de països amb una coneguda laxitud tributària hagi acabat sortint a la palestra.
Un cop establertes aquestes regles del joc, el drama per a les llengües minoritzades i minoritàries va quedar vist per a sentència. La conjuntura viciosa va afavorir com mai la fal·lera -amb freqüència fracassada- de molts joves catalanoparlants per fer ús de les llengües hegemòniques que coneixien amb l’objectiu d’ampliar el mercat -i la dringadissa de pístrincs-. De vegades amb un accent i amb un lèxic infames, de vegades amb un casticisme sobreactuat, però gairebé sempre amb un deix d’arribisme mal encobert. El català, com a llengua mitjana però no internacional, va veure reduïda d’aquesta manera la seva influència a aquells sectors més reacis a fer el borinot o als qui, amarats de fermesa, es van negar a practicar el transvestiment lingüístic. Molts d’ells -si hem de fer honor a la veritat- tan penosament destalentats com la resta.
Així doncs, mentre l’establishment “catalanista” dedicava les seves energies a liquidar el canal 3xL, que havia estat ideat per a possibilitar la reproducció cultural del català a l’àmbit juvenil, a les xarxes socials com Youtube hi creixia una gernació d’adolescents que feien un ús i un consum quasi privatiu del castellà, amb el consegüent impacte representacional que això tenia a nivell lingüístic. Encara pitjor: en aquest país de linxs, d’excursionisme xirucaire i d’atrafegat processisme llirista, van ser pocs els qui es van adonar de la lesivitat que comportava per al català la pèrdua d’aquest tren, la qual cosa va impossibilitar cap mena de reacció.
Però, com que fins i tot al desert més àrid de tant en tant hi brota alguna singularitat botànica, finalment va aparèixer la figura de la Juliana Canet. Aquesta jove, investida musa dels youtubers nostrats, ha vist com es carregava sobre les seves espatlles una representativitat excessiva, i és possible que indesitjada. I quin ha estat el capteniment del sistema comunicatiu públic del país envers aquesta excepció estel·lar? La resposta és senzilla: tan indolent com de costum, i en comptes de propiciar la popularitat d’una constel·lació de talents, ha tirat de veta i s’ha limitat a una explotació tan intensiva de la cardedeuenca que l’ha empès a la omnipresència (Adolescents.cat, Tot es mou, Súper3, etc.).
En un context líquid com l’actual, l’arribada amb un lustre llarg de retard als canvis estructurals és una condemna a l’arcaisme. Si de debò té la pretensió de sobreviure, a una llengua minoritzada com la catalana li és molt més indispensable l’adaptabilitat al buf dels temps que a qualsevol d’hegemònica. És per això que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, responsable en bona mesura de l’erm digital en tant que eina anquilosada en un món analògic que agonitza, no pot diferir per més temps la seva obligació de crear un star system potent d’influenciadors en català dedicant-hi (posem per cas) cinc milions dels tres-cents que té de pressupost. En percentatge: un 1’6% del total. I, a partir d’aquí, dur a terme una progressiva reversió pressupostària basada en la desinversió de les emissions en directe que, complementada amb altres actuacions, li permeti de recuperar un públic, el juvenil, que és el que dota de sentit el seu objectiu fundacional: la continuïtat lingüística. Lluny del voluntarisme -lloable, però mancat d’un abast sistèmic- que mostrava fa poques setmanes una de les youtubers de referència en la llengua pròpia del país, que es congratulava d’haver rebut per primer cop una transferència de Youtube amb la xifra espaterrant de… 111’92 euros.
Tal com afirmaven els noucentistes, una cultura no es pot considerar normal si no està professionalitzada. Mentre no hi arribem, és una absurditat criticar tota aportació lingüística, per incompleta que sigui, des d’una posició tan pretesament pura que moltes vegades no és més que el reflex d’un malestar medul·lar, tan comprensible com contraproduent per al propòsit que diu servir. I és així com tornem a la pregunta inicial: «No et sembla bé, que ara faci servir el català al meu compte de TikTok?» La resposta no pot ser altra que sí, que el fet que un compte en castellà amb cinquanta mil seguidors passi a vehicular-se en català, és mamella de monja per a la llengua; que la meravella que alguns dels vídeos -majoritàriament humorístics- que ha gravat la Berta Aroca acumulin més de mig milió de visualitzacions, també; i que l’aplicació de TikTok, a diferència d’altres xarxes, hagi aconseguit activar un cercle virtuós i doni aixopluc a milers de generadors de contingut en català, és benzina astrofísica de la bona. Perquè és justament d’aquests àmbits, més fins i tot que de les plataformes de cinema, d’on els joves pouen uns referents que perceben com a dignes de ser imitats.
Per tal que n’emergeixin més, a una llengua que rema contracorrent com el català li cal una estratègia enfocada a la monetització, que és un sinònim de dignificació, i un atribut del qual les llengües majoritàries poden prescindir amb tota la sobradesa del món: l’assertivitat. L’assertivitat és un fi, però és també, en la nostra condició de comunitat lingüística fràgil, un mitjà. Per catalanoparlant que sigui, no deixa de ser un error -garrafal- exigir-li a una youtuber que des dels 12 anys produeix els seus vídeos en castellà que es faci l’hara-kiri en termes d’influència i que renunciï a un noranta per cent dels seus seguidors. Oimés si es fa de males maneres i amb uns raonaments morals poc persuasius. En canvi, és un encert animar-la a crear un canal de Youtube en català que hi funcioni en paral·lel, ja sigui amb els mateixos continguts -la feina de pensar-los ja està feta- o amb uns altres d’específics.
Partim de tan avall, que tot contingut de qualitat generat en llengua catalana, encara que aquesta no sigui d’ús exclusiu, mereix ser vist com un got mig ple que ajuda a greixar la maquinària de la normalitat a internet. En tot cas, la imprescindible tasca de pressionar cal orientar-la als gestors públics, que són els qui, en darrer terme, tenen la capacitat de bastir una proposta global. Els requisits són clars: a l’era postanalògica, les llengües amb aspiracions de supervivència han de tenir una presència al món tangible, però també al virtual, adequada i suficient. Negligir qualsevol de les dues esferes només contribueix a desaiguar el got i a extingir-les.
P.S: Fa pocs mesos, vam retrobar-nos a Twitter amb un extutorand (catalanòfon familiar) de l’institut on impartíem classes fa dos cursos. El 21 de maig, el noi va penjar aquesta felicitació: “Avui fa anys una persona molt especial, que amb un simple directe o vídeo m’alegra els dies, m’entreté i em fa feliç. És un dels meus ídols més tendres i preciosos. Moltes felicitats, @aLexBY11! Gaudeix del teu dia!”. La piulada ha estat fidelment transcrita, llevat del petit detall que va ser redactada en la llengua que, per acció aliena i omissió pròpia, és associada als ídols normal(itzat)s del jovent que vol ser guai: el castellà.
