La ridiculesa de no prendre partit

Hi ha moltes maneres de bregar amb els conflictes que impregnen les nostres societats. La gran majoria d’aquestes, però, ens porten a minimitzar-los, a tapar-los; ens porten a dir, en definitiva, que no val la pena prendre partit. M’agrada pensar que no és una qüestió de mala fe. Al cap i a la fi, l’aparença de pacificació, de neutralitat, d’estabilitat social, econòmica, moral o estètica és també una aparença de seguretat, de protecció davant un món canviant i conflictiu que ens amenaça. Tot això, és clar, és un miratge i a la majoria ja els serveix mentre duri; per això ens preocupen els extrems, la polarització, les crisis i les guerres. Ens preocupen perquè fan trontollar el miratge; perquè és impossible veure imatges d’una guerra sense que ens vingui res al cap, sense que ens formem opinions i actuem al respecte; perquè és impossible que aquestes opinions no divergeixin, xoquin i, eventualment, ens facin discutir o barallar. I ens fa por ser el tipus de societat amb gent que discuteix i es baralla, perquè aquest és el tipus de societat que va a la guerra.

Durant aquestes setmanes, hem vist com es prohibia l’entrada de banderes d’Israel i Palestina a recintes esportius, com es penalitzaven esportistes i altres figures mediàtiques per posicionar-se públicament, com se censurava contingut a xarxes i com universitats arreu del món advertien contra la mobilització. En totes aquestes prohibicions hi ha clarament un biaix contra la dissidència pro-Palestina, i la primera lectura de tot plegat ha de ser condemnar-ho. Ara bé, crec que això no explica tot el quadre i que la segona lectura ha de ser veure la por al conflicte en aquest silenciament col·lectiu. Òbviament, les dues lectures es complementen i defugir el conflicte, com bé sabem, és una de les millors vies per legitimar les relacions de poder. En el cas de la guerra —i em refereixo al seguiment que l’opinió pública en fa des d’aquí— la por a l’enfrontament pot adoptar moltes formes. Per sort, els mitjans i xarxes socials ens n’han deixat un repertori excel·lent.

“El conflicte és massa complex” és la frase del moment. Punyent, infal·lible. El conflicte és ple de matisos, informacions desconegudes i grisos morals que ens fan impossible prendre-hi partit.

Jordi Basté va dir l’altre dia que “el conflicte entre Israel i Palestina és com un Barça-Madrid permanent”. La idea és que, si ens posicionem, és perquè no ens prenem prou seriosament la guerra; perquè ens comportem com aficionats, com fanàtics que no respecten el patiment ni la mort. Això sol acompanyar-se del tòpic que els videojocs i les pel·lícules —i l’internet i els mòbils i TikTok, ja que hi som— ens han insensibilitzat davant l’horrorosa realitat del front. Amb tot, l’objectiu és banalitzar les nostres opinions per invalidar-les: no hi ha conflicte si la baralla no té sentit. No cal dir que els arguments cauen pel seu propi pes, que afirmar que tractem la guerra com el futbol diu molt més de com de seriosament ens prenem el futbol que no pas de com banalitzem la guerra i que, si alguna cosa ens insensibilitza, això és precisament tractar les guerres com fets aliens i inevitables que res tenen a veure amb nosaltres. Fets massa complexos per intervenir-hi, encara que sigui opinant.

“El conflicte és massa complex” és la frase del moment. Punyent, infal·lible. El conflicte és ple de matisos, informacions desconegudes i grisos morals que ens fan impossible prendre-hi partit. En el fons, diuen, no en sabem res i la necessitat constant de contextualització ens hauria de fer desconfiar de qualsevol opinió massa clara. El més curiós és que una frase que apunta tan clarament a buscar més coneixement s’utilitzi sempre per tancar o evitar debats. Pronunciar-la ens transporta al silenci final d’un sobretaula familiar i a les paraules de l’àvia: “no cal que en parlem més, aquí tothom té part de raó”. El problema va molt més enllà de la falta de context, informació o dades. És la tragèdia de la complexitat: a falta d’un bàndol tan clar que no admeti dubte, ens diuen que el millor sempre és callar o fer equilibris per arribar a l’absoluta neutralitat. ¿Quants assassinats a la franja de Gaza es necessiten per condemnar l’estat d’Israel sense anomenar Hamàs, l’antisemitisme o el fonamentalisme islàmic? ¿Com d’explícita ha de ser la neteja ètnica per entendre on han d’apuntar les denúncies? Parlar de complexitat és absurd quan el gris és tan negre i el biaix de la imparcialitat tan evident.

L’altra cara de la moneda també ens serveix. Si podem evitar el conflicte apel·lant a la complexitat de la situació, podem fer-ho igualment amb l’estratègia contrària: tot és massa clar per a posar-nos a discutir. Ho vam veure amb Ucraïna. Durant mesos, ens van xutar en vena homenatges al poble ucraïnès, llistats de barbaritats del govern rus, reportatges i monòlegs de Zelenski. No hi havia cap dubte. Recuperant el símil futbolístic: si ara ens prohibeixen portar banderes al camp, fa un any tots els partits televisats anaven acompanyats d’un missatge de “no a la guerra” que ràpidament van canviar per un matisat “no a la invasió”, que no tan ràpidament van acabar canviant per una bandera d’Ucraïna que els més despistats confoníem sovint amb els colors del Cadis. A efectes pràctics, les conseqüències morals de la claredat màxima són les mateixes que les de la complexitat absoluta: fugir del conflicte, cercar seguretat.

Llegim les guerres del món amb ulls propis, projectant-hi les causes que ens inquieten i les qüestions que ens toquen de prop. Ara bé, això no ho fem pas perquè no ens importi el que passa a l’altra punta del món; al contrari.

Finalment, si cap d’aquestes estratègies ens convenç, tenim una alternativa per a enfants terribles nostrats. Consisteix a abraçar una mena de cinisme realista: no val la pena discutir sobre la guerra perquè, realment, no ens importa gens. En el fons, diuen, el que passa a Gaza o Ucraïna només és una excusa barata per parlar de nosaltres mateixos i dels nostres conflictes; així que, tant per tant, preocupem-nos del que de veritat ens importa. Aquí hi ha part de veritat. Llegim les guerres del món amb ulls propis, projectant-hi les causes que ens inquieten i les qüestions que ens toquen de prop. Ara bé, això no ho fem pas perquè no ens importi el que passa a l’altra punta del món; al contrari, ho fem perquè no podem fer altra cosa. Quan diem que la situació a Palestina és injusta no ho fem apel·lant a un concepte universal d’injustícia, a uns criteris abstractes que apliquem a un cas particular. No, quan parlem de la justícia ho fem tenint al cap —en siguem o no conscients— tot allò que ens constitueix: les experiències que hem viscut, els greuges que hem patit nosaltres i els que han patit les persones que ens envolten i ens han precedit. És clar que parlem de nosaltres! Sols així comprenem el sentit de la injustícia i sols així la sabem identificar quan se’ns apareix davant els ulls.

El conflicte —proper o llunyà, latent o explícit, crònic o puntual— sempre perdura. Intentar amagar-lo no és més que el símptoma del malestar que ens genera com a societat el fet d’afrontar debats morals. És estrany perquè aquests debats formen part de la nostra vida quotidiana, en parlem cada dia, ens posicionem al respecte; cridem, plorem, odiem, ens alterem, ens elevem quan convencem i ens frustrem quan som convençuts; a casa, a la universitat, a la feina, al bar… Ens importen les coses de què parlem i ens importa poder-les canviar o conservar. Tapar aquesta realitat és tapar allò que tothom sap, contenir allò que no té aturador. Per això és tan ridícul, com ho és dir que els conflictes són banals, complexos, clars o cínics; no pas perquè no ho siguin, ni tampoc perquè no en siguem conscients. És ridícul perquè res d’això té a veure amb la voluntat que ens empeny a prendre partit.