Jane Addams i el retorn al poble

Jane Addams (1860-1935) fou una filòsofa i activista nord-americana compromesa i implicada en la reforma social, a favor de les minories i drets de les dones, les persones radicalitzades o la comunitat LGTBI. Era obertament lesbiana. Estem parlant d’una intel·lectual coneixedora i connectada a la tradició filosòfica, molt lligada a la pedagogia i als moviments socials, com el de l’abolició de l’esclavatge, el sufragisme o el pacifisme. Paraules i fets que li van merèixer, el 1931, el Premi Nobel de la Pau. Tanmateix, tot i la impressió que genera només d’esbossar-ne algunes línies, encara és una veu poc coneguda aquí, potser una mica més a les facultats de treball social que a les de filosofia. Gràcies a la tasca editorial de la professora Núria Sara Miras Boronat, i la traducció que han fet conjuntament amb Paula Przybylowicz Vidal, Edicions de la Universitat de Barcelona publica Democràcia i ètica social (1902), on la podem llegir per primera vegada en català.

Aquest recull de conferències és un dels textos més populars de l’autora, i el primer que va escriure en solitari. Miras el presenta amb un interessant estudi introductori que passa per la seva trajectòria biogràfica, acadèmica i activista, al capdavant, entre d’altres, de la pionera Hull-House de Chicago, una mena de centre cívic evolucionat que es convertí en casa d’acollida de persones pobres i marginades. En el seu moment, la majoria d’aquestes institucions depenien de la filantropia burgesa o de congregacions religioses. Addams contribueix a donar-hi la volta i fundar una alternativa sense paternalisme ni assistencialisme, sinó des de la proximitat, la confiança i la comprensió. Aquesta és la llavor d’un treball social que no volia ser asimètric, sinó democràtic.

El pensament de Janne Addams toca de peus a terra. Beu del pragmatisme filosòfic estatunidenc, que sorgí de l’anomenat Club Metafísic de Cambridge, a Massachusetts, una reacció radicalment empirista a l’excés d’abstracció a la que havia arribat l’idealisme alemany. No només l’experiència, sinó l’acció, les pràctiques, es van col·locar al centre. John Dewey (1859-1952) és potser el representant més conegut, però Addams és la primera pedra d’una recuperació que ha fet emergir una genealogia femenina, amb noms com Charlotte Perkins Gilmart (1860-1935), Anna Julia Cooper (1858-1964), Christine Ladd-Franklin (1847-1930) o Mary Parker Follet (1868-1933). Foren les primeres que van poder anar a la universitat i les primeres que van saltar la frontera entre l’activisme, el discurs i la divisió sexual del treball.

Addams contribueix a fundar una alternativa sense paternalisme ni assistencialisme, sinó des de la proximitat, la confiança i la comprensió. Aquesta és la llavor d’un treball social que no volia ser asimètric, sinó democràtic.

Al llarg dels seus escrits, Addams posa al centre l’ètica social, és a dir, la reflexió indefugible sobre la societat, els sistemes i les comunitats, i els seus problemes (com les desigualtats econòmiques, els drets laborals i dels infants, la discriminació per gènere, entre d’altres). Tot argument està situat amb exemples viscuts o recollits del carrer, de la quotidianitat, sovint dels més vulnerables. Parla de la nena d’origen obrer que veu truncats els seus estudis per la necessitat d’aportar un sou més a la família; de la dona que s’ocupa de les tasques domèstiques sense retribució i en cert aïllament; dels dilemes d’una «visitadora de la caritat» o del treballador insatisfet i consumit per la dinàmica industrial.

L’autora proposa fixar-se en el salt que es produeix entre els marcats imperatius individuals i familiars, d’una banda; i els socials, de l’altra. Hi ha un abisme, una transició, perquè l’ideal sempre fracassa, no és mai concret. Per tant, els anhels relacionats amb la posició social, la transcendència o perfecció no són bones guies morals, no poden dirigir les accions. La perspectiva individual es queda curta. L’elaboració d’un concepte ja és violenta, ja deixa a persones a fora. La Hull-House no era una ajuda caritativa, identitària, científica sinó una obertura a la complexitat, als mals intrínsecs de la democràcia.

Quan Addams parla de democràcia ho fa en un context en el qual hi ha sufragi (no per tothom) i control públic d’alguns recursos. Però la democràcia no salva, no és cap estructura rígida i fixada a la qual recórrer en temps convulsos. Ans al contrari, és una pràctica: és en la mesura que la construïm. D’aquí la rellevància que l’ètica té per l’autora. Només si es teixeix una organització social empàtica i comprensiva es podrà fer front a la violència estructural i les desigualtats. Des d’un jo irrenunciable, que viu, veu i és afectat pels fets, sobreposar la dimensió social.

No és tan utòpic ni ingenu com sembla. L’organització social, les assemblees i les manifestacions són un patrimoni que devem a la classe obrera. Per l’autora hi ha un esperit de justícia en la naturalesa humana. La Hull-House n’era un exemple: donar eines a qui no en tenia enfortia l’esperit col·lectiu, la pertinença a un tot significatiu, humà. Davant dels mals d’una democràcia imperfecta, més democràcia. Com adverteix Miras a la introducció, aquesta intensificació democràtica no és la de les propostes contemporànies d’Ernesto Laclau i Chantal Mouffe. Aquí no hi ha unes demandes insígnia, al voltant de les quals es construeix l’antagonisme entre el poble i les elits. Més aviat hi ha una voluntat de resistir a les ventades del temps, a la llei de la força a la qual tothom està sotmès, per dir-ho en paraules de Simone Weil.

L’enfortiment de la comunitat és una manera d’il·lustrar a tota la comunitat. La desorientació dels moments de lluita és necessària per a progressar. Abraçar la tragèdia forma part de la lluita.

En comptes de prescriure un canvi de sistema econòmic, Addams esbossa la possibilitat d’un progrés lateral. És a dir, d’alentir el creixement econòmic per a evitar la violència. La metàfora és a les muntanyes: no es tracta de fer un ascens ràpid i costerut, sinó de voltejar el turó i arribar amb més garanties al cim. Es pot pensar que és poc ambiciosa, però a la llum dels temps, crec que és un honest punt de partida. L’enfortiment de la comunitat, dels drets de les dones, dels ciutadans afrodescendents, de la comunitat LGTBI, per l’autora, és una manera d’il·lustrar a tota la comunitat. La desorientació dels moments de lluita és necessària per a progressar. Abraçar la tragèdia forma part de la lluita.

Addams constata que la política institucional no funciona. Parla del seu moment, però és inevitable no traçar momentàniament un paral·lelisme, tot salvant les distàncies. Qui vetlla per les institucions acaba promovent reformes internes i poc palpables; i qui les desvetlla, participa de la corrupció, el clientelisme i la demagògia. Tan vell, tan nou. El retorn al poble és el clam de l’autora per a sortir d’aquest atzucac de desigualtat i corrupció capitalista. És una guia per a l’acció immediata, per a donar resposta al que no pot esperar. Per assajar una moral social, d’experiència i racionalitat comuna, caldrà que les demandes individuals passin per sobre les col·lectives. La societat lliure i perfecte no existeix. Per això, per a fugir de privilegis i opressions, cal arremangar-se.