Història de la metzina (nostrada)

Portem tota la història vivint entre verins. Sigui amb finalitats curatives o recreatives, les drogues han estat objecte de prohibicions, si més no de regulacions d’ençà que foren descobertes les seves propietats. Per tal de trobar les arrels de la prohibició de les drogues ens hem d’allunyar molt de l’actualitat. La primera regulació en la matèria vingué de mà dels egipcis, que prohibiren els consums recreatius tant del cànem com de l’opi. És ben coneguda alhora la diferència d’usos que en feien els grecs, que són explicats rigorosament per part de Hoffmann al meravellós El camino a Eleusis. A Grècia, les figures encarregades de subministrar i mostrar els camins de les drogues eren els hierofants, una mena de pares eclesiàstics que conformaren ja fa més de dos mil anys la que fou la primera secta del món. Els iniciats en els camins eleusinis no podien parlar del que havien vist a aquest rituals iniciàtics, on es consumia una variant podrida del blat de sègol, conegut per les seves propietats psicotròpiques. 

Això no obstant, per aquesta ressenya no ens hem de remuntar tan enfora, ni en l’espai ni en el temps. Parlem de Catalunya, des del segle XII fins al XX: la forqueta històrica que prenen José R. Bertomeu i Carmel Ferragud al seu darrer projecte: Entre Verins. Crims i càstigs des de l’edat mitjana fins el present (Bromera). Es tracta d’un amè treball de recerca que pren com a focus la història medieval de Catalunya i València, i on s’investiguen una sèrie de casos jurídics en matèria de drogues per tal d’esbrinar l’ús que en feia la població d’aquestes substàncies. Una mena de Crims ambientat als països catalans medievals.

De fet, pràcticament la totalitat de casos que es presenten tenen a veure amb la comesa d’un crim: enverinaments col·lectius, males cures per falta de documentació sobre metzines (paraula de la qual se’n deriva l’actual medicina), crims passionals… Tot carregat d’una prosa assagística que amaneix aquest divertit relat. Comptant amb informació molt detallada, ambdós autors ajuden a il·luminar alguns fets de l’antiguitat per mitjà de la lectura comparada. Es posa èmfasi en la falta de referències científiques que tenia llavors, tant la població en general com les personalitats mèdiques i jurídiques que, tot i això, havien de dictar sentències en aquests casos on les drogues hi eren involucrades.

Dividit en set capítols més un apèndix final, el llibre tracta d’exposar els usos que es feia de substàncies com el plom, l’arsènic o de remeis naturals com el baladre. Cada capítol ens situa enmig d’un cas, que pot ser un crim o una pandèmia. Se’ns parla de còlics, de les diferents epidèmies de pesta o saturnisme que van assolar la península ibèrica al llarg de segles. 

Entre verins constitueix una lectura indispensable per part de totes aquelles persones a qui els agrada informar-se en matèria de drogues, de medicina, de farmacologia i, fins i tot, d’història en general. De manera simultània als relats exposats, els autors inclouen una allau d’informació perifèrica que ens fa entendre millor quin era el modus vivendi d’aquells que visqueren a l’edat mitjana. És gràcies a la lectura de llibres com aquest que podem arribar a conclusions com la que afirma que no guardem tants trets diferencials en relació amb els nostres avantpassats. Nosaltres com ells, ens barallàvem, ens ajudàvem i ens enverinàvem. 

És particularment interessant veure també com, en situacions de crisi, floreixen per tot arreu personalitats que pretenen aprofitar-se de la situació per tal d’enriquir-se, oferint sol·lucions fàcils i remeis miraculosos que expliquen i resolen fets tan complexos com una epidèmia. En aquest sentit, val la pena posar l’ull a una de les crisis pandèmiques més importants de la península. Aquesta, com moltes altres, podria haver-se limitat i aturat a temps si no hagués estat per l’interès de les elits. Parlo del saturnisme, un dels principals causant de còlics. Tot i les diverses regulacions que van anar produint-se per part del govern central, el saturnisme va assolar la major part de Catalunya i Espanya fins gairebé el segle passat. Això es devia a l’ús de plom en la fabricació d’objectes quotidians, com recipients i gerres, que fins principis del segle XVII eren fets a base d’aquests elements químics.

La poca o nul·la informació que es tenia sobre aquestes malalties va endarrerir la seva erradicació. En aquest context, a més, encara es deixava espai pel debat entre els diferents especialistes, que tenien maneres diferents i fins i tot contràries de resoldre i curar les malalties. Si les causes d’una condició mèdica parteixen de subjectivitats, per la indubtable nul·la informació disponible, les cures que se’n derivaran seran alhora diverses en funció de qui les estableixi. 

Un dels mals que endarreriren més la superació de la malaltia fou, com és evident, la forta presència a l’Estat de les autoritats eclesiàstiques, que vinculaven els diversos brots de saturnisme a la pecaminositat general de la població. Aquesta és una de les causes, però la incapacitat de claudicar-les es degué també a la diversitat d’opinions que hi havia entre els experts que tractaven el tema. Molts d’aquests experts eren, finalment, persones que buscaven enriquir-se emprant aquestes substàncies. Si tens una fàbrica de gerres de plom, molt segurament estaràs en contra de la cèdula reial que en limita l’ús. Tal volta el problema fou que les opinions d’aquests malbaratadors de la salut es tenien igualment en compte que les dels metges seriosos que havien fet un veritable estudi en la matèria. A això se li ha de sumar que la del plom fou justament una de les indústries més fortes dels passats segles.

Pel que fa al saturnisme i el plom, un dels principals provocadors de còlics arreu de la península ibèrica (principalment Madrid) les cèdules que regulaven el seu ús no el limitaren fins a principis del segle XIX. Com expliquen els autors, tot i tenir proves fonamentades i registrades de morts per aquesta substància, “pel que fa a la ceràmica vidriada de plom, les autoritats no es van atrevir a prohibir una indústria tan important”. Avui dia podem traçar paral·lelismes amb aquests fets que semblen tan contraproduents; encara veiem com s’avantposa una empresa o indústria potent a la salubritat general. És el cas, per exemple, dels plàstics, que tot i que en general sabem que componen una de les substàncies més perilloses i difícils de descompondre (a banda dels també coneguts efectes dels microplàstics als nostres cossos), el seu ús continua estès arreu de tots els territoris del món. 

Amb tot, Entre verins és una molt bona recomanació per tots aquells que vulguin conèixer o augmentar el seu enteniment dels usos químics que es feien a l’antiguitat, un tema que per molt que sembli desfasat, està carregat d’actualitat per totes bandes.