Fragments d’una vida

Amb traducció de Jordi Mas, l’editorial Navona publica en català Sigues tu mateix, l’autobiografia de Hua Hsu (Illinois, 1977), escriptor i redactor del The New Yorker. El llibre, guanyador del Premi Pulitzer 2023, es transforma en una reflexió apassionant sobre la capacitat de la literatura per capturar tant l’ordinari com l’extraordinari del passat, i sobretot en la història d’una amistat interrompuda per una tragèdia que no explicaré en tota la ressenya.

A mitjans dels anys noranta, en Hua Hsu tenia divuit anys, dissenyava fanzins, es passava el dia en botigues de discos i vestia de segona mà. En Ken estava obsessionat amb Dave Matthews, Pearl Jam i la roba d’Abercrombie & Fitch. Un era fill d’immigrants taiwanesos. La família d’ascendència japonesa de l’altre ja portava generacions establerta als Estats Units. L’única cosa que tenien en comú era que, independentment de com es relacionessin amb ella, la cultura americana no semblava tenir lloc per a cap dels dos. Però, en contra dels seus prejudicis, creen una amistat construïda a base de llargues converses entre cigarrets, viatges amb cotxe al 7-Eleven, moments trivials atrapats en fotos analògiques i la cerca constant de la pròpia identitat. I llavors, només tres anys després de conèixer-se, la tragèdia que us insinuava. Sigues tu mateix no és només unes memòries de joventut, és un testimoni vital i estètic de l’angoixa adolescent, l’experiència de l’immigrant i la necessitat humana de pertinença.

Hua Hsu captura l’estètica i la cultura que van caracteritzar les seves experiències universitàries. Explica que rebutjava la música d’Oasis i Pearl Jam, qualsevol cosa poc cool o convencional. Més aviat preferia l’avantguarda, sense drogues ni alcohol, això sí. Mentre l’estil d’en Ken era vestir amb samarretes tipus polo i gorres de beisbol a l’inrevés, Hsu vestia càrdigans de vell i molta pana.

Sigues tu mateix destaca per una prosa neta, però amb un subtext dolorós que destil·la una enorme honestedat emocional. Un compromís de mostrar les coses tal com una persona les veu a l’adolescència i a la joventut. Hua Hsu explica fets i emocions sense perífrasis ni disculpes en una època que, per a tothom, és d’autodefinició i de construcció d’un estat mental encara en formació. Potser per això una de les parts destacables del llibre són les cartes del pare de Hsu, qui passa parts de la trama a Taiwan, li parla de música sempre acabant amb un «Què n’opines?» o «Hi estàs d’acord?».

Hsu escriu un llibre sobre l’amistat, la presumpció de reciprocitat, d’entrar i sortir de la vida de l’altre amb moments de salvatge intensitat.

Hua Hsu escriu un llibre sobre l’amistat, la presumpció de reciprocitat, d’entrar i sortir de la vida de l’altre amb moments ocasionals de salvatge intensitat. Però també fa una autoanàlisi quan explica que va ser emocionant deambular i escollir qui volies ser, quins aspectes volies accentuar i adornar de tu mateix. Com si enviessis un senyal d’auxili esperant que algú et vingués a rescatar. Segons l’autor, quan ets jove fas moltes coses amb l’esperança de cridar l’atenció. I també hi ha coses que fas quan surts al món real ple d’estranys, provant què significa ser generós o reflexiu. A partir d’un esdeveniment tràgic, les energies de Hsu se centren a forjar la pròpia identitat, un procés que consisteix a provar diverses aigües que evoquen una varietat de narratives convencionals sobre la majoria d’edat. La literatura de Sigues tu mateix s’enfosqueix notablement a partir d’aquest fet transcendent per a la seva evolució personal.

Hsu narra la història d’una manera que admet la vulnerabilitat com un tret essencial de l’espècie humana, però evita el melodrama. Entrellaça elements més personals amb idees que trobava quan estudiava. Per exemple, els textos de Jacques Derrida sobre l’amistat li emmarquen els pensaments sobre com es desenvolupen els vincles entre individus. Sigues tu mateix és una memòria que adquireix poder a través de l’acumulació: tots aquests moments i gestos que constitueixen l’experiència de Hsu són els fragments que es fusionen en una vida. El títol fa pensar, evidentment, a la màxima socràtica: «Coneix-te a tu mateix», un lema per a adonar-se que la nostra identitat realment no té res a veure amb les preferències o creences que solem tenir del món, sinó que la nostra veritable identitat és la de ser persones que actuen a partir del coneixement de l’ordre de les coses.