Els «sacrificis» de la pandèmia

La irrupció de la pandèmia i la consegüent aplicació d’un conjunt excepcional de mesures de caràcter social, sanitari i econòmic han fet ressorgir una sèrie de debats sobre temes de llarga tradició en la història del pensament occidental. Un d’aquests temes és el que fa referència al concepte de «sacrifici».

En efecte, durant els darrers mesos no hem deixat de sentir a parlar dels «sacrificis» que cal adoptar a fi d’aturar l’avanç devastador del virus. Tothom sembla estar d’acord en el fet que deixar de veure i abraçar les persones que estimem constitueix un «sacrifici» important, com ho és també haver de treballar en solitari des de casa, en lloc de fer-ho amb els companys i companyes de feina. Més sacrifici és encara haver de fer la feina en condicions excepcionalment adverses i sovint perilloses ―penso en el cas dels riders, però també i molt especialment en el personal sanitari―, o haver d’abaixar la persiana d’un negoci familiar a l’espera de temps millors. En aquests casos, el concepte de «sacrifici» és usat com a sinònim d’«esforç», «renunciament» o fins i tot de «resignació».

A banda d’aquests usos del concepte de sacrifici, aquest terme ha estat també utilitzat recentment en un sentit més extrem i radical. Per exemple: el passat 24 de març, Dan Patrick, vicegovernador de l’estat de Texas, va reclamar pels micròfons de la cadena Fox News «no sacrificar el país» a causa de la Covid-19 i «tornar el més aviat possible a treballar». «I què passarà amb els que moriran, i especialment amb les persones ancianes?» ―li van preguntar. «Els que tenim 70 anys o més ja ens espavilarem, però no sacrifiquem el país». I va afegir: «A mi ningú m’ha contactat preguntant-me: com a adult de la tecerca edat, està disposat a arriscar la seva supervivència per mantenir aquella Amèrica que tot Estats Units estima per als seus nets? Si aquest és l’intercanvi, jo hi estic d’acord». Les paraules de Dan Patrick, que havia capitanejat la campanya de Trump a l’estat de Texas, van suscitar tot tipus de reaccions, moltes de les quals adverses. El hashtag #NoMoriréPerWallStreet va esdevenir ràpidament trending topic.

El sacrifici estratègic és aquella acció de renúncia que es duu a terme en previsió d’obtenir una contrapartida en forma d’un benefici major.

Així doncs, què és exactament un «sacrifici» i en quin sentit aquest terme és emprat en el llenguatge corrent o en el marc dels debats contemporanis al voltant de la pandèmia? Aquesta no és una pregunta senzilla, en part perquè «sacrifici» és un concepte polisèmic que admet diverses definicions i que freqüentment és emprat en un sentit parcialment al·legòric o figurat. Dit això, proposo establir una distinció general entre el que podem anomenar el sacrifici estratègic i el sacrifici absolut o desinteressat.

El sacrifici estratègic és aquella acció de renúncia que es duu a terme en previsió d’obtenir una contrapartida en forma d’un benefici major. Es tracta d’una acció voluntària, si bé forçada per unes circumstàncies externes. Dins d’aquest àmbit hi trobem la majoria de rituals sacrificials estudiats a bastament per l’antropologia. Posem el cas d’una societat que travessa un període de fam severa. Els seus membres decideixen llavors fer una ofrena als déus, oferir-los part de les seves collites i sacrificar alguns caps de bestiar. Aquesta decisió pot semblar a primer cop d’ull contradictòria: quin sentit té desprendre’s d’aliment en un moment d’escassetat de recursos? Marcel Mauss (1872-1950) fou un dels primers a observar que en aquests casos el sacrifici apareix com una forma de contracte o, més concretament, com una espècie de «xantatge» als déus. Com que els homes han donat als déus part de les seves riqueses, aquests hauran de correspondre donant-los alguna cosa a canvi. I com que els déus són, per definició, superiors al mortals, aquest retorn ―o aquest contra-do, en paraules de Mauss― haurà de ser superior a l’ofrena inicialment rebuda. El sacrifici es vincula, per tant, al principi de reciprocitat. Cal entendre’l com un mode de relació social que inaugura un conjunt de normes que tenen un caràcter d’obligatorietat. El sacrifici és, en aquest sentit, un procediment per minimitzar les incerteses del futur tot establint un contracte d’intercanvi amb altres actors socials. Tots i totes duem a terme sacrificis estratègics en la nostra vida quotidiana. Qui més qui menys ha fet certs favors amb el propòsit (sovint no reconegut) d’obtenir en el futur un favor anàleg per part dels beneficiaris.

El sacrifici estratègic s’oposa, almenys teòricament, al sacrifici absolut o desinteressat. En aquest cas, el sacrifici es fa, en principi, sense esperar-ne res a canvi.

El sacrifici estratègic s’oposa, almenys teòricament, al sacrifici absolut o desinteressat. En aquest cas, el sacrifici es fa, en principi, sense esperar-ne res a canvi. La seva principal motivació és el compliment del deure i el sentiment de fidelitat a uns principis o creences superiors. Així, per exemple, des del punt de vista del creient, el cèlebre episodi del sacrifici d’Isaac ―en què Jahavé demana a Abraham de sacrificar el seu fill― és un exemple paradigmàtic de sacrifici absolut, com també ho és el sacrifici de Crist com a acció redemptora de la Humanitat. Des d’una perspectiva teològica, aquests actes haurien estat duts a terme de manera desinteressada, sense l’expectativa d’obtenir-ne una en forma de beneficis concrets. La idea del sacrifici absolut és també present en la retòrica política i, per ser més precisos, en certs discursos nacionalistes. En el marc dels enfrontaments bèl·lics, molts soldats han estat empesos a «sacrificar-se» pel seu país, fins i tot en els moments en què els seus superiors sabien que la derrota era inevitable ―és a dir, quan ja no hi havia opció, ni pels soldats ni pels seus caps, de rebre una compensació material per l’acte sacrificial, més enllà del dubtós honor d’haver caigut «heroicament» en el camp de batalla. Ja veiem com aquest sacrifici absolut pot ser voluntari o involuntari. Així, és evident que la majoria dels soldats que han mort «sacrificats» en guerres en què sovint no creien, no ho han fet pas feliçment moguts per l’èpica del sacrifici nacional. Podem imaginar que, des de la seva òptica, aquest útlim acte de servei no va ser viscut com un sacrifici sinó més aviat com una condemna o, més ben dit, com una execució encoberta. Ara bé, el sacrifici absolut pot també tenir un caràcter voluntari. Prenem el cas de molts moviments de resistència o d’alliberament que han lluitat, sovint amb clar desavantatge, contra imperis feixistes o colonials. En aquest cas, plantar cara a l’opressor malgrat l’adversitat i donar conscientment la vida per defensar una causa major és sens dubte un acte de coherència política i d’integritat moral.

De nou, en la nostra vida quotidiana, tots i totes duem a terme sacrificis absoluts o desinteressats, encara que sigui a molt petita escala. Tothom ha fet de bon grat renúncies, més o menys importants, sense exigir a canvi cap contrapartida concreta. Imaginem que, després d’un any de treballar intensament, el dia abans de marxar de vacances un amic té un accident de moto i ens demana, de manera més o menys explícita, de quedar-nos amb ell per ajudar-lo en la recuperació i donar-li un cop de mà en els afers del dia a dia (anar a comprar, netejar, cuinar…). De ben segur que no dubtarem a «sacrificar» les nostres vacances per ajudar-lo. A ningú se li acudiria dir-li: «D’acord, em quedo amb tu durant l’estiu, però a canvi l’any vinent m’hauràs de pagar les despeses del meu viatge de vacances». Entenem que aquest acte és un «do pur» que neix de l’amistat i del qual no es pot exigir cap tipus de contrapartida ―la qual cosa no vol dir que, a posteriori, el beneficiari d’aquesta renúncia no pugui oferir, com sol ser el cas, algun tipus d’agraïment o de present a manera de compensació. Sigui com sigui, el que és important és que el sacrifici inicial no es fa en previsió d’un guany futur sinó per una motivació que neix de les pròpies conviccions, en aquest cas, del valor inqüestionable de l’amistat per damunt de l’oci i del lleure personal.

Tornem però a la situació de la pandèmia. Quina és la naturalesa dels «sacrificis» que estem fent?

En primer lloc voldria aclarir que els dos tipus de sacrifici que he definit ―el sacrifici estratègic i el sacrifici absolut― són tan sols dos tipus ideals, i que en la realitat concreta les coses són molt més complexes. De fet, tots dos principis es troben sovint entrellaçats. Així, en tot sacrifici absolut sol haver-hi algun tipus d’interès personal (encara que sigui el sentiment de «sentir-se bé amb si mateix»); al seu torn, tot sacrifici estratègic es basa en un conjunt de creences i valors superiors. Les societats que fan actes sacrificials no conceben aquests rituals de manera egoista i interessada, sinó essencialment com a formes de respecte cap a les divinitats ―a qui sempre es reserva el dret de no acceptar el «contracte» proposat pels homes.

Els «sacrificis» socials, econòmics i personals que, en major o menor mesura, tots i totes estem assumint en l’actual context de pandèmia tenen una dimensió alhora absoluta i estratègica.

En aquest sentit, observem que els «sacrificis» socials, econòmics i personals que, en major o menor mesura, tots i totes estem assumint en l’actual context de pandèmia tenen una dimensió alhora absoluta i estratègica. El seu caràcter absolut es deriva del fet que obeeixen principalment un sentit del deure ciutadà. És cert que els fem amb l’esperança de viure properament un futur sense virus, i que aquest és un raonament interessat. Ara bé, a diferència del sacrifici estratègic, els nostres actes no poden ser interpretats com una forma de coerció a una instància superior. És més, les incerteses al voltant de la Covid-19 són tan grans que no podem estar del tot segurs que realment els nostres sacrificis d’avui tinguin demà un efecte directe en la disminució de la pandèmia. Metges i científics ens han dit i repetit que el confinament fa disminuir les taxes de transmissió. Cal doncs fer-los confiança i seguir les directrius basades en evidències científiques. Dit això, com els propis professionals de la medicina admeten, no es pot preveure «amb total certesa» com evolucionarà el virus en els propers mesos, ni fins a quin punt aquests sacrificis serviran per aturar-lo de manera efectiva. Això no resta importància al sacrifici, ans al contrari, el fa encara més valuós.

Cal que aquest «sacrifici» es tradueixi en polítiques concretes en forma de recursos. Exigir aquest «retorn» o aquesta «compensació» és senzillament una qüestió de justícia social.

El sacrifici absolut que molts ciutadans estem fent (no tots, és clar, però això és un tema que requeriria un altre article) és moralment lloable. Denota un sentit de solidaritat social i de respecte cap als més vulnerables. Ara bé, a l’hora de pensar en la pandèmia i en els seus terribles efectes socials i econòmics no hauríem d’oblidar tampoc un dels principis bàsics del sacrifici estratègic, a saber: que el sacrifici és, a banda d’un acte sovint dolorós i elogiable, un mode de relació social que comporta un conjunt de deures i d’obligacions. Des d’aquesta perspectiva podem defensar que, un cop superada la pandèmia, el «sacrifici» del personal sanitari (que ha hagut de fer hores extres en condicions sovint precàries a causa de la manca de recursos), dels comerciants, dels infants o de la població en general no hauria de caure en l’oblit o ser objecte de simples agraïments protocolaris de caire institucional. Cal que aquest «sacrifici» es tradueixi en polítiques concretes en forma de recursos pels serveis bàsics, d’inversió en recerca i desenvolupament, d’entorns urbans més amables i sostenibles o d’ajudes per a petits negocis. Cal que aquells que ara més pateixen i més «se sacrifiquen» ―és a dir, aquells que actuen per damunt de les seves meres obligacions contractuals o que es veuen empesos a adoptar mesures dràstiques que a curt termini els perjudiquen― siguin després compensats d’acord amb l’esmentat principi de reciprocitat.

Dan Patrick exigia permetre als ancians sacrificar-se pel bé de l’economia nacional ―és a dir, pel bé d’un sistema capitalista que havia resultat ser molt avantatjós per a ell i els de la seva classe social. Així plantejat, aquest no em sembla un intercanvi just ni equitatiu. S’ha de fer el possible per salvar la vida de les persones o, si més no, per assegurar-ne una mort digna. En tot cas, si l’economia toca fons a causa de la pandèmia, qui més s’hauria de «sacrificar» no són «els ancians de més de 70 anys» (un grup social imaginari que només existeix al cap de Dan Patrick i que reuneix individus amb condicions socials i econòmiques molt diverses) sinó aquells qui, quan les coses anaven de cara, més van lucrar-se i enriquir-se. En canvi, sí que em sembla exigible que l’esforç de grans capes de la població, i en especial dels sectors més vulnerables, que ara són empesos a «sacrificar-se» pel bé de l’interès general, no quedi en el futur en un no-res. Exigir aquest «retorn» o aquesta «compensació» és senzillament una qüestió de justícia social.