El Vallès no és un barri de Barcelona

La idea és que el futur de Barcelona és no viure a Barcelona. O que la millor manera de salvar la ciutat és millorar les seves Rodalies. Si t’hi pares a pensar, de seguida es veu que és una enganyifa dels de dalt, però últimament la consigna no para d’emetre’s en formes ben embolicades d’ecologisme i epicureisme neorural. No pagueu lloguers absurds ni us empasseu o emeteu diòxid de carboni: compreu-vos una casa més barata on tres turons fan una serra, i quatre pins un bosc espès. Si ja us deixen teletreballar dos dies a la setmana i tard o d’hora els trens milloraran. Salteu la part del mig i viviu com si tinguéssiu seixanta anys ja des de la trentena!

Ara que hem donat per oficialment superada la pandèmia, és un bon moment per veure com els canvis arrelen en l’esperit dels temps. I encara que molta gent ha tornat a l’oficina com si no hagués passat res, hi ha més teletreball que mai. A la pràctica estem veient que cada cop més famílies locals del camp de les classes creatives i/o digitals poden treballar a Barcelona i viure fora, i que més estrangers amb sous cosmopolites poden viure a Barcelona i teletreballar per al seu país. Els artistes catalans abandonen l’Eixample i els programadors suecs s’instal·len al Poble Nou. Resulta que el desplegament definitiu de la idea és que la gent que treballa a Barcelona no voti a Barcelona.

Quan la resignació es promou de dalt a baix és quan cal dur-se la mà a la cartera. I des que les municipals fan bullir l’olla que no paro de sentir que marxar de Barcelona ciutat és el futur.

Quan la resignació es promou de dalt a baix és quan cal dur-se la mà a la cartera. I des que les municipals fan bullir l’olla que no paro de sentir que marxar és el futur, amb la flaire inconfusible del “no hi ha alternativa”. Naturalment que Barcelona és una ciutat tan atractiva que sempre serà més difícil viure-hi que a les alternatives invisibles. Però el procés d’enllustrat cultural que s’està exercint sobre la metropolització del barceloní és una forma de promoure la rendició de dalt cap a baix. Cada hora que passem demanant ferrocarril deixem de demanar que es creïn impostos i regulacions per a nòmades digitals i expatriats, que campen per la ciutat sense llei. És molt gros perquè ja anàvem tard amb el turisme, i la pressió per als autòctons ara és un entrepà per dalt i per baix. Anàlogament, el català patia per la immigració poc qualificada, i ara resulta que la més qualificada encara és més difícil que l’aprengui.

Expulsar els barcelonins del padró feudalitza, convertint la ciutat en un palauet pacificat per a la noblesa propietària i el clergat de consultors globals, mentre els serfs treballen a les oficines de dia i de nit tornen a dormir al camp. Amb la revolució industrial, els treballadors amuntegats al voltant de les fàbriques van convertir-se en una força política formidable que acabaria trencant les velles jerarquies. La classe mitjana és el resultat de famílies propietàries del tros de terra on viuen sortint al carrer per obligar als de dalt a millorar el tros de terra en qüestió. En canvi, els empadronats a la trenta-dosena corona no poden lluitar organitzats pel barri de Sants. Només una classe mitjana que s’hipoteca i vota al mateix lloc on penca pot lluitar perquè els anhelats efectes multiplicadors de la ciutat multipliquin les coses que han de multiplicar. La ciutat, per a qui la treballa.

Al Vallès hi pots anar a viure quan ja ho tens tot fet, però has de viure a Barcelona quan tot és possible. Les ciutats estrella sempre han estat una meca de l’ambició, o els més joves i capaços d’aguantar condicions dures en nom d’una promesa i els més qualificats i exitosos capaços de pagar-la sempre exerciran pressió sobre els més conformistes o els que no tenen tanta sort. Però cada cop hi ha menys de preferència personal i més d’elecció forçada. Arran de les eleccions municipals, estem sentint com els creadors de discurs inverteixen molts esforços a convèncer la gent que resignar-se és guai i sostenible, igual que l’església va convèncer durant molt de temps els serfs que no valia la pena lluitar perquè la vida bona no era la d’aquest món. Lluitar per arribar millor a Barcelona des del Vallès segur que està molt bé, però no és la lluita que resoldrà els problemes de Barcelona, i hauríem de tenir clares les prioritats.