El problema polític dels petons

Viure amb molt desig i poc plaer és una recepta segura per a la depressió. També és una definició exacta del que hem fet durant la pandèmia. La gràcia de la filosofia és que a vegades n’hi ha prou amb introduir un dualisme per entendre millor el món. I Franco “Bifo” Berardi, estrella mitjana en la constel·lació de la filosofia pop esquerranosa, és una màquina de crear diferenciacions conceptuals. La que més coses m’ha desencallat del seu llibre pandèmic (acabat de publicar en castellà, El tercer inconsciente, Caja Negra) és la distinció entre desig i plaer. El desig pertany a la imaginació, i el plaer al real. Si substituïm “imaginació” per “virtual”, i “real” per “físic”, podem pensar millor les conseqüències de passar dos anys sense tocar-nos ni fer-nos petons.

Bifo va venir dilluns a Barcelona, convidat pel CCCB. Havia de parlar de mascaretes, en el marc de l’oportuníssima exposició La màscara no menteix mai, comissariada per Servando Rocha i Jordi Costa. Igual que el darrer cop que va visitar-nos, fa tres anys, la sala era a vessar de joves estudiants de l’ecosistema d’humanitats ravalesques. Bifo és un dels senyors blancs, vells i amb els cabells canosos que més s’escolten els joves amb la pell tatuada i els cabells de colors. Llegint-lo s’entén de seguida: Berardi escriu molt bé, avança idees concretes a cada paràgraf, i domina l’art de l’excurs poètic per la cultura pop. També fa moltes hipèrboles absurdes, però són d’aquelles en la trencadissa de les quals pots recollir moltes veritats útils. En directe, Bifo és més dispers, barrejant aforismes de tots els llibres que ha escrit sense ordre i, encara és més hiperbòlic a dretcient. Els estudiants de la UB Raval somriuen, assenteixen i apunten coses a les seves llibretes de notes postbohèmies.

Bifo dona sentit al sensesentit que viuen els joves; explica per què ja no podem explicar gairebé res i això ens deixa tristos i esgotats. Fins ara, la seva obra havia servit per interpretar l’ambivalència de la vella noció deleuziana de “caos”. Segons l’autor, la complexitat automatitzada del món (finances, internet i geopolítica multipolar) ha superat la capacitat humana per dirigir la història. El resultat és que el funcionament del que ell anomena “infoesfera” s’entén millor com un inconscient, un procés independent d’individus i governs en el qual no hi ha ordre ni conspiració, només creació i novetat imprevisible. Ja ens sentíem així abans de la pandèmia, però Bifo diu que alguna cosa s’ha afegit. El primer inconscient va néixer amb el capitalisme industrial, les patologies derivades de reprimir el desig. El segon inconscient ha estat el fill del semiocapitalisme, que produeix pressions per haver de gaudir de tot. Bifo argumenta que la pandèmia està formant un tercer inconscient amb el pitjor de tots dos: el desig es multiplica per la naturalització de la vida virtual, mentre que la satisfacció del plaer físic va desapareixent.

La mascareta és part del problema perquè normalitza la distància física en l’inconscient col·lectiu. Al llibre Bifo repassa la crònica que la periodista Ciara Gaffney va fer de les estratègies que els joves s’han hagut d’inventar per explorar la sexualitat en un món en quarantena. El filòsof creu que una generació pujada així patirà. Aquí ajuda aprofundir en la distinció filosòfica que hem fet al començament: “El desig és la tensió que ens empeny cap a un objecte que no existeix, però que creem en aquest moviment. Lluny de ser la satisfacció d’una necessitat, o el remei d’una mancança, el desig és la creació de l’altre com a atractiu i mite”; mentre que “El plaer és l’harmonia entre una deriva sensual singular i el ritme del cosmos, la fusió de la vibració de dos cossos diferents […] Un desig que no inclou la possibilitat del plaer és desgraciat, turmenta l’ànima i provoca sofriment”. La derivada hippie de la retòrica de la vibració es pot dignificar pensant-la com una economia dels sentits objectiva del tot: si el que desitgem és l’altre, només el podrem tenir del tot amb l’empenta saturadora del tacte, l’olfacte i tot el que no és verbal ni visual. “L’intercanvi sensorial entre cossos és la condició del coneixement, i en particular del coneixement ètic, que no té res a veure amb la llei, les regles o els valors morals, sinó que és el coneixement del plaer de l’altre i de la nostra sensibilitat cap a aquest.”

Tot acaba amb el problema polític dels petons. En un món en què els humans no tornarem a sentir-nos en control de les coses, Bifo diu que cal aprendre a fer-nos amics del caos i rebutjar els falsos imperatius que ens deprimeixen. Té una imatge bonica a propòsit del Sísif de Camus: “Com podem viure feliços dins d’una condició que no té objectiu, ni finalitat transcendent, ni certesa estable? La meva resposta és aquesta: podem perquè compartim la nostra vida amb criatures meravelloses que són alhora com nosaltres i diferents, perquè junts estem empenyent la pedra amunt de la història, i junts baixem i comencem una vegada i una altra, des del principi. Però durant aquest lent descens […] els rebels no es desesperen: són feliços perquè s’agraden, i s’abracen, i la seva rebel·lió està marcada rítmicament per petons i carícies. Com acceptarem les violències absurdes de la història si se’ns impedeix apropar-nos físicament?”. La vella creença que entregar-nos al desig ens alliberaria del control i la depressió ha estat refutada. La digitalització del món ha convertit el flux en una espiral d’estímuls esgotadora, que amb la pandèmia s’ha introduït encara més endins del nostre inconscient col·lectiu. Contra l’angoixa insuportable d’una restellera de punts suspensius virtuals que no s’acaben mai, Bifó ens proposa el punt i a part d’un petó físic i concret.