Les cares de les cares

Ha fet falta un confinament perquè m’adoni que tinc la boca lleugerament torta. És gairebé imperceptible, però l’abús de videotrucades i selfies em van fer fixar en el meu rostre com mai ho havia fet abans. Després va venir el desconfinament i amb ell el fet d’adonar-nos que, malauradament, ens reconeixíem al carrer tot i dur mitja cara coberta. Amb tot, ja fa dos anys que el rostre té unes connotacions diferents de les que li havíem atribuït prèviament, però la covid no ha estat sola a fer-nos reflexionar-hi. Ara mateix coincideixen a Barcelona tres exposicions que ens parlen sobre rostre, ocultació, monstruositat i control digital, que ens demostren que les cares estan en conflicte des de molt abans.

Per oportunista que pugui semblar d’entrada, La màscara no menteix mai, la nova exposició del CCCB, és un projecte molt anterior a la pandèmia. La mostra consta de diferents parts i cadascuna se centra en un ús concret de la màscara, des del Ku Klux Klan fins als boxejadors mexicans. El que ens ve a dir el discurs general és que la màscara ens oculta i ens mostra a la vegada, perquè quan eliminem la individualitat del nostre rostre sempre ho fem a favor d’una idea. És a dir, que una màscara sempre té una connotació política determinada. 

Les màscares s’han utilitzat tota la vida per amagar la subjectivitat, que és sobre el que té poder la llei i per això són sovint una font de seguretat: precisament quan el metge i criminòleg Cesare Lombroso tipificava trets físics comuns entre els criminals, a França es popularitzava Fantômas, un personatge fictici emmascarat. I a tots ens venen al cap la importància de les màscares i passamuntanyes en manifestacions i ficcions revolucionàries (V de Vendetta o La Casa de Papel). Lombroso no és un nom molt conegut, però la seva tipificació va ser l’origen de l’eugenèsia. És per això que els seus estudis són el punt de partida de Face Control, l’exposició de Foto Colectania que se centra sobretot en el vessant contemporani del control del rostre. L’exposició parteix d’una divisió molt explícita del control facial: el que ve de dins i el que ve de fora. Lombroso i la tipificació són l’origen del control facial exterior, que amb els anys acabaria evolucionant en les eines digitals que avui s’apropien dels nostres rostres. Ho mostren The Late Estate Broomberg & Chanarin, que exposen retrats creats amb les màquines de reconeixement facial que s’utilitzen per a la vigilància del control de duanes a Moscou.

Joan Fontcuberta ha reflexionat molt sobre el control facial, i ho ha plasmat a l’exposició Monstres, al museu de Can Framis (correu, que acaba aquesta setmana!). La seva exposició podria ser la cara B de Face control, perquè el que ens ve a dir és que sempre hi ha un marge d’error en l’ús de la fotografia per classificar identitats. És per això que ens exposa imatges que han transgredit la seva funció memorialística perquè no han suportat la corrosió del pas del temps. El que té de més interessant l’exposició són les obres on Fontcuberta i Pilar Rosado s’han divertit amb la tecnologia GAN, que consisteix a trobar una mena de denominador comú entre moltes imatges. Ho fan amb les fotos de l’arxiu del Dr. Joan Obiols (que retratava malalts psiquiàtrics) i amb les de Beautiful agony, un arxiu digital d’imatges de persones en èxtasi sexual. Amb la tecnologia GAN, Fontcuberta i Rosado busquen una imatge tipus de la bogeria i del plaer, però resulta que el que troben és monstruós. Davant la tipificació digital, aquestes imatges ens mostren el marge d’error i això és reconfortant perquè ens retorna la individualitat. 

Havíem dit que a Face Control es divideix la idea de control facial entre l’exterior i l’interior. Un exemple del segon tipus el porta l’artista Eva O’Leary, que enregistra tots els moviments d’unes noies que es preparen per a una sessió fotogràfica. Elles saben que les estan a punt de capturar i controlen al detall els angles del seu rostre. Aquesta habilitat s’ha democratitzat molt gràcies a les xarxes socials, i els canvis es manifesten de generació en generació: si, com a millennial tardana jo encara m’incomodo a l’hora de col·locar-me per una fotografia, les noies tres o quatre anys més joves que jo ho fan sense pensar. Aquestes diferències són fàcils de comprovar a TikTok, on només els més joves triomfen perquè han sabut incorporar la naturalitat en l’àmbit digital.

En aquest sentit, era gairebé obligatori que Foto Colectània fes referència als filtres digitals. Especialment a Instagram, molta gent s’ha acostumat al fet que el seu rostre a la xarxa sigui indestriable d’un filtre de bellesa, i això està causant molts trastorns psicològics de dismòrfia. Això no passa a aquelles qui tenen el poder econòmic per adaptar el seu rostre als cànons imposats pels filtres, i ja fa temps que es parla de la uniformitat que estan adoptant els rostres de les celebrities més conegudes. Sobre aquesta estètica se’n riu @YassifyBot, un compte de Twitter que es dedica a compartir imatges icòniques yassificades (que és un mot manllevat de la cultura drag per referir-se a l’aplicació de filtres de bellesa a una imatge). La gràcia és que qualsevol imatge yassificada és indistingible de les altres. Els cànons de bellesa portats a la seva radicalitat deixen totes les imatges del compte com una versió semblant a la cara de Kim Kardashian (de fet, el propietari del compte va deixar la cara de Kim Kardashian sense retocs quan va compartir la seva versió yassificada). 

Si Fontcuberta ens mostrava els monstres que fugen del control facial exterior, el YassifyBot ens diu que el control facial intern ens uniformitza monstruosament. Els cànons de bellesa, l’avenç de la cirurgia estètica i els filtres d’Instagram estan aconseguint que el rostre s’esvaeixi fins a convertir-se en irrellevant. Precisament aquest any, Kim Kardashian es presentava a la Met Gala amb un vestit que li cobria el rostre i només marcava la seva silueta per demostrar que és tan icònica que no li fa falta tenir cara per ser reconeguda. 

Aquest vestit de Kim Kardashian era un disseny de Balenciaga, que gens casualment és qui hi ha al darrere de la versió chic de les balaclavas, un complement de moda que s’assembla perillosament a les que utilitzaven les integrants de Pussy Riot als seus espectacles (i que formen part de l’exposició del CCCB). Si la tesi de l’exposició és que una màscara sempre té connotacions polítiques, el passamuntanyes convertit en alta moda podria ser un indicador que anem pel pedregar. Però el que veiem amb Kim Kardashian i l’internet yassificat és que ja fa molt temps que la màscara ha deixat de ser externa i, sobretot, que fa molt temps que ha deixat de ser política, perquè ens l’hem enganxat a la pell. No sabem si els passamuntanyes duraran molt, als nostres armaris, i és pervers que les grans marques els parasitin, però potser són un camí per explorar l’interès de recuperar la propietat del nostre rostre. Davant la vigilància digital i estètica, doncs, la resposta més òbvia és la del passamuntanyes de llana i l’ocultació. Potser no estem tan lluny d’una gran mascarada.