El Llafranc de Tom Sharpe

Arribo a Llafranc un 75 d’agost. Les previsions del cap de setmana assenyalen l’arribada de les pluges que acabaran amb la sensació d’estiu d’enguany, allargassada fins a l’impensable. Tanmateix, el de la Costa Brava és un temps deturat: a la platja de Llafranc se celebra un aquatlon que acomiada i dona la benvinguda entre aplaudiments, una vegada i una altra, a una munió de joves i infants nedadors. Des del Far de Sant Sebastià la visió del poble costaner i dels banyistes que es capbussen en bandada és la d’un petit món submergit. Algú a qui coneixeré en poques hores la descriu així: «La seva badia, suau i arrecerada, ofereix una platja acollidora i una mar blavíssima, envoltada de penya-segats esquerps, camins de ronda i vistes d’una bellesa salvatge i embriagadora. Llevat dels mesos d’estiu, és un lloc assossegat i plaent: el lloc ideal per trobar la pau i la tranquil·litat».

Fa trenta anys, l’abril del 1992, arribava a Llafranc l’escriptor anglès Tom Sharpe, convidat pel Centre Català del Pen Club per assistir a un congrés literari a Barcelona. Sharpe venia d’un silenci prolongat durant gairebé deu anys sense publicar cap novel·la. La seva visita suposaria la descoberta d’un refugi on continuar escrivint, l’escafandre que el protegiria dels espectres que l’assetjaven tant a Anglaterra com a Sud-àfrica, i li impedien avançar. Des d’aleshores residiria a Llafranc fins al final de la seva vida, el 6 de juny de 2013.

“Aquí a Llafranc em sento lliure i feliç”, va deixar escrit l’escriptor, com testimonia una escultura a l’entrada del poble, instal·lada enguany amb motiu del desè aniversari de la seva mort. La frase està escrita en català i anglès, en majúscules de botiga de decoració. A través d’ella es veu un parc, el principi dels camins que s’endinsen al poble, on som convidats a sentir-nos tan lliures i feliços com ho va ser Tom Sharpe. Entre aquests arbres a ell també l’esperava conèixer la Montserrat Verdaguer, la seva «fada protectora» —com la definia Jorge Herralde—, qui es convertiria en la seva parella, així com en la seva metgessa i psiquiatra, l’amiga i confident més valuosa del darrer Sharpe. També la primera baula de l’homenatge més significatiu que ha donat com a fruit aquest aniversari: la publicació de Fragments d’inexistència (Navona, 2023; publicat a Anagrama en castellà), la biografia de Tom Sharpe, escrita pel begurenc Miquel Martín i Serra a partir de l’immens llegat de cartes, gravacions i quaderns que la Montserrat s’ha encarregat de recopilar durant anys com a marmessora i presidenta de la Fundació Tom Sharpe. Per als que coneixem de puntetes les novel·les de Sharpe, ens sorprendrà trobar-hi abans d’elles una vida de novel·la. Als fans acèrrims, els espera descobrir el punt agredolç que s’amaga en la rereguarda de la seva escriptura: un pare reverend fervorós del nazisme, la joventut en una Sud-Àfrica travessada per l’apartheid, una sexualitat marcada pel seu fetitxisme irreverent pel làtex i la goma, originat durant la infància… Amb tot i això, si obríssim la seva biografia, com els paisatges d’Agnès Varda o l’epitafi de Huidobro, hi veuríem el mar i les platges que el van acollir i ara m’envolten a mi i el llibre, en la calma i el silenci d’una prosa ben escrita.

«Sempre que Henry Wilt treia el gos a passejar, o per ser més precisos, quan el gos el treia a ell, o per ser més exactes, quan la senyora Wilt els deia a tots dos que marxessin de casa perquè ella pogués fer els seus exercicis de ioga, Henry sempre seguia la mateixa ruta; de fet, el gos seguia la ruta i Wilt seguia el gos», va escriure Sharpe a l’inici de Wilt, la seva novel·la més celebrada. Jo passejo per Llafranc seguint el llibre de Miquel Martín i Serra, que m’estira i em condueix pels carrerons com un gos sense corretja. 

La casa on Tom Sharpe va esgotar els seus dies es troba al número 6 del carrer Homer, “en un cul-de-sac que semblava preservar-lo de qualsevol intromissió, o potser era un senyal que, per fi, havia trobat el seu lloc”. Pregunto als veïns què recorden de l’escriptor famós que va atreure cartes i peregrins durant vint anys. Just a la vora un home jove evoca els estius que passava a casa els avis, que ara és seva, i el que li explicaven de Sharpe: «Mai va aprendre el català ni el castellà, sinó que es limitava a dir “Buenos días”, “Adiós” i “Me gusta el jamón”». També evoca la seva afició per l’alcohol. Una altra veïna tan sols recorda la silueta de Sharpe bevent gintònic a la platja. És una casualitat que la casa del davant tingui com a sobrenom “Sa Ressaca”. També que hagin batejat amb el nom d’Homer el carrer on va viure l’autor que, després de viatjar i afrontar tants pernils i perills —el descens a l’Hades d’haver experimentat l’apartheid sud-africà, o el cant de sirenes dels discursos d’odi que van abduir el seu pare—, va rebutjar tornar a Ítaca i va decidir romandre a la seva illa de Circe particular, Llafranc.

Des de la seva cambra amb vistes al mar, Tom Sharpe feia esclatar a riure al món. Tanmateix, tots els seus veïns em repeteixen el mateix: «Era un home d’allò més discret».

La següent parada és l’Hotel Llevant, ancorat davant del mar, el lloc on Sharpe va viure durant els primers quatre anys de la seva estada a Llafranc. Les fotos que inclou la seva biografia mostren l’escriptor davant el bar de l’hotel, enfilat damunt el mur del passeig marítim, arri, tatanet. No és Sharpe l’únic desaparegut de la fotografia: l’Hotel Llevant ara es diu Isabella’s. Quan pregunto per Tom Sharpe la recepcionista em mira amb cara de sentir parlar xinès. L’hotel va canviar de propietaris al maig, i amb ells també va plegar veles la memòria que el lloc conservava de l’escriptor. Almenys la recepcionista del Isabella’s comparteix amb Tom Sharpe la seva negativa a voler aprendre i parlar el català.

Per acabar em reuneixo amb Miquel Martín i Serra en un restaurant de Palafrugell amb una piscina de boles per a infants al fons. Ningú hi juga, s’escolta un silenci reverencial del diumenge abans que comencin les tempestes d’octubre. La visió de les boles de colors em fa pensar en un malson que Tom Sharpe tenia de forma recurrent, i que no el deixava dormir: «M’enfrontava a aquest implacable problema: havia de ficar el sol dins d’una pilota de ping-pong. Considera les impossibles contradiccions d’aquest somni. No podia arribar al sol, si ho hagués fet m’hauria cremat i hauria mort; la pilota de ping-pong era molt petita i el sol, enorme; la pilota de ping-pong estava fabricada de cel·luloide, que era increïblement inflamable, i el sol era una gran bola de foc. I jo no podia escapolir-me d’aquesta tasca! No era gens estrany que em despertés cridant». També Martín i Serra s’ha afrontat a un exercici de dimensions còsmiques a l’hora d’escriure Fragments d’inexistència: fer encabir vuitanta-cinc anys d’una vida apassionant dins una novel·la de tres-centes pàgines pot resultar un problema semblant al de ficar el sol dins d’una pilota de ping-pong.  

El 3 de juny de 2020 la Montserrat t’encarrega la redacció de la biografia de Tom Sharpe. No és una elecció qualsevol: l’escriurà algú nascut a l’Empordà, en català, especialista en Vinyoli… a què es deu això? 

La Montserrat m’explica tres motius: en primer lloc, que li agrada la manera com escric. Després, que cal que sigui algú que domini l’anglès, i finalment que ella viu a Llofriu. Jo visc a Begur, i era fàcil trobar-nos per xerrar i fer-li consultes. Quan ella m’ho va proposar jo no m’hi vaig veure gaire. Soc especialista en la poesia Vinyoli, escric sobretot ficció; havia llegit Sharpe, però no m’imaginava escrivint una biografia d’ell. Quan començo a remenar tota la informació i veig la vida que va tenir quedo emocionat pel personatge. És el que m’anima a tirar endavant. 

Comença aleshores la que serà la teva gran persecució, que s’allargarà durant gairebé tres anys, rere cartes, dietaris, documentals i això tan gros que és La llibreta vermella (5.000 pàgines i 800 cintes d’entrevista enregistrades!)… 

Quan dic que sí no soc conscient de la quantitat de material que hi ha. És quan vaig a casa la Montserrat i la Universitat de Girona (on es troba càtedra Tom Sharpe) i veig les cartes, els dietaris i tota la pesca, quan m’entra una mena de pànic. Havia de llegir-ho tot per fer-me una idea general de la seva vida. Un cop vaig tenir clara l’estructura, l’escriptura va fluir de forma natural. Aquí em van ajudar molt el fet que jo sigui novel·lista —una novel·la consisteix a incloure un món immens en molt poques pàgines, i per tant fixar-te molt bé en els detalls i descartar el que és secundari—, i després que Tom Sharpe no volgués la típica biografia exhaustiva de mil pàgines, sinó una obra novel·lada, treballada amb les eines de la literatura. Vaig poder anar fent gràcies a avançaments econòmics de la Fundació, així com de les editorials.

Com es produeix el treball frec a frec amb la Montserrat?

Tom va deixar per escrit que és qui millor el coneixia, i era cert. Treballar amb la Montserrat ha sigut un plaer. Quan tenia algun dubte li trucava i quedàvem per fer un cafè o per anar a dinar plegats. Va viure amb Sharpe des del 1996 fins el 2013. Quan ell va arribar es comunicaven en un francès molt deficient. En qüestió de mesos la Montse va aprendre l’anglès fins a acabar parlant-lo amb fluïdesa. Ella va estar enregistrant els últims anys de la seva vida a La llibreta vermella i tenia un coneixement absolut de qui era. 

Què t’atrapa de Tom Sharpe?

Sobretot la contraposició que hi ha entre les seves novel·les, d’allò més divertides, i la vida tan dura, dramàtica i marcada per les fòbies i els traumes que va viure. Al final vaig entendre que les seves novel·les són una disfressa per superar tots els obstacles que va haver d’anar superant. També m’atreu que sigui terriblement contradictori. Hi havia moment que l’hauria estrangulat, mentre en altres sentia que l’estimava. Quan escrius t’has d’enamorar del que narres, i jo em vaig enamorar del meu personatge de carn i ossos. Recordo que la meva dona em va renyar per no descansar d’escriure ni per Nadal, de tan capficat que estava. Hi ha una part d’ell amb què combrego molt: el que donava sentit a la seva vida, el més important i el que el salva, és l’escriptura. 

Com a epitafi Sharpe volia tenir escrit: «Va fer riure a la gent». A deu anys de la seva mort, en quin estat es troba el seu humor? Ens l’estimem més aquí o a Anglaterra? 

Crec que l’humor, com tot, va a modes. Potser el de Sharpe, semblant a l’humor del show de Benny Hill, als anys vuitanta o noranta connectava més amb el públic que el que pot arribar a fer-ho ara. Manega una comèdia barroera, vasta i vulgar, però més enllà d’això les obres de Tom Sharpe continuen sent vigents perquè amaguen sempre una crítica: contra les desigualtats, les injustícies, les aparences, la intolerància… M’interessa d’ell que el seu humor no és gratuït, sinó que serveix per desmuntar una sèrie de tòpics i posar sobre la taula moltes de les desigualtats que ell mateix va viure en primera persona. Per exemple, amb vint-i-pocs Sharpe es va mudar a Sud-àfrica perseguint la idea idealitzada que conservava d’un viatge de la seva infantesa. El que es troba és un règim segregacionista i racista sota el qual arribarà a caure pres. Suposa un cop molt dur per ell. Durant tota la seva vida es va trobar amb situacions com aquesta. L’humor va ser la seva vàlvula d’escapament per fugir d’elles. 

A grans trets, fuig de la memòria d’un pare nazi, és deportat pel govern sud-africà, la CIA l’acusa d’espia i de comunista, assisteix a festes amb l’ambaixador britànic a Uruguai, enterra una mare dement… fins a acabar a Llafranc, on signa el seu propi happy ending. 

Aquí troba la pau, perquè torna a publicar. Venia de travessar onze anys d’absoluta sequera i d’afrontar-se al punt àlgid del seu alcoholisme. Gràcies a aquest entorn, a la Montserrat, als metges catalans (a qui dedica un parell de llibres) i a la pau que troba aquí, Sharpe recobra la felicitat i torna a treure llibres. A Llafranc connecta amb el tarannà dels catalans, amb el tipus de societat i d’humor que gastem. 

Quan escrius t’has d’enamorar del que narres, i jo em vaig enamorar del meu personatge de carn i ossos

Tanmateix, no va ambientar cap novel·la a la Costa Brava. Tampoc va aprendre mai ni el català ni el castellà (“un dels beneficis és que no em veig involucrat en discussions polítiques”, va escriure). Què el diferencia d’algun dels molts ‘guiris’ que venen a malbaratar les seves fortunes aquí, contribuint a engrossir problemes com són la pressió urbanística, a la qual tu mateix apuntes i acuses a la teva novel·la La drecera (Periscopi, 2020)? 

El diferencia el talent. Sharpe és una persona amb una mirada molt àcida cap a la realitat, d’una gran lucidesa; era capaç de canalitzar el dolor que sentia en la seva obra com pocs altres. Ell ve aquí, no aprèn els idiomes, però crea una obra. Llafranc li dona sentit i força a la seva vida una altra vegada. 

A la pàgina 264 apareixes tímidament, en una trobada amb Sharpe. 

Efectivament, faig un cameo dins la biografia. Vam coincidir durant la signatura de Sant Jordi de 1997 a la llibreria La Polèmica. Ell va elogiar el meu anglès. Ens vam dedicar cadascun els nostres respectius llibres. «A Tom Sharpe. Per arribar a escriure com ell», jo vaig escriure. «A Miquel Martín, tot desitjant-li molts èxits en la seva escriptura». Aleshores no podríem haver sospitat que acabaria sent el seu biògraf. 

M’interessa d’ell que el seu humor no és gratuït, sinó que serveix per desmuntar una sèrie de tòpics i posar sobre la taula moltes de les desigualtats que ell mateix va viure en primera persona

Tu acabaves d’arribar de Croydon, el lloc on va créixer Tom Sharpe i tu vas escriure el teu primer llibre, Hi ha amors que maten (Columna, 1996).  

Jo no sabia que Tom Sharp tenia cap relació amb Croydon, on vaig viure durant un any. Ara he tornat a anar-hi, però per documentar-me i visitar els llocs on va viure Sharpe: la seva antiga casa, el lloc on estava l’església on el seu pare feia sermons, que va ser destruïda durant la Segona Guerra Mundial… 

Buscant-lo a ell també et busques a tu, en els teus vint-i-pocs. 

A Croydon hi torno per raons diferents, però que acaben trobant-se. Fragments d’inexistència el dedico a Maria i Michael Williams, que em va acollir com un fill mentre vaig viure a Croydon. Després de trenta anys ens continuem veient i trucant, ens estimem molt. 

Sharpe va dir que escriure una biografia pot ser una bona manera d’assolir el prestigi literari (a ell no el prenien seriosament per escriure llibres d’humor). Fragments d’inexistència ha sigut la teva drecera cap a on? 

No m’ho vaig plantejar en aquest sentit. Quan decideixo escriure una cosa és perquè realment crec en ella. Si jo hagués vist que no m’identificava amb el personatge o que no m’engrescava prou no hauria acceptat l’encàrrec. L’única diferència amb escriure una novel·la de ficció va ser que aquí vaig recrear en comptes de crear. El meu objectiu, lluny del d’assolir el prestigi, també fou trencar tòpics sobre Tom Sharpe, contribuir al seu llegat. 

Llegirem aviat una comèdia del Miquel Martín i Serra?

No m’atreveixo a dir que mai faré alguna cosa. En aquesta biografia vaig buscar aquest punt humorístic i irònic que havia d’estar present necessàriament; si no no hauria acabat de ser mai una biografia de Tom Sharpe a l’alçada de com va afrontar ell la seva vida.

Fragments d’inexistència acaba amb una pregunta que es feia el mateix Tom Sharpe: «Amb quanta força pot arribar a colpejar el pal d’un pallasso?». El lector o la lectora podrà intentar respondre-ho, després d’haver travessat les seves pàgines, les quals determinen i configuren la llargària —l’amplitud— i la potència del pal. També una invitació a fer cabre el sol a les seves cases, i sortir-ne a buscar més astres que puguin il·luminar les seves biblioteques. Les recerques sempre són una i també unes altres. 

En aquest viatge ha col·laborat Blai Corpas, a qui agraeixo haver-me guiat per dins les platges de Tom Sharpe