El feminisme interseccional i totes les lluites per la llibertat

Quan era petita em van explicar un conte de Gabriel García Márquez que em va quedar gravat. Es tractava d’un pare que havia de distreure el seu fill i va retallar un mapa d’una revista, el va dividir en diversos trossos i li va dir que fes el trencaclosques. Pensant-se que trigaria dies, el pare es va quedar tranquil, però al cap de res el nen ja tornava a ser allà i amb el trencaclosques fet. Com ho havia aconseguit? El menut li va respondre: “Yo no sabía como era el mundo, però cuando sacaste el mapa de la revista para recortarlo, vi que del otro lado estaba la figura de un hombre […] Cuando conseguí arreglar al hombre, di vuelta la hoja y vi que había arreglado al mundo”.

Quan penso en el feminisme, em ve al cap sovint aquesta història. Les dones feministes volem arreglar el món des de les persones, fer-lo més habitable, més igualitari, més just, i per fer-ho, ens hem trobat que no només havíem d’assenyalar l’arrel del masclisme dels homes, sinó també el nostre. Havíem de mirar-nos a nosaltres mateixes i veure de quines altres opressions ens volíem deslliurar i quines reproduíem. L’empresa del feminisme, arribat a aquest punt, era descomunal, perquè nosaltres, que ens erigíem a favor de la igualtat, ens convertíem també en el mateix moment en opressores, amb totes les contradiccions que això suposa.

Volíem dibuixar-nos com a dones per poder girar full i trobar un món millor, i vam veure que estàvem perfilant un model de dona excloent, que reproduïa després situacions doloroses per a moltes. És el que ens ha ensenyat el feminisme interseccional: la lluita per la llibertat no pot tancar els ulls davant de la resta d’opressions, no pot reclamar la igualtat entre homes i dones mentre fa veure que no hi influeixen altres mecanismes d’exclusió classistes, racistes, culturals, lingüístics, lesbofòbics, transfòbics o tants altres.

Com a dona catalana, sóc racista. Mai m’hauria passat pel cap dir-ho, perquè sempre he sentit que hi estava en contra; com si estar-ho m’aïllés de forma màgica de tot el meu context. Sóc racista, i m’ho ha ensenyat el feminisme no blanc a base d’evidències com bufetades, des dels cops que canvio de llengua quan no fa falta fins als cops que els reis d’orient s’han pintat de negre, i tants altres. El meu pòsit cultural com a dona europea blanca em fa racista, per molt que jo no vulgui ser-ho. Suposo que és el que els passa a molts homes quan els diuen que són masclistes i no ho entenen: no ho havien vist abans, i ara no és suficient només parlar i actuar com si no ho fossin, sinó que han d’analitzar les estructures del seu voltant, detectar quin lloc ocupen i veure com poden repartir els seus privilegis per tal d’afavorir la igualtat.

El feminisme no va de persones aïllades, va d’hàbits desiguals que es perpetuen. Per això és global: perquè els hàbits estructurals patriarcals tenen lloc arreu del món. Sense perdre aquesta universalitat, que es troba en l’objectiu de la solució però no en la base del problema, el feminisme lliura cada dia moltes batalles diferents, perquè vol acabar amb molts tipus d’opressions. Unes opressions de magnitud desigual, depenent sobretot de com de directe i violent sigui el seu impacte en els drets i les llibertats bàsiques de les dones. Aquestes opressions poden ser acumulatives (una dona pot patir múltiples opressions dins del sistema) però en cap cas són excloents (una opressió no n’anul·la una altra).

És per això que dins de l’aspiració del feminisme global, cadascú s’ha de situar de forma realista en el rol que ocupa en el seu dia a dia amb relació als altres i al seu context. I des d’allà, analitzar, per una banda, les seves pròpies lluites en clau d’alliberament d’opressions, i per altra banda, els seus propis privilegis, per tal de molestar el mínim possible a les altres dones que també estan fent el seu camí cap a la igualtat.

Com a dona catalana, que és la posició des de la qual jo em situo en el món, les meves lluites passen per reclamar des del meu territori la supervivència de les llengües minoritzades i de les cultures no hegemòniques enfront d’uns estats repressors i també d’un món globalitzat. També passen per exigir als estats i als polítics el màxim d’eines i actituds democràtiques que permetin a aquestes cultures sobreviure, defensar-se i normalitzar-se davant de les amenaces socials, polítiques i econòmiques, que en el meu cas visc com a catalana d’ideologia independentista, sovint menyspreada, i catalanoparlant, també discriminada.

Així mateix, demano a les meves companyes feministes que quan parlin d’interseccionalitat, no obviïn les opressions que també patim les catalanes, en situacions de violència tant directes com indirectes com les que hem patit repetidament al llarg de la història i que s’han tornat a accentuar aquests darrers anys, en els quals moltes dones hem sortit al carrer per demanar la llibertat del nostre país i dels nostres presos polítics. Sovint sento a dones que reivindiquen qualsevol repressió existent sobre la capa de la terra, però que en canvi, no posen mai d’exemple, i dic mai, la munió de catalanes que han aportat valor a les lluites per la llibertat i sense les quals la nostra cultura avui dia seria anecdòtica. 

Carme Forcadell i Dolors Bassa, per dir-ne dos d’actuals, tenen tants motius per ser invisibilitzades, que si els comptés segur que me’n deixaria algun: per ser dones, per ser preses, per ser catalanes, per ser catalanoparlants, per fer política en un context d’inferioritat, davant d’un Estat sencer, l’espanyol. I ni tan sols ara, que Forcadell i Bassa estan fent encara més notori el seu discurs feminista, serveixen d’exemple a les feministes que tenim més a la vora i, és clar, tampoc a les que tenim més lluny. Animo a les companyes no independentistes a pensar-hi, i a esclarir quines estructures de poder hi ha sobre les dones catalanes com perquè fins i tot les feministes més conscienciades tinguin por de dir els nostres noms.

D’altra banda, i tornant a la primera persona, tots aquests compromisos per la llibertat no em salven dels meus propis privilegis, i per tant, haig d’escoltar, investigar, deixar espai i no posar traves a totes aquelles dones que pateixen opressions iguals o diferents de les meves, racistes, econòmiques, lgtbifòbiques o siguin del tipus que siguin; parant especial atenció a les dones que queden invisibilitzades per la meva ombra quan jo em moc. Les catalanes feministes també volem un futur millor, amb igualtat entre gèneres, ecologista, no classista, multilingüe, i tantes millores més. Feliç 8M a totes, i sobretot, feliç aprenentatge d’encaix local i global. Que algun dia, quan girem el full, hi trobem un món que ens inclogui a totes. I que les dones dels països petits apareguem també en el mapa.