El dia que em van hipnotitzar

Us he explicat mai que un dia em van hipnotitzar? És possible que ho hagi fet perquè és una anècdota prou llaminera per treure-la de tant en tant. M’és molt útil, per exemple, en primeres cites desastroses on has de remar com una desgraciada perquè ja no tens res a dir-te amb aquella persona. “Saps que un dia em van hipnotitzar?”. I així com a mínim ja tens assegurats ben bé vint minuts de conversa. Val la pena tenir sempre un parell o tres de temes guardats a la nevera, mai saps quan necessitaràs recórrer-hi. Els amics i coneguts que llegiu això i sapigueu de memòria la història, podeu passar directament a llegir el tercer paràgraf, no us ho tindré en compte.

Doncs això, un dia em van hipnotitzar. Era l’aniversari d’una de les meves amigues i amb la resta de la colla vam decidir que el nostre regal seria dur-la a un xou d’hipnosi. Hi anàvem totes molt escèptiques, jo inclosa, excepte l’amiga que feia anys, a ella li feia una il·lusió terrible. Per això ens va semblar bona idea. L’espectacle va començar projectant unes imatges a una pantalla, una veu en off ens donava instruccions, havíem d’anar fixant-nos en diferents elements projectats a la pantalla. Ens van convidar a ajuntar les mans i a imaginar-nos que una capa de ciment les cobria i, poc a poc, s’anava assecant. Jo, entregada al xou, vaig fer cas. L’hipnotitzador va aparèixer a l’escenari i va comptar fins a deu. “Tots aquells que ara mateix no pugueu separar les mans, pugeu a l’escenari i les podreu separar”. Totes les meves amigues van poder separar les mans menys jo, que tenia la sensació que les tenies recobertes de ciment. Vam pujar uns quants a l’escenari, sis o set, amb les mans juntes. I a mesura que anàvem pujant les anàvem separant. Un cop dalt de l’escenari va fer amb nosaltres el que va voler, vam ser protagonistes absoluts de l’espectacle. Els detalls me’ls reservo per si encara tinc alguna primera cita fallida. 

En algun moment vaig patir pensant en La maledicció de l’escorpí de Jade, de Woody Allen, però es veu que hi ha una mena de codi deontològic del gremi dels mentalistes que dicta que mai ningú pot utilitzar els seus “poders” amb intencions fraudulentes. Aquell dia, com a regal i recompensa per haver col·laborat a la funció, l’hipnotista em va prometre que em donava força i concentració per treure bons resultats les avaluacions del tercer curs de carrera que estàvem a punt de fer. S’ha de dir que em van anar bé, els exàmens; tot i que també és cert que tota la vida m’han anat bé tots els exàmens, tot sigui dit. Tot això no m’ho invento, és real. No era cap còmplice d’aquell espectacle, em va hipnotitzar. Aquell home tatuat i amb moltes arracades va aconseguir colar-se a la meva ment i dominar-me, fent-me sentir molt tranquil·la tota l’estona. Crec que és la cosa més increïble, en el sentit més literal de la paraula, que m’ha passat mai.

Suposo que és més fàcil que al·lucinem amb aquestes coses les persones que tenim tendència a voler-ho tenir tot controlat però és cert que hi ha alguna cosa gratificant en el fet de deixar-se anar del tot i assumir que un no té el control de tot el que li passa. El xou d’hipnosi me’l vaig perdre sencer com a espectadora perquè estava dalt de l’escenari ocupada amb diferents temes. Malaguanyada entrada. Però aquella experiència em va servir per admetre que estar oberts a allò que no coneixem i no podem entendre ens pot portar a llocs certament sorprenents. O, com a mínim, ens salvaran d’un silenci tens en una conversa incòmoda, que sempre va bé.