Com afecta la guerra a la cultura?

Mentre a plaça Catalunya la gent es manifestava contra la guerra, al Teatre Lliure de Montjuïc un grup de persones desconegudes s’ajuntaven al voltant d’una taula per abordar la qüestió com ho farien a l’escola clàssica, dialogant. Participaven a La Taula, un format de conversa democràtica en què un hoste (en aquest cas Isabel Sucunza) enceta un tema i convida el públic a intervenir, de manera que aquest acaba formant part de l’acte. El títol d’aquesta jornada era Què passa amb la cultura quan arriba la guerra? i, tot i que la conversa va quedar irremeiablement lligada a la invasió d’Ucaïna, va ser un bon termòmetre sobre com les arts i les seves institucions es relacionen amb els conflictes de qualsevol mena.

La Taula al Teatre Lliure | Foto: Teatre Lliure

La Taula és un format manllevat de la companyia teatral Split Britches, que retorna a la idea de la conversa espontània i democràtica com a eina de producció de pensament. El públic pot incloure’s i sortir lliurement de la taula a mesura que avança la conversa, quedar-se en silenci o canviar les normes del joc, i és tot aquest procés i no les seves conclusions el que importa. Isabel Sucunza, llibretera a La Calders, va encetar la jornada llençant una sèrie de preguntes, que partien de la base que és impossible que la cultura viva d’un lloc no quedi condicionada per les sacsejades històriques. Què li hem de demanar als artistes en un context de conflicte? És la seva responsabilitat posicionar-s’hi? Com afecta una guerra a la recepció de cultura? Quin és l’efecte de la destrossa física del patrimoni cultural? El silenci després del seu convit inicial va pesar, però quan una persona del públic es va atrevir a trencar el gel, es va veure que les preocupacions eren latents.

Un dels temes centrals en la conversa va ser la cancel·lació d’artistes russos que s’està donant arreu d’Europa. Una de les participants va assenyalar el boicot que fa uns mesos es demanava per a la soprano Anna Netrebko, que forma part del cercle íntim de Putin i va ser convidada pel Liceu, però que llavors va ser ridiculitzat. Ara es cancel·len artistes russos arreu, independentment de la seva afiliació política, com a mostra de rebuig a la guerra, i això va ser problematitzat a La Taula. La majoria de participants coincidien en el rebuig a la cancel·lació per la cancel·lació. De fet, Georgina Oliva, programadora del Lliure, apuntava que a partir d’ara serà un encert donar suport als artistes russos que tinguin alguna cosa a dir, perquè els seus recursos per difondre la seva feina seran cada cop més minsos.

Desprogramar artistes russos o penjar una bandera ucraïnesa als perfils oficials de les institucions culturals van caure al mateix sac de les respostes fetes de cara a l’aparador, i Oliva va apuntar que això demostra “la poca pràctica d’aquestes a l’hora de reaccionar a situacions conflictives. El silenci incomoda i tothom té molta pressa de trencar-lo”. L’ocupació russa voleiava sobre la conversa, però era fàcil trobar paral·lelismes amb altres conflictes socials. De fet, tots repetien en descàrrec la poca singularitat del tema que ens ocupa a tots ara, perquè “de guerres n’hi ha constantment”. Una altra assistent a La Taula també es va mostrar en contra de les mostres de suport de fireta als perfils de les institucions culturals, perquè considerava que a vegades un posicionament implica entrar en la lògica militar: “La meva posició és no posicionar-me. Si evites que el context t’arrossegui, sempre pot semblar que et posicionis a favor d’una de les parts”. Aquesta sèrie de contradiccions i una fatiga generalitzada amb les respostes buides (i les manifestacions) van dur els participants a preguntar-se què sí que poden fer les institucions culturals en una situació de conflicte. Alguns defensaven el potencial transformador de l’educació i la cultura per trobar llenguatges aliens al bèl·lic, altres hi veien paraules buides (“realment una societat culturalment rica pot evitar guerres?”), altres defensaven que l’única opció possible és el suport extern als artistes que tenen coses a dir des del nucli del conflicte.

La segona meitat de la conversa va deixar enrere la figura dels consumidors i les institucions per passar a la del productor d’art. Els participants de La Taula es van plantejar on queda la línia entre persona i artista en un moment convuls, sigui la guerra o la pandèmia. Una d’elles defensava la impossibilitat de crear sense certa distància respecte del conflicte, fet que duia a pensar en la importància dels silencis creatius com a forma d’art en si mateixa. Altres defensaven el potencial creatiu de qualsevol sacsejada històrica. Assenyalaven que la història va plena de moviments artístics que han sorgit com a resposta a un moment crític i també la riquesa cultural que a vegades neix d’un procés de reconstrucció social. En aquest punt, tots van estar d’acord en la importància dels artistes com a referents amb qui validar discursos que intuïm (es va citar Zweig), però també com a creadors de nous discursos que permetin imaginar noves realitats possibles.

La taula va acabar sense cap conclusió evident i amb una recomanació literària de Sucunza. Explicava que Maria Campbell, escriptora canadenca i autora de Mestissa (Club Editor), va arribar a comprendre l’opressió que reben els pobles originaris del Canadà quan va estudiar la història europea. Els blancs no feien res al Canadà que no fessin abans a casa seva i això va dur La Taula a una conclusió autocrítica i bastant amarga: els efectes de la guerra en l’art no són tals perquè la violència forma part de la nostra història artística.