Anna Pagès: «Amb el temps les paraules arriben»

Aquella nena de les paraules, la primera novel·la d’Anna Pagès, parteix de l’assassinat de Francesc Santacana i l’impacte que té en una nena de sis anys, que reconstrueix un crim que marcarà per sempre la seva família. Els fets transcorren a Can Sunyer, la casa pairal dels Santacana, i vint-i-nou anys després de la Guerra Civil, la protagonista desenterra, a través de records divergents d’infantesa, els instants anteriors d’aquesta mort que, entre silencis i respostes evasives, la família ha mantingut sempre al marge de les preguntes de la nena. Vet aquí un relat sobre els silencis que van impactar la vida d’una nena des de ben aviat, en un món en què els adults no parlen i la memòria d’un infant s’alimenta d’aquelles paraules no dites. 

Què passa amb les paraules no dites?

Les paraules no dites es transcriuen en aquesta sensació que té la nena quan hi ha alguna cosa que no encaixa en el món dels adults, i que ella observa des de fora. Però observar des de fora fa que agafem al vol el significat dels silencis, que sovint són aquelles paraules que ningú s’atreveix a dir.

A vegades parlen més els silencis que les paraules.

Sí, en els silencis hi ha paraules amagades, que no pots identificar amb precisió, però que amb el temps pots arribar a construir. En el fons aquesta història és una manera de dir que amb el temps les paraules arriben. I que hi ha moments en què no es pot dir tot, i moments en què es pot començar a parlar. Hi ha moments de silencis i moments de paraules.

Els records que tenim quan som petits són els que més ens marquen de grans?

Sí, el que passa és que aquests records no són exactes… Conservem una espurna d’alguna cosa i sobre allò fem una història. Rousseau ja deia que un adult mai podrà accedir a la mirada d’un infant. El nen es converteix en un observador privilegiat del que viu, i són més les impressions que no pas les coses objectives les que permeten que tinguem records d’infància. Per exemple, el dia de Nadal, quan la família comença a explicar històries de quan eres petit, mai ningú recorda la mateixa versió dels fets. I menys el protagonista, no? Potser si t’expliquen que quan tenies quatre anys vas caure, el que tu recordes no té res a veure amb el que recorden els adults. Tu recordes que ningú va venir a ajudar-te, o que potser van tardar molt a fer-ho, però els adults diuen que no, que van venir de seguida. Això és el que fa que en el fons pensem que hem estat petits, perquè aquest ser petit en realitat és una forma de realisme màgic.

Recordem més les impressions negatives?

No, recordem tota mena de coses. I recordem moltes coses en positiu. Per exemple, si hem tingut més o menys una bona infància, tots recordem els estius. L’altre dia el meu amic, el filòsof Miquel Seguró, em deia: “Quan tornem de les vacances, Anna, tenim nostàlgia”. Però en realitat no existeix això de la depressió postvacacional, el que existeix és la nostàlgia per la infància, perquè les vacances ens transporten a aquella infància que ja no hi és.

Com de present és el passat en el nostre dia a dia?

No acostumem a recapitular, només ho fem quan en la vida present apareix un obstacle. Llavors dius, potser això és una cosa que arrossego d’algun lloc. El present actual està malalt d’absència de passat. No recordem què vam fer ahir o abans-d’ahir. L’immediat ho engoleix tot.

S’ha de ser valent per aturar-se del tot i recordar. Avui en dia sembla que si t’atures també et quedes enrere en aquesta roda de la productivitat, i això espanta… Però precisament és el que fa la protagonista de la novel·la.

Sí, el que veu la nena són uns adults que circulen amunt i avall, però que no acaben de fer res. I ella ho observa i no ho entén, s’obre una porta d’interrogants que ningú vol tancar. Què passa ara amb els nens? No deixem que mirin què fem, sinó que els incorporem a la nostra urgència. Anem tots en patinet, per dir-ho així, i és molt difícil que hi pugui haver espais oberts on res no es resolgui. Hi ha coses que no es poden resoldre. En aquest cas, la història d’una família que ha viscut un esdeveniment traumàtic com la Guerra Civil, amb l’assassinat d’un dels membres de la família.

Tots tenim un racó on reposa la nostra fragilitat. Si hi entréssim, veuríem un nen adormit, i si decidíssim acostar-nos-hi, descobriríem les seves parpelles closes i rosades, la respiració regular del seu pit pujant i baixant, l’escalfor que desprèn la seva pell suau de criatura. Però no ho fem mai. Hi passem pel costat de puntetes per no despertar-lo, perquè despertar-lo vol dir fer erosionar aquestes preguntes que ningú vol respondre perquè són impertinents. I aleshores l’adult diu “au, calla”, perquè ja no sap com respondre. A la novel·la, Can Sunyer representa aquell lloc on s’amaga l’infant de cadascú, inclús el d’Anna Pagès.

Aquella nena de les paraules és una novel·la sobre les preguntes que ningú vol respondre?

Sí, perquè són preguntes que no s’adrecen a ningú, són obertes… Si la nena de la història hagués començat a preguntar, ningú hauria contestat, perquè no era pertinent. El nen, en el fons no vol una resposta, vol una altra cosa que l’adult no pot captar. En la societat actual volem incorporar els infants en el món dels adults, i volem saber què hem de fer perquè dormin, què hem de fer perquè mengin… I no calen tantes coses. Aquesta és la pregunta que tenim els adults: Què hem de fer? No podem controlar-ho tot, l’error que cometem és intentar incorporar els infants a la vida dels adults, i la infància no es pot controlar…

Amb aquest llibre debutes en la narrativa. Què et va empènyer a escriure’l?

No res.

No res?

No, el text em va empènyer a mi. No és que tingués una programació o un objectiu, sinó que em vaig posar a escriure a raig i, sobre el que anava sortint, anava treballant. Així com, per exemple, quan escric un assaig filosòfic, sí que sóc conscient del que vull dir i de quina és la tesi, amb la novel·la no era així, i això em va anar molt bé. Però no sé si és el meu debut o el meu principi-final. No tinc cap pla.

Quan escrius et venen primer les imatges o les paraules?

Directament les paraules. La meva àvia sempre deia que la base de l’arròs era un bon sofregit. Doncs pel sofregit necessites temps que faci xup-xup. Jo feia una mica el mateix: primer feia el sofregit, i llavors deixava temps que fes xup-xup, és a dir, anava reescrivint i tornant al que havia escrit. I anava avançant i retrocedint. Vaig trigar tres anys a acabar la novel·la.

A més de la història i dels diferents missatges que s’amaguen en el text, Aquella nena de les paraules és un llibre molt poètic que fa aflorar moltes emocions.

Ja està bé que passi, la literatura és això. Hi ha la dimensió de la bellesa del text, que després ressona en cadascú de manera molt diferent. Jo llegeixo autors que escriuen d’una manera peculiar. Per exemple, m’agrada molt la Natalia Ginzburg en italià, l’Hélène Cixous, o Aharon Appelfeld… Són escriptors que no són un Josep Pla, en el sentit d’usar la descripció i l’adjectiu adequat, sinó que són autors que obren mons. I jo volia fer una mica això amb aquest text: obrir un món i que aquest món ressonés en altra gent, o fer que altra gent pensés en el seu propi món.

Depenent del moment vital en què ens trobem, interpretem el mateix text de manera diferent?

Sí, completament. Jo, per exemple, cada estiu llegeixo La muntanya màgica, i cada vegada descobreixo un text diferent. També a partir del rescat d’experiències d’infància entens les coses que llegeixes quan ets gran. Et vas fent gran perquè llegeixes, i mentre llegeixes et fas gran.

Què és el que més t’espanta?

No arribar als alumnes. Tinc alumnes que tenen una llengua adquirida que no té res a veure amb la llengua que jo parlo. Intento navegar en formes d’expressió que jo no conec per tal d’ensenyar des del seu món, però a vegades és complicat. El que més por em fa és no ser capaç de fer sorgir cap inquietud entre els meus alumnes. Nietzsche ja ho deia: “Deixo la universitat perquè tinc por de no tenir res a dir”. Jo comparteixo una mica aquesta por, no la de no tenir res a dir, sinó que no passi res quan ensenyo.