Abril no és agost (fora de Barcelona centre)

No és aquest el lloc ni el moment per reiterar allò que ja sabem: els grans mitjans d’abast nacional poden camuflar la realitat i vendre el discurs que vulguin perquè, en base a repetir-ho, esdevé la realitat copsable per al ciutadà. I la que després ens anirem repetint i donarem per bona. Amb la Diada de Sant Jordi recent, crec que n’hem pogut viure un cas paradigmàtic tant com lesiu. I, això, en dos aspectes, un de nou i l’altre, més exagerat, de ja llarga durada. M’explico.

El primer: Els dies abans de la festivitat s’ha estat venent la “marca” Barcelona de cara a un Sant Jordi que havia de ser excepcional i en què es convidava els catalans a viure la jornada als carrers barcelonins. Vist de fora la Ciutat Comtal, fins al dia 20 d’abril tot apuntava que podíem repetir les xifres del 2017, en què Sant Jordi també queia en diumenge i vam muntar parades tot el cap de setmana. Però, ai las! A partir del 21 l’èxode massiu de ciutadans cap a la “meravella” de la súper illa del centre barceloní ens ha deixat, de fet, en unes xifres inferiors a les de l’any passat, que ja van ser prou galdoses. Per tant, l’efecte crida cap a Barcelona ha tingut uns efectes molt beneficiosos al centre de la ciutat però, com en altres casos, ha deixat el territori amb un pam de nas, amb les conseqüències nefastes que podem imaginar. Caldria abandonar el barcelocentrisme d’una vegada per totes perquè, en definitiva, no és positiu per a una gran majoria de les llibreries del país. El pes de Barcelona és innegable, però hi ha vida i activitat cultural més enllà de la capital. I tant.

L’èxode massiu de ciutadans cap a la “meravella” de la súper illa del centre barceloní ens ha deixat, de fet, en unes xifres inferiors a les de l’any passat.

El segon aspecte, que ja és habitual però que aquests dies s’ha vist incrementat fins a la caricatura, és que és necessari obrir una mica el focus d’atenció: més enllà dels periodistes del seu gremi hi ha molts altres escriptors fent una obra digníssima que, sovint, no mereix cap atenció. Com amb les eleccions, algú podria quantificar i ponderar els minuts que han tingut cada un dels autors que han tret algun llibre els darrers quatre mesos. Us quedaríeu ben parats. I, això, mal que pesi, malmet la percepció de la nostra literatura. Que hauríem de cuidar entre tots.

Probablement caldria analitzar molts altres factors, però ni vull avorrir el lector ni resumir en excés tot allò de què m’agradaria parlar de manera més extensa i pausada, atès que el sector arrossega prou problemes endògens de fa temps. I el que no és menor dels quals és la concepció mateixa de la Diada i el ja tan temut descompte (qüestionat per una alarmant minoria). Si no hi ha acord dins el propi col·lectiu, difícilment podrem dibuixar una Diada que sigui més beneficiosa globalment per al sector. Faria falta tremp, voluntat, consens i valentia: atributs que, ara mateix, no es donen; ni se’ls espera. I això no és cap crítica als companys llibreters, que estem tot l’any suant la cansalada per equilibrar els números (Sant Jordi inclòs). Caldria, penso, un pacte de sector agosarat i realista que permetés que la Diada continuï essent allò que tothom defensa: la veritable festa nacional. I, us ho ben asseguro, la més integradora de totes les que celebrem.

De vegades els canvis fan por. És lògic i legítim. Però, d’altra banda, de vegades són inevitables.

Sempre ens queda esperar l’any que ve; perquè les frustracions acaben arribant d’una en una. I les il·lusions dels llibreters, la seva empenta, sembla infinita.