Morin els orcos, llarga vida als orcs

Al començament de la nova sèrie del Senyor dels Anells, la dama Galadriel ens confessa que, quan el món era jove, els elfs no tenien cap paraula per esmentar la mort, “puix crèiem que la nostra benaurança seria eterna”. Servidor esperava tenir preocupacions més elevades a aquestes altures de la vida, però em vaig sorprendre celebrant aquest “puix” com un gol de Lewandowski i la “benaurança” com l’hat-trick. Després de tants anys plorant la mort de la màquina de normalització lingüística que va ser el 3XL.net, el doblatge en català de la superproducció d’Amazon Prime és bona notícia, nostàlgia sana i un oblidadíssim sentiment d’esperança en l’administració.

La sèrie de Juan Antonio Bayona és prou previsiblement dolenta perquè totes les polèmiques hagin estat polítiques i culturals, com ara l’accent i el dialecte que hauria de parlar cada facció de l’univers Tolkien, la diversitat racial del càsting, la fidelitat als llibres o, en el cas que ens ocupa, el doblatge. A casa nostra ve de lluny un debat que fa uns mesos es va tornar a plantejar en un acte que el diari ARA va organitzar sobre el futur de l’audiovisual en català, on hi havia la Consellera de Cultura Natàlia Garriga, i entre el públic vam veure a Jordi Pujol. Judith Colell, directora de cinema i presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català, defensava superar el doblatge definitivament i dedicar els diners a la producció pròpia, amb el clàssic (i gens absurd) argument en favor de respectar la interpretació dels actors i, en definitiva, la integritat estètica de l’obra. En canvi, Enric Gomà, escriptor i divulgador lingüístic que ha treballat de guionista a les sèries de TV3, deia que cal doblar perquè Espanya ho dobla tot al castellà, i cedir terreny en una forma de consum absolutament estesa en el nostre país seria posar encara més pals a la roda de la normalització. Garriga feia equilibris per satisfer tothom, però el seu projecte consisteix a dedicar més diners al doblatge, no pas menys.

L’estrena d’El senyor dels Anells: Els anells de poder amb un doblatge espaterrant demostra que Gomà tenia més raó que un sant, especialment quan va fer èmfasi en doblar èxits internacionals, que són una aposta segura perquè podem anticipar quins seran. El que a mi em crida l’atenció és que fins i tot es pot donar la volta al vell debat perquè, com es veu també en les nissagues de Marvel, la fornada de fantasia audiovisual que cada cop es menja més quota de mercat aposta per un entreteniment tan antiartístic que fins i tot fa més sentit doblat. El pla de la indústria per convertir les sèries en la gallina dels ous d’or ha acabat amb qualsevol forma de risc i idiosincràsia en els guions, les interpretacions i la direcció del 99% dels blockbusters del darrer lustre, convertits en una gran bola de menjar triturat perquè res ens molesti a l’hora d’empassar-nos un capítol més. Les superproduccions d’avui s’entenen millor com una rondalla o un sermó que com una experiència estètica. Quan no hi ha cap audàcia interpretativa per preservar, els dobladors no es carreguen res, sinó que, si són bons, ho milloren.

Si cometeu l’error de mirar les pel·lícules de Peter Jackson abans de la sèrie de Bayona, veureu fins a quin punt pot variar la qualitat dins del registre popular, i us posareu tristos. Us passarà el mateix si feu una repassada als primers capítols de Joc de trons previ visionat de la nova House of Dragon (que no ha estat doblada al català, i no pot ser). Tanmateix, la davallada de les sèries és un fenomen global que no té res a veure amb Catalunya i, al capdavall, tots necessitem una estona de massatge a les emocions primàries i material per mems. Precisament perquè no aporten res a la nostra educació estètica, ni falta que fa, podem aprofitar aquestes sèries per recordar la importància del doblatge per la salut del català. En Vegeta va ensenyar a una generació a insultar, i jo només voldria sentir una criatura dient-li “orc” a una altra amb ganes de fer mal.