Màrtirs de la llengua

Pels qui no coneguin el paratge, a la plaça de la Llibertat de Reus abans hi havia un imponent monòlit franquista, que feia molt de goig. Estava dedicat als caiguts del bàndol feixista i va donar el nom popular al lloc, encara referit pels més vells de la ciutat com a plaça dels Màrtirs. El que menys gent sap és que el projecte de l’obelisc era republicà, i que els falangistes es van limitar a canviar l’estrella llibertària del capdamunt pel jou i les fletxes.

Avui ja no hi ha el grandiós monument —que va ser transportat cap al cementiri municipal en la corresponent neteja democràtica— i al seu lloc hi han posat una rèplica bastant ridícula de les quatre columnes de Puig i Cadafalch a Montjuïc. Ridícula per les dimensions una mica de Lego, per la subsidiarietat respecte a Barcelona i perquè s’ha apartat del lloc central de la plaça. És un missatge que jo, com a patriota, interpreto com una renúncia a substituir els símbols colonitzadors pels propis, com un bandejament covard de la catalanitat i com l’aplicació fàctica del mètode nacional més transversal, el que diu que el nostre mal no vol soroll.

Tot això no és sobrer perquè és exactament el que penso quan pujo del pàrquing soterrani de la plaça i busco amb la mirada el meu objectiu. M’han dit que hi trobaré un estand de la Generalitat, una cabina de ràdio itinerant que té com a propòsit que la gent hi entri i es gravi parlant en català, aquella llengua unicòrnica que d’uns mesos ençà s’ha tornat l’obsessió política nacional. M’amoïno perquè no veig la cabina i em dic que ai mareta que el català s’ha extingit molt abans que no em pensava, just avui que havia vingut jo a aprendre’n.

La pista definitiva són dues noies que arrosseguen una baluerna de poliuretà amb forma de dentadura. És la Queta, la criatura mitològica del bestiari popular català que representa la pervivència simpàtica de la llengua.

Després de fer un parell de tombs em tranquil·litzo: al lluny, en un racó de la plaça, albiro un contenidor groc que es confon amb tot d’altres contenidors grocs d’utilitat indesxifrable. La pista definitiva són dues noies que arrosseguen una baluerna de poliuretà amb forma de dentadura. És la Queta, la criatura mitològica del bestiari popular català que representa la pervivència simpàtica de la llengua. Amb el risc de ser acusat de mansplainer o el que sigui pregunto a les noies si necessiten ajuda, però em diuen que no cal, gràcies, que ho fan cada dia en una ciutat diferent de Catalunya i ja hi estan avesades. Avui l’han hagut d’arrecerar a correcuita, perquè queien quatre gotes i no és qüestió de malmetre aquest patrimoni públic.

La Queta es queda quieta a l’entrada, com a reclam. Després de fer-m’hi una selfie i acaronar-li lúbricament les dents amb el tou dels dits, demano informació i permís per testar personalment la cabina de gravació que ha de fer del català un idioma més sexi entre la població. Reus ja és la vuitena parada que fa el tinglado, anunciat com el “pòdcast més gran fet mai en català” que és un eslògan estranyíssim perquè és bastant obvi que no és un pòdcast, és una campanya de conscienciació lingüística. Que sigui “el més gran” ja és cosa del processisme habitual del Govern, que ja fa inclús mandra d’escarnir. Com us deia al començament, tenim problemes greus per discernir entre el que és gran i el que és petit. En fi.

Em diuen que és més aviat estrany que un senyor de mitjana edat com jo s’hi interessi i que s’hi acosten usualment gent gran —que sempre estan al lloro de tot— i gent jove. Això em fa aixecar una cella. «Sí, són joves que parlen entre ells en castellà i que s’acosten encuriosits. És una activitat lúdica, però el que hem vist és que per ells el català no té res a veure amb l’oci. Quan es posen davant del micròfon parlen una llengua escolar, que no és el que fan servir a peu de carrer». Per tant, en l’estadi complex de la sociolingüística contemporània, ja podem identificar, com a mínim una triple diglòssia: el castellà, que és la llengua quotidiana entre ells, el català acadèmic quan la cosa sembla que es posa seriosa i una mica de català col·loquial —molt interferit— quan es relaxen tots els esfínters.

Els més joves no tenien ni idea de qui era la Queta. De fet només la reconeixen els boomers, em diuen les organitzadores.

Un altre col·lectiu que s’interessa molt pel pòdcast de la Queta és l’estranger que aprèn català. «El retret que ens fan és que el català no cal. No els és necessari en cap àmbit del dia a dia. I agraeixen molt una activitat com aquesta que els permet parlar-lo —no del tot clandestinament, afegeixo jo—. Se sorprenen, aquí dins, que en saben molt més que no es pensen i que l’únic que necessiten són espais naturals per fer-lo servir».

Ja estic impacient per entrar a la cabina i poder parlar català amb la màquina, però dins hi ha dues noies que s’ho passen molt bé. Ho dedueixo per les expressions jubiloses que gasten, perquè la cabina està insonoritzada i des de fora no se sent res. S’hi poden fer quatre coses: ensinistrar la intel·ligència artificial en la llengua de Mushkaa, cosa que coordina el programa Aina, una entrevista amb preguntes insulses, una simulació per anar al mercat i comprar els ingredients per fer una paella (?) i un karaoke amb una cançó dels Tyets que em reservo l’opinió perquè els Mossos no vinguin a casa a arrestar-me.

No sé amb què s’ho deu passar tan bé la xavalada i quan surten els ho pregunto. Són la A., una garrotxina de 23 anys que va venir a estudiar a Tarragona i s’ha quedat a treballar a Reus i la B., de 16 anys i veïna d’Alforja. Hi han entrat per casualitat i no tenien ni idea de qui era la Queta. De fet només la reconeixen els boomers, em diuen les organitzadores. A. i B. em recomanen que faci l’entrevista, però admeten que al final han cedit als seus impulsos assenyats i s’han posat a cantar el ‘Tot és just començar a parlar català, na na nana nananà’, d’aquí la xala.

Miro que no passi ningú que em conegui i entro a la sala de transformació catalanística. Em demanen les dades i això em neguiteja, però es veu que només és per enviar-me les gravacions al mòbil. Faig totes les activitats —menys cantar els Tyets, naturalment— i no ho trobo gaire divertit. Però en sortir tinc una sensació agradable, d’haver ajudat a la supervivència de la llengua com quan compres el llibre de Sant Jordi. El meu veredicte: una iniciativa excel·lent i la recomanació fervorosa d’instal·lar una cabina a tots els instituts de Catalunya. Així aprendran que el català del futur només es parlarà en peixeres.

Nota de l’editor: La cabina de la Queta itinera per diferents ciutats de Catalunya. Serà a Reus fins al 19 d’octubre, a Tarragona entre el 21 i el 23 d’octubre, a Tortosa els dies 25 i 26 d’octubre, a Lleida del 28 al 30 d’octubre, a Tremp els dies 1 i 2 de novembre, a Girona el 4 i 5 de novembre, a Figueres del 7 al 9 de novembre, a Vic de l’11 al 13 de novembre, a Vilafranca del Penedès els dies 15 i 16 de novembre i a Vilanova i la Geltrú els dies 18 i 19 de novembre.