L’Església catalana ja no ho és gaire

L’Església catòlica a Catalunya ha deixat de tenir consciència nacional i n’ha abraçat una altra amb fervor: la nacional espanyola. Ha abandonat el catalanisme d’altres temps, que havia sigut un dels ponts d’entesa amb els catalans -tant amb els catòlics com amb els que no ho eren- i ha deixat de banda el compromís amb la llengua catalana, la seva difusió i aprenentatge per part dels immigrants, els vells i els nous. El català va cedint i cada dia té un paper menys central, preeminent, en l’Església a Catalunya. Deu ser un dels èxits del president de la Conferència Episcopal Espanyola, Juan José Omella, casualment arquebisbe de Barcelona. Al bisbat de Barcelona mai no li han provat gaire les fruites d’Aragó.

Una enquesta recent ens indica que només un 25’5 % de les misses de les deu diòcesis catalanes -l’onzena és el bisbat de Perpinyà- són en català, mentre que les que alternen el català i castellà arriben a un 33’3 %. Només en castellà són un 22’1 %. Però no és sols en les misses: en tots els actes, com ara els multitudinaris de Lisboa d’aquest mateix any, es tendeix a fer servir el castellà. A la Universitat Catalana d’Estiu 2023, a Prada, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, amb el suport de la Direcció General d’Afers Religiosos, va muntar una taula rodona sobre aquest punt: “A l’Església catòlica, hi ha una qüestió que comença a ser prou preocupant: la presència de la llengua catalana en la vida de les parròquies disminueix. En algunes parròquies concretes, podem observar grups organitzats que pertanyen a nous moviments eclesials que ostensiblement fan totes les seves activitats i celebracions litúrgiques en castellà”.

Són nous moviments eclesials de caràcter ultraconservador (tant religiosament com nacional, perquè els anima un espanyolisme orgullós i combatiu). Fins no fa gaires dècades havien sigut residuals, com a màxim te’ls topaves per la plaça Artós de Sarrià, i tenien una projecció escassa, però tot ha anat canviant. Sé que cada bisbat de Catalunya té els seus trets propis, però la impressió és de conjunt i, ho admeto, més centrada en l’arquebisbat de Barcelona, que és el que conec millor. L’Església dels anys 60, 70 i 80 va ser un factor clau en la catalanització dels immigrants castellanoparlants, paper que actualment no porta a terme amb els immigrants recents. A Catalunya, l’Església es va sud-americanitzant davant la passivitat i aquiescència d’alguns bisbes. Perquè em sembla que, tot sovint, no hi ha directrius ni projecte ni accions decidides i públiques en favor de la llengua catalana a l’Església (sempre amb excepcions, com els rectors sud-americans del bisbat de la Seu d’Urgell).

Els capellans joves -i jove a l’Església encara se n’és a 50 anys, com als anuncis de cosmètica- no contribueixen gaire a la catalanització. Molts provenen de famílies ultraconservadores i espanyolistes i traslladen els seus idearis, conscientment o no, en la pastoral. No afavorint la integració lingüística dels immigrants contribueixen que siguin forasters per sempre. A Catalunya la ciutadania és la llengua: aprendre-la, tindre’n la voluntat, parlar-la, llegir-la, apreciar-la. Però anem en la direcció contrària: la indiferència, la passivitat, de vegades el rebuig i tot, sense amagar-se’n. Així és com l’Església tira per la borda -o per la trona- tota una tradició d’arrelament i feina a Catalunya i retorna, a poc a poc, a la castellanització militant i servil amb el poder espanyol dels segles XVIII i XIX. Jo ja em començo a fer a la idea que, arribat el moment, la unció dels malalts la rebré en castellà. Espero que no se m’escapi el riure.