Ere’ la milló

La meva iaia estima en català. No el sap escriure i el llegeix amb dificultats, però estima en català. M’envia missatges on diu “ere’ la milló” i mai no he sentit tan meva la meva llengua com quan la iaia Mary m’envia aquests missatges. Ella va arribar a Badalona als 18 anys, venia de Vejer de la Frontera i teixint i cosint, durant jornades laborals eternes, va aprendre a estimar en català, molt abans de parlar-lo. Ara que tot és gris i venen mal dades, m’agrada molt pensar en ella. Hi penso quan veig declaracions d’intencions que acaben en no-res o quan els derrotistes criden massa.

M’aferro als missatges de català-andalús de la iaia quan estic fent equilibrismes sobre una corda fluixa, entre el cinisme i la ingenuïtat. No n’hi ha prou amb estimar-se molt, ni amb tenir la raó. No n’hi ha prou amb desitjar molt molt molt fort una cosa, ni amb tenir una llengua mil·lenària i que sona dolça i bonica. No n’hi ha prou amb bones intencions. D’acord, molt bé, fins aquí tots d’acord, n’estem fins al capdamunt d’unicorns i arcs de Sant Martí i que ens tractin d’ingenus i ens diguin que l’amor venç l’odi i que amb el somriure i la il·lusió es pot.

Els que tenim una memòria que va una mica més enllà del nostre melic brut, sabem que això no és així, que la vida és més complexa, que a part de tenir la raó o la història més bonica cal tenir també força i recursos. Però em nego a abandonar-me al cinisme de qui, cansat de discursos buits, renuncia a l’esperança. D’aquell a qui qualsevol iniciativa li sembla fluixa, insuficient. De qui davant la incertesa, abandona.

Una llengua no és només una eina, és també la construcció d’imaginaris compartits, de projectes, de maneres d’entendre el món i viure en relació amb l’entorn

És cert, no n’hi ha prou amb estimar-se molt, però cal estimar-se. Entre creure en unicorns i en tot anirà bé o ser agre, entre pensar que una llengua tan agradable a l’oïda no pot desaparèixer i odiar-ho tot, hi ha d’haver un terme mitjà per força. Una llengua no és només una eina, és també la construcció d’imaginaris compartits, de projectes, de maneres d’entendre el món i viure en relació amb l’entorn. No cal sacralitzar-la, és evident, no tot passa perquè els infants que creixen a casa nostra tornin a jugar en català, però sí que cal que li donem una dimensió comunitària, teixida. Cal estimar-la, encara que sigui matusserament i a batzegades.

Margarit diu que estimar és un lloc, d’on venim, on es va quedant la vida, i amb tota la humilitat possible el parafrasejo: estimar és un idioma. Estimar és un parlar, una expressió, són paraules que només es diuen al teu poble, és l’argot creat entre els teus amics, són les giragonses lingüístiques que fem i com ens posem els nostres vestits i els adaptem als nostres cossos. Aquella frase tan rebregada de defensar el català parlat de cadascú va més enllà de dialectes o paraules concretes. Va de construir una llengua que inclogui, que ens permeti imaginar futurs comuns.

El català parlat de cadascú és també el que estableix un mapa d’històries d’amor que no hi caben dins l’amor romàntic i heterosexual viscut en quatre carrers de l’Eixample als serials de TV3. És el català que ens permet redefinir qui queda dins i qui queda fora. Després de molts anys de llosa d’una herència que deia que català era qui vivia i treballava a Catalunya, però que mai no es va preocupar qui deixava fora, continuem intentant saber qui som els catalans i qui som els altres catalans.

Potser caldrà, per tornar a estimar, per tornar a defensar l’esperança, recuperar aquell català groller, gruixut, vulgar, oral i estrident. Perquè en català ho fem tot: fem un cafè i un cigarro, fem cops de puny i fem petons. Segurament no té cap explicació sociològica o històrica gaire fidedigna, però a mi m’agrada pensar que sí, perquè em serveix per plantejar el següent: el català s’ha de fer. Entre tots. I recordar a Candel que deia: “Si ets aquí, ets català; excepte que et fiquis al cap que no et dona la gana de ser-ho.”

Un petó, iaia, ere’ la milló.