Les escandaloses festes sexuals de l’era del jazz

Els anys vint: La revolució sexual

La dècada del 1920 va aportar molts canvis a les vides dels nord-americans, especialment en la sexualitat. Des de l’arribada dels puritans a Nord Amèrica, la societat dictava que el sexe només era acceptable en el matrimoni, el control de la natalitat estava prohibit, etc. Tot i això, després de la Primera Guerra Mundial van començar a sorgir noves formes d’entreteniment i de comunicació al voltant de la sexualitat. Era clar: les persones estaven interessades a veure comportament sexual.

El 1900, les dones nord-americanes van començar a tenir menys nens que no pas feia tres generacions gràcies a un accés més ampli al control de la natalitat. Com que tenien menys fills, els pares es van tornar més permissius i com a resultat, els joves van començar a explorar més la seva sexualitat. Tot i que la policia, l’església i els grups de reforma intentaven restringir el comportament sexual, no podien aturar els joves nord-americans a l’hora d’explorar la seva sexualitat, sobretot les «festes de carícies».

Les festes de carícies

La dècada del 1920 va donar a les dones una nova llibertat i va crear una nova generació coneguda com a flappers. Les flappers eren dones joves que bevien, fumaven, vestien amb faldilles curtes, sortien amb diversos homes i parlaven d’una manera vulgar. Amb el seu ascens, les festes de «carícies» (una moda dels anys vint i trenta) es van començar a popularitzar. Es van mencionar per primera vegada en una història del The Washington Times. En un cap d’any de 1915, el periodista va preguntar: “Alguna vegada heu sentit a parlar de les «festes de carícies»? M’han dit que aquest és el nom que donen a Baltimore a les persones que generalment visiten racons acollidors i «comparteixen cigarrets».”

De fet, les festes de carícies acostumaven a ser molt variades i normalment s’aturaven abans de les relacions sexuals. És clar que, evidentment, hi havia molts petons i carícies. Aquestes festes permetien a les persones explorar la seva sexualitat sense perdre la virginitat, quedar-se embarassades o agafar alguna malaltia de transmissió sexual. Les festes de carícies es podien celebrar a qualsevol lloc íntim: sales de ball, cotxes, etc.

El beure, els automòbils i les festes de carícies s’esmentaven constantment a les obres d’aquella època. A la novel·la En aquest costat del paradís, F. Scott Fitzgerald denomina les festes de carícies com “el gran fenomen actual americà”. Aquestes trobades es van tornar un fenomen tan universal que els jerseis sense mànigues fets a mà, se’ls hi va atribuir el sobrenom de “samarretes de carícies”.

Durant els anys següents, les festes de carícies es van tornar molt populars. El 1924, un estudi va revelar que un 92% de dones universitàries havien participat en aquest tipus de festes, que es van començar a anomenar de maneres diferents: “festes de petons” al sud, “festes de cursileries” a l’oest i expressions com “fer la cullereta” es feien servir de manera general a tots els Estats Units.

Fins i tot, algunes flappers van començar a referir-s’hi com a “arrupir-se com gossets”. Molts nord-americans creien que les festes de carícies estaven esquinçant el teixit social. Augustus Trowbridge, muller d’un professor de Princeton, va protestar contra aquestes trobades. Les va acusar de ser unes reunions immorals, amb danses, pintallavis i sense cap supervisió. Els conservadors nord-americans es van queixar perquè les flappers no es volien comportar i casar-se com ho feien tradicionalment les noies.

Com a resultat, es van començar a prendre mesures contra aquestes festes. A Atlantic City, Nova Jersey, la policia tirava aigua amb gel a les trobades que se celebraven a la platja, i el 1921 es van multar quinze parelles per fer la cullereta a Pittsburgh.

La Gran Depressió: la fi de les ‘flappers’

Les festes de carícies van començar a desaparèixer quan les flappers van començar a entrar en una edat adulta. Al cap i a la fi, per què hi has d’anar quan ja ets una adulta? Moltes flappers també es van començar a casar, però gràcies a elles l’expressió de la sexualitat es va fer més habitual en la societat.

Tanmateix, no va ser fins al crac de Wall Street del 1929 que l’estil de vida de les flappers va acabar d’una vegada per totes. Durant la Gran Depressió, moltes d’aquestes noies es podien permetre el seu estil de vida glamurós i pompós. L’actitud forta i l’hedonisme de les flappers es van fer menys acceptables a causa de les dificultats dels anys trenta.

Aquest article d’Alexander Yung es va publicar originalment en anglès a Medium. La traducció al català és de Marc Abulí.