Cent quilos de prejudicis

Ja se sap, que el que diem d’algú altre parla més de nosaltres que d’aquest algú altre. Però el que no diem, el que no ens atrevim a declarar, ens ressenya l’interior fins i tot d’una manera més profunda. L’altre dia era al gimnàs empenyent quilos i quilos en una d’aquelles màquines amb reminiscències a la tortura medieval i els prejudicis em tibaven a les cuixes. Durant anys, posar distància entre el meu cos i aquestes sales fetes per presumir ha estat gairebé una militància. Al meu cap, aquests indrets eren una mena d’assemblees de gent que no tenia gaire cosa més a fer. Gent que situava l’ideal del cos per damunt de totes les seves prioritats. Gent a qui li interessava muscular-ho tot excepte el cervell, perquè ens entenguem. Per gràcia nostra, la vida sempre troba la manera de posar-nos a lloc. A mi m’ha donat una columna vertebral que fa eslàlom –i més que en farà, si no em moc una mica– i l’oportunitat de relacionar-me amb les circumstàncies de cadascú d’una manera una mica més generosa.

Els prejudicis són la solidificació dels tòpics. Els tòpics són la magnificació i fins i tot la deformació d’una part de la veritat. Torçant-nos la mirada, ens impedeixen relacionar-nos des de la possibilitat de sorpresa. Així, no ens deixa amarar-nos d’allò de nou que ens pot oferir el món perquè, des d’una talaia de supèrbia, pensem que ja ho sabem tot. Sobretot, pensem que tenim tots i cadascun dels motius per justificar perquè allò que ens disgusta, efectivament, ens disgusta. Totes les repulsions són coherents des del prejudici, fins que el contacte real amb l’arrel del tòpic et fa entendre que, en la magnificació i la deformació de la veritat, hi has projectat un farciment addicional que, en comptes de fer-te entendre millor la realitat, te n’ha allunyat.

És indefugible ser prejutjós: el cap necessita endreçar el que l’envolta per entendre-ho. Però, fins i tot en la intransigència que adoba el prejudici i en l’escarxofament d’una bona endreça mental, hi ha l’escletxa per deixar-se sacsejar una mica. Si no vols ser un autèntic cretí, deixa que la realitat t’espatlli una mica els prejudicis. Si neixen de la supèrbia, que es morin amb les cures d’humilitat que la vida ofereix gratuïtament. O que es transformin en judicis, que com a mínim seran l’indici que has estat una mica obert a la sorpresa i al detall, ignorant les estandarditzacions malgrat que finalment les hagis reafirmat. Hi ha una ingenuïtat adulta que admiro en qui aconsegueix comportar-se amb tothom, d’entrada, des d’un esguard aparentment verge. Tendim a confondre la bona fe o la innocència amb la immaduresa, però en les primeres, si són fruit d’un procés conscient, hi ha la clau per no vincular-nos al nostre entorn des de l’altivesa. Amb tot i per assolir-ho, de tant en tant també cal estar disposat al fet que la ingenuïtat pugui impartir-te una o dues lliçons. L’única manera de protegir-se sense fer-ho des de l’autoengany comença en un judici contrastat i reversible, doncs, i no en el prejudici.

La meva màquina preferida del gimnàs és la que serveix per treballar les cames –perquè no m’he d’esforçar gaire–. “Però a quina part de les cames et refereixes, Montserrat?”, us preguntareu. El cert és que encara no he tingut la bondat d’aprendre’m ben bé quins són els músculs que exercito a cada atracció d’aquest Port Aventura ergonòmic que he escollit transitar. Cada vegada hi ha algú disposat a explicar-m’ho de bona voluntat i jo, indefensa, m’he de deixar matar el prejudici que són gent autocentrada a cada gest d’afabilitat. O potser s’interessen perquè aprengui a parlar el seu idioma, no ho sé. Procuro anar fent el prejudici petit, petit, fins a arribar al moll de l’os de la veritat. És clar que hi ha perfils que encaixen d’una manera perfecta en totes les meves fixacions preconcebudes i en tot de tarannàs obsessius. Però el cert és que, de tots els qui són allà amb mi, només en conec això: que passen un temps al gimnàs, amb mi. I jo amb ells. El dia que algú com jo hagi de sotmetre’s a la maquinària de pes per no acabar rebregada als trenta, entrarà a l’assemblea de forçuts i em trobarà enxandallada, empenyent amb les cames i estirant amb els braços, i pensarà de mi tot el que jo vaig pensar abans del gremi del múscul. A cada empenteta, la màquina farà el seu grinyol. A cada grinyol, el cap completarà la volta a un pensament: “Però qui collons et pensaves que eres?”.