Anatomia de la parella que no callava durant ‘Anatomia d’una caiguda’

M’encanta el cinema. Si no existís el Duty Free de l’aeroport del Prat, el cinema seria el meu lloc preferit del món. M’encanta seure davant la pantalla gran, entre l’anonimat de la foscor, mentre desconnecto de l’exterior i m’endinso en un món desconegut… el de la parella del meu costat que és incapaç de callar durant les dues hores i quaranta minuts que dura la pel·lícula que tots tres hem triat venir a veure.

Us presento la Maria Teresa, de setanta-dos anys. M’ha mirat malament quan ha vist que havia de moure la jaqueta per deixar-me seure a la cadira que em pertocava, però que ella ja havia declarat com a pròpia per la gràcia dels tres minuts que han separat les nostres arribades. Al seu costat, trobem l’Antoni, el seu marit, un personatge aparentment discret amb clarobscurs amagats que se m’aniran revelant durant les tres hores que venen.

Comença la pel·lícula, però a la meva esquerra es desenvolupa una història força més trepidant: aviat em queda clar que l’Antoni i la Maria Teresa es van conèixer cap al 1971 a un grup de suport per gent que no sabia xiuxiuejar. Va ser amor a primera vista, amb tan sols una mirada van decidir marxar a fer un cafè, abandonant el grup (i amb ell la possibilitat d’aprendre a parlar fluixet) a la seva sort.

Una vida sencera com a detectiu privat han dotat l’Antoni d’una intuïció impecable. Tot i que fa uns anys que no exerceix professionalment, la seva notòria precisió deductiva el continua acompanyant. A mesura que transcorre la pel·lícula, no pot evitar compartir amb nosaltres les seves observacions, metòdiques, exactes: “L’assassí és el gos”, afirma, quan han enfocat l’animal durant dos segons, o “Ara se suïcidarà,” sentencia, quan el nen s’ha apropat lleugerament a la finestra (per mirar per la finestra).

Si l’Antoni va trobar el seu ofici de forma més o menys atzarosa (havia vingut a la ciutat amb la intenció d’estudiar Dret), la Maria Teresa de ben petita va tenir clara la seva vocació: ser mestra de nens cecs. Per això encara té l’hàbit de narrar coses en veu alta malgrat que tothom sigui capaç de veure-les. “Estan conduint de nit”, explica, mentre els personatges condueixen de nit. “Aquest advocat és nou,” diu, quan surt el personatge de sempre (és possible que també sigui miop).

La relació no sempre va ser fàcil. La recerca obsessiva de la veritat va fer de l’Antoni el tipus d’home casat amb la seva feina. Un dia, la Maria Teresa, farta, li va fer un ultimàtum: o començaven a passar temps de qualitat junts o hauria de dormir al sofà llit del menjador. Després de plantejar la impossibilitat d’agafar el son en aquell matalàs dur i nacrat, l’Antoni es va rendir; un cop per setmana buscarien un espai on poder parlar tranquil·lament durant hores sense ser interromputs. Així és com van acabar els diumenges al Cinema Verdi.

Apareixen els crèdits. L’Antoni, ràpid i perspicaç, afirma, “Crec que s’ha acabat la pel·lícula”. Raó no li falta. Surto de la sala, commoguda. Espero algun dia estimar algú com l’Antoni i la Maria Teresa s’estimen parlar en veu alta al cinema.

Passen els dies, però continuo pensant en el retrat d’aquell matrimoni, fins que un matí, mentre llegeixo les notícies, n’hi ha una que em crida l’atenció. Barrejada entre els titulars esotèrics i vagament amenaçadors del 324 (“Una estranya espècie de granota del Pirineu, essencial per descobrir noves vitamines en el suc de taronja”), li faig un clic: “Antoni i Maria Teresa nominats als premis Gaudí”! Salto d’alegria i sense voler tombo el meu got de suc de taronja amb les vitamines de sempre.

Decideixo seguir la gala sencera per la televisió. Allà hi són, a la catifa vermella, vestits de muda; la Maria Teresa fins i tot porta la mateixa jaqueta que va moure a contracor del seient que li vaig usurpar cruelment. Més tard, la càmera els enfoca durant l’actuació de la Julieta. La Maria Teresa l’ha reconeguda a l’instant, la seva neta de dotze anys n’estava molt pesada durant el dinar de Nadal, i exclama, “Quina noia més eixerida. Quin cabell més llarg!”. A l’Antoni, en canvi, se’l veu perplex; durant l’estona del dinar que tocava interactuar amb la família, va preferir marxar a fer la migdiada. “Ja veuràs com caurà a terra amb aquestes sabates”, prediu, altre cop, erròniament.

Arribat el moment d’anunciar els guanyadors, el públic frisa. Però, malauradament, els nostres herois no s’emporten el guardó. Mentre “La noia que va marxar a pixar literalment tres cops durant Creatura“, s’aixeca a recollir el premi, la pantalla mostra l’Antoni i la Maria Teresa aplaudint, cordials. Primer, se m’encongeix el cor, però després, una idea reconfortant em deixa tranquil·la: podran aprofitar el discurs de la guanyadora per parlar entre ells.