La potència femenina en el ‘Curial e Güelfa’

2.12.2018

Editorial Barcino acaba de publicar Curial e Güelfa en tres volumets, adaptat al català actual per Lluís-Anton Baulenas. L’obra forma part de la col·lecció Tast de Clàssics, que ofereix versions dotades d’estil literari sense renunciar al rigor filològic i a la fidelitat envers l’original. Raquel Parera, doctora en filologia catalana, analitza la força dels personatges femenins a Curial e Güelfa.

Codex Manesse, Universitätsbibliothek Heidelberg, Cod. Pal. germ. 848

Quan em demanen quina és la meva novel·la preferida responc: Curial e Güelfa. Sí, és una obra del segle xv que podríem qualificar “d’amor i cavalleries”, però les passions que s’hi descriuen encara ens inflamen en ple segle xxi. Per això és un clàssic. L’Enveja (en majúscula) és el veritable motor de l’acció. L’amor, la gelosia, l’angoixa… els sentim igual avui que aleshores. I hi ha un aspecte que sempre m’ha cridat l’atenció: la potència dels personatges femenins, complexos i molt ben construïts, que prenen la iniciativa i són la clau de volta de la història. Hi haurà tres dones, a la vida de Curial: Güelfa, Làquesis i Càmar. Cadascuna és la més bella de la seva terra (Itàlia, Alemanya i Tunis), però són molt diferents, fins i tot oposades.

Güelfa, senyora de Milà, és una vídua molt jove —avui encara seria una adolescent— que destaca per la seva saviesa i discreció; és una dona experimentada que s’ha sabut guanyar el respecte dels seus vassalls. El seu germà, el marquès de Montferrat, «veient-la jove, tendra, rica i cobejada per molts», tem que pugui caure en alguna temptació i li demana que se’n torni a viure amb ell. Güelfa, doncs, resta sota el control moral del germà, però ell, casat de poc, està molt ocupat complint els seus deures conjugals i negligeix tota la resta. Güelfa, «veient que son germà no es preocupava de donar-li marit, ni a ella li semblava honest demanar-lo, i no podent resistir els naturals apetits de la carn, que l’envestien amb contínues burxades, va pensar que no hi hauria deshonestedat si per ventura estimava algun jove valerós secretament, sense que ningú se n’apercebés […]. I així, va permetre als seus ulls que miressin bé tots els joves que hi havia a casa de son germà. I, com que no tenia en compte noblesa de sang ni multitud de riqueses, entre tots li va agradar molt Curial, perquè veient-lo molt gentil d’aspecte, prou gentil de cor i molt savi per la seva edat, va pensar que seria un home de molta vàlua si disposava de possibles».

Curial, membre de la baixa noblesa, havia arribat a la cort del marquès de Montferrat cercant un destí millor. La bellesa d’aquest jove, el nom del qual significa ‘cortès’, havia esdevingut proverbial i ningú no s’hi podia resistir: «I així com Déu nostre senyor li havia donat bellesa corporal, també li va atorgar el do d’atraure la gràcia dels ulls que el veien; de manera que no hi havia persona que el veiés, que d’ell no s’enamorés». Güelfa decideix patrocinar-lo en secret: a través del seu procurador, Melcior de Pando, personatge que encarna la saviesa i la rectitud moral, lliura regularment a Curial bona part de la seva fortuna personal per tal de convertir-lo en un cavaller de renom. Però «com més parlava amb ell, tant més s’escalfava el seu amor i s’encenia; i vivia amb molta angoixa perquè ell no se n’adonava. I així, ella deia a Melcior que temia que aquest jove no fos un covard».

El temps passa, i Güelfa, que pateix «una pena insofrible», decideix foragitar la vergonya i declarar a Curial els seus sentiments: «Jo, infeliç, t’he estimat durant tant de temps i t’he donat tot allò que de Melcior has rebut, i en el meu pensament t’he fet senyor de mi i dels meus béns…» Aquesta revelació carregada de llàgrimes fa reaccionar Curial, que descobreix que la correspon. Aleshores Güelfa, «prenent-lo per les galtes, el va besar, i li va manar que tornés a casa seva». És un bes d’amor, però alhora segella un pacte de vassallatge: Güelfa serà la senyora de Curial, amb potestat per decidir quins passos haurà de seguir. Ella posa les normes, i de seguida li reclama que mantingui en secret aquell amor, que no va més enllà del bes.

Curial, per demostrar la seva vàlua com a cavaller, s’ofereix a defensar la innocència de la duquessa d’Àustria, que ha estat acusada falsament d’adulteri. La duquessa morirà cremada, si els seus defensors no vencen els acusadors en el combat judicial. Curial surt victoriós de la batalla i, de sobte, es veu embolcallat per l’èxit: el festegen l’emperador, reis i grans senyors. El pare de la dama salvada, el duc de Baviera, li ofereix en matrimoni la seva filla Làquesis com a senyal de gratitud. Aquesta donzella de quinze anys amb nom de parca (mal auguri), dotada d’una bellesa extraordinària i hipnòtica, no ha estimat mai, i en veure Curial s’encén de tal manera que és incapaç de regir-se discretament —a diferència de Güelfa. És una jove inexperta en l’amor, però molt hàbil en el domini de la cosmètica i l’abillament: «Aquest dia Làquesis vestia una roba de domàs blanc folrada d’ermini, tota brodada d’ulls, dels quals sortien llaços d’or fets de diverses maneres. I encara que els llaços fossin buits, certament molts hi havien caigut, i entre ells Curial, a qui el llaç estrenyia tant que ja no podia fugir». Curial, doncs, «va robar el seu cor a la Güelfa, a qui primer l’havia donat, i es va disposar a presentar-lo a Làquesis». Heus ací el triangle.

El matrimoni amb Làquesis també aportaria a Curial el ducat de Baviera, difícil de menysprear. En el moment just, però, arriba Melcior de Pando amb una carta de Güelfa que farà emmudir Curial abans que accepti l’oferta del duc. El cavaller es debat entre les dues dones, però l’influx de Làquesis és molt poderós. L’enamorament dels dos joves no passa desapercebut. La donzella, quan sap que Curial ha de tornar-se’n a la seva terra, també decideix empassar-se la vergonya i li confessa: «La veritat és que jo mai no havia estimat cap home del món, i que el meu cor no s’havia inclinat mai a estimar; però, certament, ara es troba alienat del tot, fora del meu control i en el vostre poder. Per això us suplico que, ja que el teniu a les vostres ordres, el vulgueu tractar bé, de manera que no sucumbeixi, ni jo amb ell, perquè no em sembla que ho hàgim merescut només per voler-vos bé». Curial li dóna a entendre que també l’estima: «no passo menys pena per vós que la que vós dieu que passeu per mi», i se’n va.

Codex Manesse, Universitätsbibliothek Heidelberg, Cod. Pal. germ. 848

Quan arriba a Montferrat, Güelfa no el rep amb salts d’alegria: s’ha assabentat del galanteig amb la donzella alemanya i la consumeix la gelosia. El triangle amorós continuarà: Làquesis intentarà conquerir Curial per tots els mitjans, ell es deixarà estimar i Güelfa ho tornarà a saber. Fins que la Fortuna diu prou: considera que a Curial li han pujat massa els fums i necessita una lliçó. Convoca els altres déus perquè l’ajudin a perjudicar el cavaller. Juno, indignada per la ingratitud del jove, que ha menyspreat el regal de Venus i Cupido, «que li van fer tant de bé que li van donar en sort la més bella i més rica senyora del món per enamorada», i ha buscat, «amb els béns d’aquesta, l’amor d’una altra dona», sentencia que «no tenint l’una i perdent l’altra, vagi pel món pobre, exiliat i sense honor». Qui tot ho vol, tot ho perd.

D’aquesta manera, Curial tindrà l’oportunitat de demostrar la seva virtut i la seva fidelitat quan apareixerà la tercera dona de la seva vida, la dolça Càmar, de quinze anys, filla d’un cavaller de Tunis que compra Curial com a esclau. La donzella, estudiant l’Eneida —traduïda a l’àrab— amb el seu captiu, se n’enamora profundament. Com Güelfa i Làquesis, se li declararà, i fins i tot li robarà un bes i li’n demanarà un altre, en una escena delicada i sensual, que acaba així: «I Càmar va quedar-se al llit, netejant-se els llavis amb la llengua per llepar el sucre d’aquella mica de saliva dels llavis de Joan que havia quedat en els seus.» La donzella, demostrant una fortalesa excepcional, restarà fidel als seus principis fins a les darreres conseqüències. I és que, com diu la primera frase del llibre: «Que gran que és el perill, i quantes són les sol·licituds i les angoixes dels qui pateixen per amor!».

Subscriu-te a Núvol i emporta’t un exemplar de l’edició de Curial e Güelfa de Barcino. Pots reservar el teu exemplar a subscripcions@nuvol.com

Etiquetes: