Més lent. Encara més

En el meu neguit per trobar la manera de conviure amb l’ecosistema, dubto a on concentrar els esforços, si a abandonar el cotxe o a excloure el plàstic de la meva vida. Afrontar tot alhora és complicat, i m’agradaria tenir dades fiables per administrar-me l’energia de canvi, que també és finita.

Al llibre de Bill Gates Com evitar un desastre climàtic he trobat un quadre prou clarificador que classifica els responsables de l’emissió de gasos d’efecte hivernacle en cinc categories. La més contaminant és “Producció de coses” (ciment, acer, plàstic), amb un 31% dels gasos emesos. Sabia que el ciment era contaminant, però no tant! Haurem de buscar altres solucions constructives. De moment, per als mobles, triaré sempre fusta. En segon lloc, hi ha la generació de l’electricitat amb un 27%. És clar, la major part de generació elèctrica continua fent-se amb combustibles fòssils. Aquí el que puc fer és apagar els llums i canviar a una companyia que usi només renovables. En tercer lloc, proposa la categoria “Fer créixer aliments” (plantes i animals). Això produeix un 19% dels gasos d’efecte hivernacle. En la reducció d’aquesta categoria no sé com contribuir-hi. Sí, ja sabem que la carn és més culpable que els vegetals. Jo cada cop en menjo menys, però menjar, bé hem de menjar. En quart lloc (i jo que pensava que era el primer), hi ha el fet de moure objectes i persones, en avions, cotxe, camions, vaixells. Això provoca un 16% dels gasos. Bé, l’avantatge és que sé com reduir-ho: busco la compra, la feina i l’oci de proximitat. Queda un 7% per a protegir-nos de la calor i del fred. Jo pateixo més pel fred, i per sort amb bons abrics i aïllants puc suplir bastant el benestar.

L’actitud que milloraria totes les categories és òbvia: el decreixement.

L’actitud que milloraria totes les categories és òbvia: el decreixement. Però mirant-ho amb més calma, tinc una resposta millor: l’actitud que milloraria molt l’impacte a l’ecosistema és fer les coses sense pressa.

Sense pressa puc anar al mercat enlloc del súper. No em calen noves carreteres ni ponts ni aeroports per estalviar-me temps en els trajectes. I si he de fer la volta al món, la faré en més de vuitanta dies, no en una setmana. Amb temps puc portar a arreglar un electrodomèstic, tot i saber que si el compro, a la tarda el tindria. L’obsolescència està lligada amb la velocitat; mòbils més ràpids que em permeten ser tot jo, a la vegada, a tot arreu. Ja sé que no em cal. Fa temps que la globalització em va fer adonar que sempre em perdria coses, i per tant és ridícul sentir FOMO.

El 24 d’agost de l’any passat arribava a la Lluna la nau Chandrayaan 3 de l’Agència Espacial Índia. És el quart estat que ho aconsegueix. Darrerament altres països han fracassat:  Israel, Japó, Rússia, i també va fracassar l’índia l’any 2019. Tots van comprimir el seu calendari per allunar abans que els altres. El que em va sorprendre és que l’actual missió Chandrayaan 3 va costar només 250 milions d’euros i, en canvi, l’anterior, Chandrayaan 2, que es va desviar de trajectòria, en va costar 400. I el que em va agradar descobrir és que una de les raons de l’abaratiment del cost era que el coet havia viatjat més lentament. Així van poder estalviar en el mòdul d’aterratge, el que implicava menys pes i menys combustible de sortida.

Ara el meu propòsit no és només anar lent, sinó no apressar els altres. Responc correus i whatsapps amb calma, sempre que no faci anar malament a l’interlocutor. Si una resposta pot esperar, l’espero, perquè l’interlocutor no estigui obligat a respondre. Evito els correus fora d’hores que només fan que acuitar-nos els uns als altres. Beneïts els correus programats. I si demano alguna cosa a algú, li explico el marge que tinc. Empènyer, avivar, urgir, apressar, poden ser habilitats ben valorades en els emprenedors i product managers, però poden minar el seu equip -el seu ecosistema-. La meva contribució a l’ecosistema planetari i social és afavorir la lentitud.

Hi ha dies que corro i m’embriago d’eufòria, és clar. Pel meu aniversari em van regalar una tassa de te amb una frase de la Mercè Rodoreda: “Una vida són molts dies”. I és cert, a final d’any m’adono que he fet moltes coses, cadascuna al seu temps.