Encara som un punt blau pàl·lid

Tinc un amic que treballa en el desenvolupament dels sistemes de suport dels miralls secundari i terciari del telescopi ELT (The extremely large telescope). Quan estigui acabat, serà el nostre ull més gran a l’Univers. S’instal·larà a Xile i estarà en funcionament l’any 2027.

L’Hector, enginyer de telecos com jo, em va brindar la setmana passada una visita guiada a la nau on ho estan construint, al Vallès Occidental. Em va mostrar les dues peces gegants, la del suport al mirall secundari que fa cinc metres de diàmetre i la del secundari que en fa quatre. Em va explicar que els motors que mouen i adapten el mirall per corregir les turbulències de l’atmosfera tenen una precisió d’una dècima de micròmetre, és a dir, una dècima part del gruix d’un cabell. Alhora, aquests motors suporten l’estructura que pesa dotze tones. Gràcies a dominar aquests extrems, aconseguiran fotografies nítides de l’Univers de milions d’anys llum de distància.

L’Hector es treia importància, dient-me que fa electrònica de precisió amb el glamour de l’espai, però em va deixar pensant que el progrés humà és capaç de manejar magnituds ínfimes i extraordinàriament grans en un mateix dispositiu.

Els astronautes que han vist el planeta des de l’exterior i els ha cabut a dins de la mà o en el dit polze, tornen transformats a la terra amb delit per cuidar-lo i frenar la nostra destrucció.

Als meus alumnes els dic que la notació científica ha estat necessària quan hem superat les limitacions dels nostres sentits. És gràcies a dispositius recents que podem investigar el nucli de l’àtom que fa uns 10^-15 metres, o detectar l’estrella Earendel, la més llunyana observada fins ara amb el telescopi James Webb, que es troba aproximadament a 10²⁶ metres de nosaltres.

És famosa la fotografia que va fer del planeta Terra, la sonda Voyager 1 el 1990, a una distància de 6.000 milions de quilòmetres de la Terra. Es va batejar com “Un punt blau pàl·lid” (A pale blue dot), perquè així és com s’hi veu el nostre planeta, un punt minúscul enmig del fulgor del sol. El divulgador científic Carl Sagan va aprofitar la imatge per escriure la reflexió que en aquell punt més petit que un píxel hi cabien totes les meravelles del nostre ecosistema i la desídia per destruir-lo. Totes les passions amoroses i els retrets per vessar la salsa de tomàquet a les estovalles.

També és conegut que els astronautes que han vist el planeta des de l’exterior i els ha cabut a dins de la mà o en el dit polze, tornen transformats a la terra amb delit per cuidar-lo i frenar la nostra destrucció. La comprensió profunda que no hi ha més refugi que el nostre globus, sembla que només és possible quan perceps el contrast amb la negror del voltant.

Quan torno d’alguna visita relacionada amb l’espai em toca tornar de peus a terra. M’espera la voràgine del dia a dia, amb l’afegit del vertigen de la diferència d’escala, el salt de molts ordres de magnitud, de bilions d’anys llum als pocs quilòmetres per anar a la feina.

Per això intueixo que per aconseguir la nostra convivència amb l’ecosistema, ens cal la visió a gran escala i alhora afrontar les vicissituds del dia a dia. Si la nostra espècie és capaç d’afectar l’ecosistema a escala atòmica i a escala global, em toca saber mirar en els extrems. Ens cal augmentar la distància focal, augmentar la capacitat de veure-hi de molt a prop i de molt lluny.