Un matí al Port Aventura de les Dades

Tothom recorda l’emoció d’entrar per primera vegada en un parc d’atraccions, com ara Port Aventura o Disneylàndia. Sapigueu que aquesta és exactament l’emoció que senten els professionals de l’arxivística quan arriba el XIXè Congrés d’Arxivística de Catalunya. Enguany l’emoció ha estat encara més intensa perquè des del 2019 que no hi havia un esdeveniment presencial d’aquesta magnitud.

Abans d’arribar a la seu del congrés tot són somriures, abraçades i alegria. Les arxiveres i arxivers són una comunitat relativament petita, menys de dos mil professionals a tot el territori. Ens coneixem tots. Però hi ha una cosa que colpeix especialment: abans de creuar la porta i fer la inscripció pots saludar a gent de Tortosa, Olot, Roses, Reus, Girona, Lleida, Sort, Vilafranca… Podries parlar amb tota Catalunya en menys de 10 minuts. Un allau d’holes, com estàs, i de com van les coses per allí, i també un regust d’enyor estrany quan t’adones que fa ja 4 anys que no havies vist aquelles cares. Però és una sensació que s’esvaeix al moment quan comences a veure en el programa la participació d’engiyners informàtics, científics de dades i investigadors de Canadà, Portugal, França, Finlàndia, Estònia, Brasil…

A les portes de la seu, aquesta vegada a Sant Cugat del Vallès, s’hi aplegaven assistents, ponents, moderadors i estudiants. De sobte, tothom es gira, arriben les autoritats, en aquest cas s’ha produït una alineació de planetes, les tres representants institucionals són del mateix municipi on se celebra el congrés. El tret de sortida comença amb una obertura institucional de rigor, situant la importància del congrés com a esdeveniment científic internacional de primer ordre i també emmarcant la temàtica d’enguany: les dades.

Us preguntareu què pinten els arxius en tot plegat. Molt senzill, la tecnologia ha atropellat a la societat, és així. Vivim un moment en què l’evolució constant i exponencial de les innovacions informàtiques ja no són assimilables per ningú. Els debats derivats sobre el Chat GPT en són un clar exemple. La infoxicació comença a ser quelcom natural en les nostres vides, condicionant en bona mesura les nostres relacions laborals, socials i fins i tot afectives. Els tecnòlegs ho saben, i des de fa anys que han començat a buscar agents que posin seny a tot plegat. Un d’aquests actors són els professionals de l’arxivística i la gestió de documents que tenen la capacitat tècnica i els coneixements teòrics necessaris per dir quina dada és certa, quina és falsa, quina dada no val la pena o quina s’ha de conservar per sempre. Per entendre’s, cal fer endreça, fer net i reduir el volum de dades a aquelles rellevants, de qualitat, certes i autèntiques.  Com fer-ho és el que es vol explicar en aquests tres dies de congrés.

Qui primer situa la pilota al bell mig del camp és la investigadora canadenca Devon Mordell, que amb una presentació, clara i ordenada i sense floritures, ens fa caminar des dels inicis de la conceptualització del Big Data, l’any 1990, fins fa pocs mesos. La ponent, de manera intel·ligent, ens apunta que no és innocent la comparació de les dades amb els recursos naturals com el petroli, és a dir, una font d’energia explotable i capitalitzable. Mordell formula un concepte que defineix exactament en quin punt ens trobem, neguitejant la bancada: el colonialisme de la dada, és a dir, l’apropiació amb afany de lucre de les dades captades per la vida humana. És a dir, el producte som nosaltres mateixos.

En acabat, la presidenta del Consell Internacional d’Arxius (UNESCO), Josée Kirps, presenta el que serà l’esdeveniment de la dècada, el Congrés Internacional d’Arxius que se celebrarà a Barcelona el proper 2025. Aquest gran congrés es pot definir com “el Mobile dels Arxius”. S’ha introduït la temàtica i l’organització per part dels representants de l’Ajuntament de Barcelona i del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. La planificació i els recursos s’exposen, el compromís institucional és evident, només cal que el múscul arxivístic català faci la resta. Ho esperem amb delit.

Després d’un breu i intens esmorzar de networking, s’ha iniciat la marató de les sessions simultànies. Us en faig algunes pinzellades: en una sala hem tingut el plaer d’escoltar Pedro Penteado, que ha parlat sobre la creació i aprovació d’un model semàntic per a les Administracions Públiques de Portugal, model que serà obligatori durant el 2023; en un altra escenari s’ha presentat el model de governança de dades de DAMA Internacional, una associació dedicada a la creació de estàndards i material formatiu per científics de dades, arquitectes de sistemes d’informació i enginyers informàtics; en una tercera sala un grup de joves professionals de l’arxivística han debatut sobre la necessitat d’ampliar els horitzons formatius i els reptes de futur, com ara el desenvolupament de sistemes semàntics i l’ètica en l’ús de les dades (bona senyal si els joves comencen a parlar d’ètica).

Però al marge d’aquestes sessions i moltes d’altres que han estat apassionants voldria fer èmfasi en la sessió de Pierre Crozet, de la Universitat de la Sorbona, que ha creat amb els seus companys d’investigació una start up per emmagatzemar dades en oligonucleòtids, és a dir, en cadenes d’ADN. Ja teníem notícies d’aquestes investigacions, però encara no teníem notícies sobre la comercialització del sistema. La motivació de crear una tecnologia d’aquest tipus ha estat exposada pel ponent d’una manera brillant. La gestió de les dades té un elevat consum energètic i un consum de recursos naturals cada vegada més important. De fet, hi ha indrets que estan limitant la implantació de Centres de Processaments de Dades (CPD) perquè suposen gairebé un 25 % del consum energètic de tot un país. Més esfereïdor és el volum de dades acumulat previst pel 2025: 100 zettabytes (1 zettabyte equival a 1.000 millions de terabytes) que tardarien 2,5 milions d’anys en descarregar-se. Efectivament, és insostenible a nivell planetari. Per aquest motiu proposen l’emmagatzemament de la informació en un suport que és estable durant segles, que no consumeix energia i que a més a més té un rendiment extraordinari: cada cèl·lula pot arribar hostatjar fins 1,5 GB d’informació, dit d’una altra manera, l’ADN contingut en el cos humà podria arribar a emmagatzemar 5 zettabytes. Us pensareu que és ciència ficció, però no ho és. En la imatge trobareu la càpsul·la de sil·lici on estan guardades 100 milions de còpies de la Declaració dels drets Humans. Ara bé, encara no és un producte competitiu a nivell comercial perquè l’elaboració química de l’ADN sintètic és cara. Per altra banda l’emmagatzemament de les dades en aquest suport és relativament econòmica, cada vegada més.

Més enllà de la governança i el tractament de la dada, la finalitat última dels arxius és fomentar l’accés i difusió de les dades, estiguin en oligonucleòtids o en fibra òptica. En paraules del CDO de Grífols, cal democratitzar les dades dins (i fora) de les organitzacions.

Però això només ha estat un petit tastet, la festa continua fins dissabte. Seguiu #DadesenAcció i ho veureu!