La revolució del mestre Benaiges

Si algú d’aquí a un temps aterrés al nostre planeta i visionés la pel·lícula El mestre que va prometre el mar, estrenada recentment, no entendria a quin grau de crueltat i d’injustícia van ser capaços d’arribar uns homes com nosaltres fa 88 anys. Això sí, amb una ideologia reaccionària i feixista.

Ja fa més de deu anys que es va iniciar la difusió de la història del mestre Benaiges, amb la publicació Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges el mestre que va prometre el mar (Associació Mirmanda, Blume i Ventall Edicions, 2012), i la seva memòria s’ha anat recuperant activament i amb perseverança.

La dignificació de la persona, de l’ofici de mestre, dels seus mètodes innovadors i dels seus ideals no han defallit i s’ha publicat, a tall de balanç, El mestre que va prometre el mar (Ed. Blume i Ventall, 2013) pels mateixos autors de la publicació esmentada del 2012, és a dir, Francesc Escribano, Queralt Solé, Francisco Ferrándiz i Sergi Bernal. La darrera acció que ha fet encara més visible la figura del mestre Benaiges ha estat la pel·lícula homònima de la directora Patrícia Font basada en el mateix llibre.

Amb aquesta pel·lícula es consolida el que jo anomeno la Revolució mestre Benaiges, perquè esdevé un document que recupera, enalteix i reivindica els darrers anys de la vida del mestre Antoni Benaiges, de forma serena, digne i elegant. La història portada al cinema representa en si mateixa una revolució silenciosa però contundent de l’obra, que van iniciar i podien haver desenvolupat aquells mestres amb mètodes innovadors en l’educació dels nens i nenes dels temps de la Segona República (1931-1939).

El film es desenvolupa a través de dos fils argumentals que enllacen el passat i el present. D’una banda, l’actor Enric Auquer encarna al mestre Benaiges i, d’altra banda, l’actriu Laia Costa, en la ficció, cerca a través del seu avi les restes del seu besavi -alumne del mestre-. Cal destacar que els dos protagonistes excel·leixen en els seus papers. 

La Revolució mestre Benaiges posa sobre la taula tres temes encara pendents a normalitzar: el que va representar i significar la política educativa de la Segona República en la història d’Espanya, la repressió que van sofrir els mestres d’aquest sistema educatiu per part del cop d’estat del general Franco i els seus seguidors el juliol de 1936 i, la lenta i dificultosa recuperació de la memòria històrica i democràtica, en concret, l’exhumació de les fosses des del 1978, d’ençà que oculten les restes dels assassinats perpetrats pel bàndol franquista guanyador. 

Per tal de tancar gairebé el cercle d’aquesta tràgica, però alhora magnètica seducció que he interioritzat al llarg d’aquests anys per la Revolució mestre Benaiges, he visitat l’escola de Bañuelos de Bureba (Burgos). En un petit poble de 34 habitants, unes quantes cases abandonades i pocs senyals de vida en l’actualitat, és on el mestre va passar els dos darrers anys de la seva vida creient que podia transformar l’educació d’uns nens i nenes i, alhora, d’un país. Ha estat un matí gris, trist i ventós de gener, i em trobo enmig d’un paisatge ondulat i monòton de l’anomenada España vacía. L’escola és un edifici senzill, però amb un cert encant que ha estat recuperat per la Asociación Escuela Maestro Benaiges, que forma part de Museos vivos i que, sol·licitant la reserva al seu web, ràpidament reps un codi que et permet accedir a l’escola i fer la visita pel teu compte.

L’escola es troba en un extrem del poble. Sobre la llinda de la porta hi ha una placa que la identifica: Escuela Antonio Benaiges “respetemos al niño, que sea niño, y sienta, luego, la necesidad de ser hombre”. Antonio Benaiges (Mont-roig del Camp 1903-La Pedraja 1936). Maestro de esta escuela entre 1934 y 1936. Contemplant la façana ja t’imagines aquella fotografia, que va fer el “retratista”, del mestre amb els seus alumnes el gener de 1936. Un cop obres la porta, de fusta, la planta baixa està presidida -entrant a mà dreta- per una instal·lació artística que reivindica la cooperació entre els humans, tot inspirant-se en els principis educatius del mestre Benaiges; a mà esquerra, en una paret, unes fotografies de l’important procés de reforma i recuperació que va endegar l’esmentada Asociación l’any 2010 i, a sota, una fila de pupitres tal com els van trobar abandonats amb el pas del temps. Al fons de la sala, un fragment augmentat de la icònica fotografia del mestre amb els seus alumnes t’absorbeix al microcosmos Benaiges. La primera planta està dividida en dues sales. A la dreta, on hi havia l’habitatge del mestre, ara hi ha un espai per a exposicions, i a l’esquerra s’hi troba l’espai que ocupava l’aula. La taula del mestre amb una bola del món i el gramòfon en què posava música i ensenyava a ballar als seus alumnes, la pissarra original, un mapa d’Espanya, un pupitre, un armari i un braser. A la taula, uns fulls perquè els visitants expressin els seus comentaris. I també, unes vitrines amb la impremta que emprà el mestre amb els seus alumnes per editar els innovadors quaderns de treball, que també hi són presents i que intercanviaven amb altres escoles que seguien l’innovador mètode Freinet del pedagog francès Célestin Freinet (1896-1966). És inevitable tancar els ulls i palpar l’atmosfera que encara resta present en aquelles quatre parets… és l’emoció dels espais viscuts, com és el cas d’aquesta classe on van ser presents els nostres protagonistes: el mestre Benaiges i els seus alumnes.

Al cap d’una hora abandono l’escola satisfet i alhora impressionat per la Revolució mestre Benaiges, restant més a prop de l’obra i vivències del mestre i alumnes que recollien els quaderns impresos. Torno a fotografiar la façana de l’escola amb una atracció de qui no vol abandonar el lloc tan imaginat en aquests darrers anys.

El següent pas que havia marcat en la meva ruta és a los Montes de la Pedraja. Agafant la carretera nacional en direcció Burgos, al punt quilomètric 81, a uns tres quilòmetres després de travessar el nucli de Villafranca Montes de Oca, en un port de muntanya, en una sortida a mà dreta sense cap mena de senyalització (mal indicador per a una democràcia “consolidada” com l’espanyola). Tot seguint un camí que et porta fins a un monòlit dedicat a les, aproximadament, 350 persones assassinades i llançades en fosses comunes entre els mesos de juliol i desembre de 1936, dues de les quals van ser localitzades i exhumades entre els anys 2010 i 2011. A banda del monòlit, es poden veure les dues fosses cobertes i delimitades, amb els plafons i plaques en reparació a les persones assassinades.

L’antropòleg social Francisco Ferrándiz explica -en el llibre esmentat- que el 28 d’agost de 2010 es va acostar a l’exhumació d’una de les fosses comunes de La Pedraja, i una persona va comentar -amb la força i la importància de les fonts orals- que hi podia haver, entre els afusellats llençats, un mestre català que havia estat destinat a mitjan anys trenta al poble de Bañuelos. Aquest fou el moment en què esclatà la recuperació de la història del mestre Antoni Benaiges. Amb tot, a causa del mal estat de conservació de les restes trobades, malauradament ha estat impossible la identificació del mestre.

Cal insistir, en aquest sentit i una vegada més, que les normatives vigents de memòria democràtica siguin ateses i convenientment dotades econòmicament malgrat l’amenaça de governs conservadors i d’ultradreta, que continuen interessats en l’oblit social i negant el reconeixement del patiment dels vençuts de la Guerra Civil Espanyola i la Dictadura.

Per finalitzar la ruta patrimonial plantejada, en què s’anava acumulant la tristesa, la ràbia, però també l’esperança que mai més tornin a succeir uns fets semblants, em vaig dirigir al municipi de Briviesca. Allà vaig fotografiar el mateix quiosc de la plaça major on apareixia Benaiges l’any 1935, en una de les seves fotografies conservades. El 19 de juliol de 1936, Antoni Benaiges va ser detingut a la Casa del Pueblo de Briviesca, el van torturar i el van passejar mig despullat en un cotxe descapotat pel poble per humiliar-lo públicament i perquè servís d’escarment. I després, el van dur a La Pedraja.

Justament a Briviesca, el juliol de 2023, un alcalde del PP va “cancel·lar” l’obra teatral El mar: visión de unos niños que no lo han visto nunca, del director Xavier Bobés que explicava la història del mestre Benaiges. Com a resposta, membres de la Asociación Escuela Maestro Benaiges van llegir uns fragments de l’obra. Ja veiem, doncs, com algunes actituds de la dreta no han canviat després de gairebé 90 anys.

Des de la perspectiva de la història del dret, el jurista Marc Carrillo afirma que “el modelo pedagógico que representaban los maestros de la República fue un objetivo de primer orden contra el que los sublevados dirigieron sus medidas represivas con especial saña.” (El derecho represivo de Franco (1936-1975), Ed. Trotta, 2023, p. 131).

I els arxius, com a fonts documentals primàries imprescindibles, també ens han deixat la perversió en el testimoniatge dels documents generats pel règim franquista, amb la depuració pòstuma del mestre Benaiges i la “separación definitiva del servicio y baja en el escalafón respectivo”, formalitzada el 14 de maig de 1939, gairebé tres anys després del seu assassinat.El mestre Antoni Benaiges havia promès als seus alumnes que els portaria a veure el mar, al seu Mont-roig natal l’estiu del 1936, però ja no va poder complir el seu desig. Una història extraordinària d’un mestre de la Segona República que pregonava com a principis el respecte i la llibertat, amb l’objectiu governamental de modernitzar el país; una història plena d’ideals, de poesia, de llibertat, d’una vida truncada per l’odi, la ignorància, la crueltat i la repressió del feixisme. La Revolució mestre Benaiges no s’acaba aquí, per això continuem vetllant i treballant per la memòria històrica i democràtica de tants Benaiges oblidats.