Treballadors del MACBA: doneu-me un marc mental

Hi ha dos llenguatges al món que no comprenc: el burocràtic i l’artístic. Vull pensar que el segon té solució. Em pregunto quantes persones han anat algun cop al MACBA i han tingut la sensació que no entenien el que se’ls ensenyava. En el meu cas, la sensació de pèrdua ha sigut reiterada. Visitant algunes de les seves exposicions, m’he sentit com si saltés d’arbre en arbre però no tingués liana: sí, els ulls podien anar lliscant d’obra en obra, però el cervell no processava res, i sovint ni tan sols podia substituir la manca de comprensió per un plaer estètic, perquè l’art contemporani no té com a objectiu últim la bellesa.

Algú dirà que aquest xoc a l’hora d’entrar en un museu és culpa nostra, de les persones de carrer, perquè no tenim prou coneixement sobre art. I tindrà part de raó. Però el fet és que les limitacions dels visitants existeixen, i més que obviar-les o intentar solucionar-les començant per un estadi massa alt, s’haurien d’agafar com a base a l’hora de construir un discurs expositiu o institucional. Res nou. Però és que la incomprensió s’intensifica dins del MACBA, i no només per la naturalesa poc autodefinitòria de les seves obres, sinó també pel llenguatge que utilitza com a institució, sovint eufemístic i pompós. La finalitat dels museus és transmetre coneixement a les persones; un primer pas seria apropar-se al seu llenguatge.

A part d’això, sempre és difícil treballar en un projecte que tracta el passat recent: les tendències encara no estan tancades, les conseqüències dels moviments segueixen desenvolupant-se, la distància no és suficient i el públic encara no entén per què cert estil mereix ser exposat a les sales d’un museu. Tots aquests problemes són part de la feina dels experts en art. Però tot i les raons que puguem concedir-li, també a nivell de pressupost, el MACBA sempre ha tingut un problema, i és que no ha sabut donar als seus visitants un marc mental en el qual es poguessin moure; les seves activitats divulgatives no han aconseguit superar la barrera que hi ha entre els avesats a l’argot cultural contemporani i la resta del món, i és clar, la incomprensió tendeix a desembocar en indiferència.

Costa molt, un cop ets expert en un tema, seguir veient les problemàtiques de comprensió que té la gent de fora. I el MACBA aquí té un problema, i la mateixa institució n’és conscient. Ara sembla que ha fet una proposta que pretén posar solució a aquest distanciament. Aprofitant que tenia la seva col·lecció guardada i que a partir d’aquest octubre la treu a relluir (fent una reubicació d’espais, cedeix tota la primera planta a l’exposició de les obres que han comprat pel seu fons), el museu d’art contemporani ha dividit les sales per dècades, i ha estampat a les parets una línia cronològica amb explicacions sobre el més rellevant que ha passat a Catalunya i al món des del 1929 i fins al 2018, a nivell artístic, històric, econòmic i polític.

La línia temporal comença el 1929 perquè és l’any de la segona Exposició Universal a Barcelona i l’inici de la modernitat a Catalunya. Els apunts cronològics són breus, i el recurs temporal no és res innovador, però al MACBA li feia molta falta, perquè necessita abandonar la projecció caòtica de missatges i guiar al públic pel seu entramat artístic. A més, aconseguir que el visitant tingui un bon marc historicosocial de l’art contemporani a nivell local i internacional no només servirà perquè valori l’exposició de la col·lecció, sinó que també permetrà a les persones relacionar-se millor amb la resta d’activitats del museu. I això, el director Ferran Barenblit ho sap. Veurem si el públic aprecia la proposta, i si la institució segueix avançant cap a una línia que complagui al visitant mitjà.