Núria Güell vol fer passar per art la simple ignorància

Recordeu la conya dels quatre adhesius i un Fiat Uno que Núria Güell –i uns quants acòlits– ens varen voler colar com a Art sota el títol ‘Ideologies oscil·latòries’? Doncs recentment ha estat notícia una nova ‘intervenció’ –per dir-ne d’alguna manera– que vol fer passar per Art el que no és res més que simple ignorància o estupidesa.

Me’n vaig assabentar llegint un article de VilaWeb –sense firmar– que deia coses com aquesta:

L’artista de Vidreres Núria Güell (1981) vol deixar de ser espanyola. No pas per tenir la nacionalitat catalana; no vol tenir cap nacionalitat, vol poder renunciar-hi per voluntat pròpia. I aquest és el punt de partida del seu projecte ‘Apàtrida per voluntat pròpia. Sobre el desafiament d’allò impossible’, que exposa des d’aquesta setmana i fins al 10 d’abril a La Casa Encendida de Madrid. S’hi pot veure, mitjançant documentació, vídeos i fotografies, el seu periple a través de la burocràcia espanyola per intentar exercir el seu dret d’autodeterminació del subjecte. I no se n’ha sortit, li ha estat impossible deixar de ser espanyola.

Ah! Oh! Uh! Malvat aparell estatal que ens obliga a tenir nacionalitat! La cosa sembla una intolerable imposició dictatorial i, per ben poc que hi pensem, hauríem de ser lliures de declarar-nos apàtrides, oi? Les coses no són tan senzilles. Què diu l’article 15 de la Declaració Universal de Drets Humans?

Tota persona té dret a una nacionalitat.

Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.

Aquest article parla de drets, no d’obligacions. És possible. Ara llegim què diu l’Article 30:

Res en aquesta Declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a realitzar actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien.

Us preguntareu per què la Declaració dóna tanta importància a la nacionalitat i per què aquesta, en virtut de l’Article 30 –i d’una muntanya de dret derivat–, fa que tenir nacionalitat sigui irrenunciable. Impedeix que cap estat declari apàtrida qualsevol dels seus ciutadans; si la interpretació de l’Article 15 de la Declaració permetés renunciar voluntàriament a la nacionalitat, els Estats amb tendències totalitàries podrien simular que un ciutadà hi ha renunciat voluntàriament.

Esdevenir apàtrida ha tingut dramàtiques conseqüències en el passat. Núria Güell oblida, ignora o fa veure que no sap que 7.300 espanyols –entre ells, els d’El comboi dels 927– varen acabar a Mauthausen quan la dictadura franquista els va declarar apàtrides; Ramón Serrano Suñer digué al govern col·laboracionista de la França de Vichy allò de no hay españoles fuera de españa, obsequiant amb un viatge sense retorn a milers de desgraciats. El cas d’aquests espanyols s’afegeix al de milions de gitanos, jueus i altres col·lectius de diverses nacionalitats, declarats apàtrides pels seus països d’origen, que varen ser perseguits i massacrats durant la Segona Guerra Mundial. Ser apàtrida implica perdre la protecció de les lleis de l’Estat d’origen i, no havent-hi marc jurídic alternatiu –ser “ciutadà del món” és bucòlic i superenrotllat però a efectes pràctics és molt perillós–, a un se li aplica la nacionalitat dels seus pares i/o del lloc on neix. Els redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans varen mirar d’impedir la repetició de les atrocitats comeses durant la Segona Guerra Mundial. No entendre –o voler entendre– això és no comprendre d’on venim.

Ignorància, mala fe o estupidesa

Núria Güell, a la seva pàgina web, diu el següent:

La nacionalidad se concibe como la cualidad que infunde a una persona el hecho de pertenecer a una comunidad nacional organizada en forma de Estado. El proyecto surge de mi desidentificación con la estructura Estado-nación y de mi rechazo a la nacionalidad como construcción identitaria impuesta.

Solicité al Gobierno renunciar a mi nacionalidad adquiriendo el estatuto de apátrida, petición que me fue denegada. En respuesta a esta negativa encargué a una abogada un estudio de la legislación española revelando que solo está contemplada la perdida de la nacionalidad como castigo proveniente del Estado, no está contemplada la posibilidad de que una persona pueda elegir rechazar su nacionalidad.

Después de enviar una segunda solicitud formal, la Subdelegación del Gobierno me informó que transfirió mi caso al Ministerio de Justicia. La abogada que me lleva el caso insistió varias veces telefónicamente pero aún estamos en espera de una respuesta.

Interpretar que solo está contemplada la pérdida de la nacionalidad como castigo proveniente del Estado és no tenir ni idea de què diu ni com s’interpreta l’esmentada Declaració Universal dels Drets Humans que Espanya, com a signant, ha d’aplicar escrupolosament. Ja sabem que l’Estat espanyol no s’esforça massa a l’hora de fer respectar determinats drets, però si la legislació espanyola trepitgés impunement els Articles 15 i 30 de la DUDH ja n’hauríem sentit a parlar a l’ONU, a Brussel·les, a Washington i fins i tot a la Ciutat del Vaticà.

Això que Güell anomena estatuto de apátrida es regeix pel Conveni sobre l’Estatut dels Apàtrides (Nova York, 1954), però tan sols en aquells casos en què, com exposa la Viquipèdia, l’interessat:

Posseïa la nacionalitat d’un Estat que ha desaparegut, sense que s’hagi creat en el seu lloc cap Estat successor.

Ha perdut la nacionalitat per decisió governamental.

Pertany a alguna minoria ètnica o d’altra característica a la qual el govern de l’estat on ha nascut li rebutja el dret a la nacionalitat. Per exemple, els refugiats.

Ha nascut a territoris disputats per més d’un país: per exemple, els beduïns.

Una combinació dels dos motius: per exemple, els kurds, viuen entre dos estats i ambdós els neguen la nacionalitat pròpia.

Núria Güell ni tan sols es pot acollir al segon supòsit perquè –recordem-ho– Espanya és signant de la DUDH. No és que l’Estat espanyol no vulgui declarar-la apàtrida, és que no pot. És impossible. Tot plegat no impedeix a Núria Güell fer passar bou per bèstia grossa; en declaracions a eldiario.es, diu coses com aquesta:

La leyeron [la carta on sol·licitava ser apàtrida], me hicieron subir a un despacho y me empezaron a preguntar varios hombres, claro está, con el busto de Juan Carlos y el cuadro del rey ahí colgado. Les parecía muy agresiva mi propuesta y mis intenciones.

Si les preguntes les haguessin fet diverses dones amb el bust d’en Patufet i el quadre de la Caputxeta Vermella penjat a la paret la cosa hagués acabat igual. El més greu de tot és l’empanada mental –o el joc interessat de la confusió– que Núria Güell perpetra en la carta que lliurà a la subdelegació del Govern de l’Estat a Girona, on escriu coses com aquesta:

I.- Que no me siento identificada con la estructura del Estado-nación, con los procesos nacionalistas, ni con el concepto de patria.

Confondre i barrejar Estat, nació, nacionalisme i pàtria demostra una empanada mental considerable. El segon punt, que podeu consultar al seu web, encara és més delirant i demostra que Núria Güell retorça els conceptes com més li convé; en aquest mateix web podreu veure com ha esmenat el document de l’advocada que en cap cas li dona la raó, interpretant sense vergonya el que li ha vingut de gust.

El mateix document exposa que el concepte d’Estat que empra la DUDH és garantista; interpreta correctament que l’Estat és l’entitat que protegeix els drets d’un individu en nom de la col·lectivitat. Es fa responsable de garantir-ne els drets donat que, altrament i arran de les atrocitats de la Segona Guerra Mundial, l’individu, tot sol, és massa feble.

El deliri assoleix el paroxisme en el punt IV de la carta de Güell:

IV.- Son incontables los horrores cometidos en nombre de los nacionalismos, además de ser la base en la que se sustenta la xenofobia y el racismo, en auge en toda Europa.

Si la DUDH blinda el dret a la nacionalitat és per impedir els horrors que Güell esmenta. Sostenir que el nacionalisme és la base de la xenofòbia és oblidar que els grecs i romans de l’antiguitat, amb una idea de la identitat nacional diferent de la nostra –si és que se’ls pot aplicar la idea moderna de nació, cosa que dubto– eren uns xenòfobs reconeguts –d’aquí la paraula bàrbar– i que mostres de racisme en podem trobar arreu del món des de fa milers d’anys sense que sigui necessari implicar-hi cap europeu blanc, cristià, de sexe masculí.

La ignorància, estupidesa o mala fe de Núria Güell és tan sols la meitat del problema. Els periodistes culturals no acostumen a gratar a la base documental, intel·lectual i conceptual de les obres que valoren i, mostrant una flagrant manca d’esperit crític i cultura política, es limiten a ser una simple corretja de transmissió de l’ideari lisèrgic de l’artistoide de torn.

Ignoro per què l’obra de la Núria Güell gaudeix de tanta predicació entre determinats periodistes, mitjans i crítics. Li manca profunditat, ignora el context, erra l’objectiu, està molt poc documentada i comet omissions que, en altres contextos, desqualificarien l’obra i la trajectòria de qualsevol que s’atrevís a perpetrar nyaps d’aquesta magnitud. Habitualment aquesta mena d’obres –per dir-ne d’alguna manera– ni tan sols veurien la llum als papers públics. Que el sedàs tingui una trama tan ampla diu molt –massa– de la crítica i la premsa cultural d’aquest país. L’art ha de ser il·luminador però el periodisme ha de ser aclaridor.