L’art en temps de ruptura

Totes les disciplines d’àmbit cultural, humanístic i científic són difícils de definir per naturalesa. Fins i tot les que es regeixen per pura lògica universal, com la física o les matemàtiques, suen la gota negra per establir les seves fronteres i els seus límits, l’abast de la seva totalitat. L’art, és clar, no escapa d’aquesta cruïlla, si no és que la sublima. Així ho demostra el fet que el debat radical sobre la seva indefinició ha restat durant segles i segles d’història, sense que mai se n’obtingui una resposta mínimament canònica. En temps d’eufòria tecnològica i febre col·lectiva per la novetat, aquesta pregunta torna a cimejar amb renovada impetuositat: què és, en realitat, allò que entenem i anomenem per «art»? Qui ho decideix? Quines manifestacions compten com a artístiques? Pot el famós ChatGPT, o qualsevol sistema incipient d’intel·ligència artificial, fer art?

Vet aquí la nova empresa intel·lectual del cicle de conferències i debats Tornar a començar, organitzat pel CaixaForum Macaya juntament amb l’Observatori Social de la Fundació “la Caixa” i La Maleta de Portbou. En concret, el cicle proposa repensar el camp de la cultura i les humanitats en un moment de ruptura com és l’actual, que en la seva fase d’incertesa ens porta inevitablement a la fantasia d’un nou començament. Després d’haver conversat sobre la noció de «realitat», la nova parada d’aquesta reflexió col·lectiva ha estat el debat Què és l’art?, una exploració de l’estat de la qüestió de la condició artística a través de múltiples disciplines i punts de vista, des de la filosofia fins a la ciència, passant per la mirada artística o la intel·ligència artificial.

La taula rodona ha estat dirigida i presentada per Josep Ramoneda, director de l’Escola Europea d’Humanitats, i Gemma de les Coves, investigadora en física a la Universitat d’Innsbruck d’Àustria. Per la seva part, el grup d’especialistes l’han conformat Genoveva Martí, professora ICREA de Filosofia a la Universitat de Barcelona; Jaume Casals, filòsof, exrector de la Universitat Pompeu Fabra (2013-2021) i catedràtic de Filosofia a la UPF; Ricard Solé, professor ICREA de Sistemes Complexos a la UPF i professor visitant al Santa Fe Institute; Ramon López de Mántaras, investigador d’intel·ligència artificial; Carolina Ciuti, historiadora de l’art i directora del Festival LOOP Barcelona; les artistes Mireia Sallarès i Lúa Coderch i l’escriptor i poeta Pol Guasch.

Gemma de les Coves ha estat l’encarregada d’introduir la primera sessió d’aquesta trobada a partir d’una sèrie d’experiències personals. Fa vint-i-un anys, aquesta científica va fer una visita al Museu Nacional d’Art Modern de França, sobre la qual va escriure un assaig amb la intenció de desxifrar la naturalesa de l’art contemporani. Anys després, aquesta qüestió tornà a aflorar després d’una visita al MACBA, on va ser testimoni d’una manifestació artística ben particular: «un somier penjat d’una paret», en paraules de Gemma de les Coves. D’ençà d’aquestes dues experiències, es va preguntar si l’art es podia definir a partir del seu objectiu principal: si és el de generar experiències estètiques, es pot considerar una posta de sol una forma d’art? Si la seva missió és la d’expressar i comunicar, hi ha alguna diferència entre fer-ho a partir de sensacions o idees? És més important el procés o el resultat que s’assoleix a partir d’aquest?

Per parlar d’art també hem d’abordar nocions col·laterals, com són el gust i la bellesa, diu Genoveva Martí. «La gent tendim a ser subjectivistes pel que fa al gust. A la vegada, quan interaccionem amb altres persones, sembla que acceptem que hi ha estàndards de gust i bellesa», apunta Martí sobre una contradicció que ja assumien els filòsofs clàssics de l’estètica. Kant ho anomenava «antinòmia del gust»: la contradicció entre el subjectivisme que expressem i l’objectivisme que associem al gust; és a dir,  aquella tensió que es dona entre el que diem de forma explícita i el que creiem de forma implícita. «Passa amb el racisme, per exemple. Tothom diu que no és racista, però acaba reproduint, d’una manera o altra, discursos racistes», explica Martí. «També es pot entendre com una tensió entre la dimensió íntima i la dimensió social. Però aquest supòsit també posa en qüestió com d’íntima pot ser realment una experiència estètica», afegeix de les Coves a una paradoxa que, en termes generales, la taula assumeix com irresoluble.

Per la seva part, Jaume Casals intenta definir l’art a partir de dues nocions clàssiques: l’art com a tècnica i la idea d’«èmfasi». «Art i tècnica són exactament el mateix, almenys tradicionalment. Etimològicament, la paraula «tècnica» significa «saber fer una cosa». Per tant, l’art ha de comportar una certa expertesa, però també ha de ser quelcom que es pugui ensenyar, a més de tenir un perquè», explica Casals. Per altra banda, si l’art ha d’estar compromès amb la fabricació d’un objecte, tal com deia Aristòtil, la condició artística recau automàticament en l’èmfasi que l’artista li pugui donar a aquest objecte: «Art també és dotar un objecte de sentit particular. Com més assenyalem un objecte, més el retirem del món ordinari, més el separem del seu sistema original», apunta Casals.

Per a Ramon López de Mántaras, en canvi, la condició artística no es defineix tant per la tècnica com per la idea que hi ha al darrere de l’objecte. I posa l’exemple del pianista xinès Lang Lang, el qual «té una tècnica prodigiosa, però la seva obra no transmet res, no hi ha ànima, emoció o expressivitat». Pot ser que aquesta idea original sigui l’element que garanteixi la singularitat absoluta d’una obra artística? Josep Ramoneda sembla estar-hi d’acord, en tant que assegura que la no-reproductibilitat de l’obra és la seva característica principal i definitòria. Per il·lustrar-ho posa l’exemple de la música: la persona que torna a interpretar una cançó prèviament existent crea una obra singular, pròpia i única. Per tant, diu Ramoneda, l’art sempre sorgeix del vincle extraordinari i espontani entre l’objecte i el subjecte, i en concret de l’impacte que aquesta inimitable relació provoca.

En aquest punt del debat, Lúa Coderch recupera l’inici de la conversa per parlar d’un cert biaix històric pel que fa al concepte d’art contemporani, que sol generar reaccions viscerals i emocionals com les que va experimentar de les Coves al Centre Pompidou. L’art és un fenomen de vigència molt limitada en el temps, diu Coderch, i està condicionat pel moment del seu sorgiment: algunes obres d’art actuals, que col·lectivament hem consensuat com a manifestacions artístiques, fa només cent anys haurien estat ridiculitzades. Així doncs, l’artista explica que, per respondre la pregunta sobre què és l’art, s’ha de tenir un compte un cert decalatge pel que fa a la comparació entre disciplines: «L’art contemporani és ple d’experiències fallides, que no sedimenten, que desapareixen del relat històric. Però mentre que en el camp científic hi ha una tolerància molt més gran per aquest procés d’assaig i error, a l’àmbit artístic no tenim aquest marge».

Si pel que fa a la ciència solem respectar les opinions dels seus intermediaris –és a dir, els científics–, es pot dir el mateix de l’àmbit artístic? Quin ha de ser el paper dels crítics culturals en l’era de l’accessibilitat? Pol Guasch apunta que la mirada de l’expert és sempre rellevant, igual que passa en la medicina o la filosofia, sempre que sigui una de caràcter no autoritària i de vocació constructiva: «No m’agrada parlar tant d’expertesa sinó d’una ofrena de la mirada, i de com la seva constitució pot ser contraposada o juxtaposada a la mirada dels altres». En aquest sentit, diu el poeta, no hauríem d’entendre la figura de l’expert com una simple font de coneixement, sinó com «una persona que projecta la seva mirada particular» sobre un objecte, i a partir de la qual, tornant a les nocions adjacents que apuntava Martí, ens descobreix «la bellesa invisible de les coses».

La utilitat de l’art es basa en la seva condició d’experiència estètica i emocional

Josep Ramoneda

Com no podia ser d’una altra manera, el debat finalitza amb una deliberació general sobre aquella visió particular que tendeix a mesurar l’art segons la seva potencial utilitat o rendibilitat. El quòrum, evidentment, és rotund i immediat: l’art no pot pensar-se en termes socioeconòmics o productius, ja que es tracta d’una necessitat humana d’ànima qualitativa. «La utilitat de l’art es basa en la seva condició d’experiència estètica i emocional», diu Ramoneda, que destaca la impossibilitat de quantificar els beneficis intangibles de l’obra artística. Per la seva part, Guasch apunta que l’art és quelcom necessari i rellevant en la mesura que es tracta d’un «procés d’insistència» sobre el món, un que contínuament prova de descobrir els seus secrets i la seva veritat. I així, entre axiomes i reivindicacions, és com acaba la primera sessió de la trobada, posant en valor la utilitat d’allò suposadament inútil, en una espècie d’homenatge inspirat i improvisat a un dels principals defensor de les virtuts humanístiques de l’art: va per tu, Nuccio Ordine.

El cicle continua

El cicle de trobades i debats Tornar a començar conclourà el dilluns 19 de juny amb la conferència Pensament blanc, a càrrec de Lilian Thuram, exfutbolista francès i autor de l’assaig antropològic El pensamiento blanco (Libros Cúpula, 2023). Josep Ramoneda presenta i modera una exposició que furga en la construcció històrica del pensament blanc que ha dominat les societats occidentals dels últims segles, amb l’objectiu de treure a la llum l’autèntica naturalesa del racisme i proporcionar-nos les armes necessàries per entendre quin sentit guarda la discriminació racial i a qui beneficia la seva sistematització.

Us podeu inscriure a la pròxima conferència a través d’aquest enllaç.