Espero una postal

Rebre una postal sempre fa il·lusió. Malgrat la hipercomunicació a través de les xarxes socials i l’abast de la tecnologia, actualment trobar un missatge a la bústia et fa sentir especial. Hi ha una gran diferència entre els textos del WhatsApp i les postals. Enviar-ne una comporta un moment de pausa, de pensar en el destinatari, sobretot a l’hora d’escriure, perquè les postals són concebudes per ser missatges de l’àmbit privat, però no secret com les cartes, i l’espai de redacció és limitat. A més a més, el viatge de la postal fins al destinatari encara fa que l’espera sigui més inquietant. 

Els amants d’aquest sistema de missatgeria analògic podran gaudir del repertori que exposa el Museu d’Història de Catalunya a Espero una postal fins el 26 de febrer del 2023.” La mostra, comissariada per Àngels Casanovas, presenta un ampli ventall de postals procedents de col·leccions privades. 

«Espero una postal» és “una exposició per reivindicar l’ús d’aquest mitjà de comunicació i conservar-lo. Les postals poden tenir un valor documental immens.” diu Casanovas. La comissària vol mostrar la manera com els missatges perduren en el temps, independentment del suport amb què es comuniquin. L’exposició comprèn la dimensió universal dels missatges en quinze àmbits temàtics diferents.

Hem buscat postals circulades perquè el que volíem era veure el missatge que hi havia al darrere, diu Àngels Casanovas.

Un d’aquests àmbits és ‘Estimat, estimada’, destinat als missatges d’amor entre parelles promeses o casades -un tòpic de la correspondència. Un recull de postals romàntiques recullen episodis amorosos de persones que no coneixem. “Hem buscat postals circulades perquè el que volíem era veure el missatge que hi havia al darrere” explica la comissaria. “I hem trobat moltes històries!”- afegeix. L’àmbit ‘Auguri!’ celebra les efemèrides com un sant, un naixement o es feliciten els dies de Nadal.

D’altra banda, hi ha diversos àmbits de l’exposició dedicats als viatges. De fet, a ‘La postal, un «souvenir» amb moltes cares’ s’hi explica que el 1869 a Àustria es van posar en circulació unes targetes sense il·lustracions on cadascú escrivia missatges breus en obert. El franqueig era més econòmic que el de les cartes i això va fer que es convertís en un fenomen de masses, fent de la postal el souvenir per excel·lència i un objecte de col·leccionisme. 

Però l’intercanvi de cartolines amb imatges ve de més lluny. A ‘Mira’m! Com una selfie però d’encàrrec’ s’hi mostra com els nobles ja en el segle XVIII intercanviaven miniatures de retrats pintats sobre vidre o ivori a mode de carta de presentació. 

Tornem als viatges. ‘En ruta. El viatge «in progress»’ agrupa un reguitzell de postals trameses des de destinacions molt diverses. Ara bé, també hi ha tres apartats que ocupen motius d’escapades concretes, com són el turisme religiós, anar a la neu o fer el primer bany, ja sigui a la platja o en un balneari. Aquests són ‘Ens hem calçat els esquís’, ‘Hem pres el primer bany o les primeres aigües’ i ‘Sota el mantell de la Mare de Déu’.

Però els viatges no sempre són motiu d’alegria i desconnexió, ‘Soc lluny però us recordo. Emigrar’ recull experiències de desarrelament del lloc de naixement per haver hagut de deixar la llar i aterrar a un nou país. Els missatges d’aquesta part de l’exposició són d’enyorança, fotopostals de família o del negoci aixecat amb molt d’esforç. 

L’altre eix temàtic s’organitza al voltant de la mili. Fins el 2001 els homes a partir dels vint anys eren allistats, sortejats, cridats i declarats soldats. Aquest moviment de reclutes pel territori espanyol va motivar un nombre considerable de comunicacions amb les famílies, amics i parelles dels nois que, en alguns casos, no havien sortit mai del seu poble. Sota aquest paraigües s’hi inclouen ‘Històries de la mili’ i ‘Amb bon humor’, que recull les postals més còmiques generades a partir dels anys 50 que expliquen les experiències gracioses durant el servei militar obligatori.

L’exposició ‘Espero una postal’ també dedica un espai a les guerres per les quals es preparaven aquests joves, tant durant la Primera Guerra Mundial com a la Guerra Civil Espanyola, queda plasmat a ‘Des del front i la rereguarda’. Aquest títol aglutina des de postals propagandístiques per tal de manipular, intoxicar i animar els combatents, les seves famílies i l’opinió pública, fins a les imatges difoses pels líders i institucions dels diferents bàndols enfrontats. 

Per últim, hi ha tres casos especials que no guarden relació: ‘Benvolgut client. Distingit senyor’ on es pot apreciar l’ús puntual que les empreses feien de les postals personalitzant aquest servei per enviar breus comunicats als clients; ‘No t’amoïnis. Però de vendre res de res’, que està dedicat a la correspondència de Pau Maria Turull amb el seu oncle amb qui compartien un negoci de llana. Les postals les envia Turull des de París, Londres o Biarritz, sempre amb el mateix missatge: “encara no he venut un quilo però m’hi estic dedicant”. Per últim, ‘De la postal al WhatsApp’ que reflexiona sobre el paper de les postals en un món on les xarxes socials han canviat la nostra manera de relacionar-nos. 

La mostra culmina amb un espai lúdic on els visitants poden escriure una postal per la persona que desitgin. El museu ha produït tot un seguit de postals de diferents temàtiques per a l’ocasió juntament amb una bústia que permet fer arribar el missatge.

Les innovacions tecnològiques han facilitat els processos de comunicació, és per això que la funció comunicativa de les postals ha evolucionat. L’emissor selecciona amb cura la postal que creu que més agradarà al destinatari, escriu una dedicatòria al revers i posa un segell. Aquest esforç ha convertit l’enviament de postals en un acte d’amor honest.