Els premis com a símptoma

Intueixo que la cultura catalana té un problema.

Quin començament més erroni: si la cultura catalana només tingués un problema viuríem en un paradís. En tenim massa de problemes, uns que venen de fora i uns altres que són ben indígenes, ens els fem nosaltres i persistim en la seva existència i perdurabilitat. Per tant, torno a començar.

Intueixo que la devoció que la cultura catalana mostra pels premis és un símptoma de la seva debilitat, un dels molts i variats símptomes que ens aflaqueixen encara que, de vegades, no en siguem conscients.

Aquest començament va més bé. Continuo.

En els dietaris de Jean Cocteau es recull una frase que, segons que sembla, va pronunciar Erik Satie: “La qüestió no és rebutjar la Legió d’Honor. Abans cal encara no merèixer-la”. La vaig fer servir fa uns anys quan, pobre de mi, vaig rebre un premi, el Premi GAC de la crítica d’art. Per tant, sóc pecador i ara, contradictori i antipàtic, carregaré una mica en contra dels premis malgrat que em van atorgar aquest i me n’ha caigut algun altre per les meves recerques universitàries. Quan em van atorgar aquell premi, l’any 2015, vaig fer servir la cita de Satie, via Cocteau, perquè em preguntava si havia d’acceptar aquell premi. I, per fer-m’ho venir bé, vaig dir que l’acceptava perquè es tractava d’un premi que atorgava un jurat format per membres del meu gremi, el de les arts visuals.

Com va dir Erik Satie: “La qüestió no és rebutjar la Legió d’Honor. Abans cal encara no merèixer-la”.

Volia dir aleshores, i encara ho penso ara, que no era un premi on les institucions polítiques hi tinguessin res a veure. (Ben al contrari, al conseller de cultura d’aleshores no li va agradar que me’l concedissin, i en la seva presència). Tampoc no era un premi remunerat, més aviat et costava diners, perquè et donen una rèplica d’una escultura de Joaquim Torres-Garcia que pesa  tant que has d’agafar un taxi per tornar a casa. Era —i ho és encara— un premi d’aquells que, a la llum dels membres del jurat, premien una trajectòria. I jo, dèbil com sóc, el vaig acceptar i tinc l’escultura pesada allà, en una lleixa, com un recordatori d’un dia tens, però bonic.

Havent fet constar en acta alguna de les meves múltiples contradiccions, voldria explicar la intuïció de què parlo: som un sistema cultural on  es valora molt el trofeu, el premi. I això és dolent? Diria que aquesta proliferació de la poètica dels premis, més que  mostrar la solidesa de la cultura catalana, n’evidencia les seves debilitats. Justament perquè els fastos i la premiabilitat és una manera d’ocultar la situació convulsa i precària de la majoria de tots els seus sectors.

En l’àmbit literari, aquest 2022 ja s’han convocat 190 premis en llengua catalana en tots els països catalans, segons la pàgina del departament de cultura de la Generalitat. N’hi ha de grossos, els que tenen bona dotació econòmica i que publicaran les editorials suportades per grans empreses, aquelles que, independentment del valor literari (o no) de les obres premiades, munten unes estratègies comercials on el llibre passa a ser una mercaderia, no un producte cultural (encara que no ho pugui deixar de ser). I amb el suport d’aquestes tàctiques comercials fan que els seus llibres, tantes vegades d’autors mediàtics, siguin gairebé sempre els més venuts. Després hi ha els premis amb cap dotació econòmica, però que prometen la publicació en editorials petites i que tindran una difusió relativa o escassa o, fins i tot, nul·la. I després hi ha aquells premis, sobretot de caire local, que acaben sent (ja em perdonareu) com els premis de pintura ràpida, una rèmora del passat on la literatura, com la pintura, sembla que no hagin passat del segle XIX.

En el camp del cinema, torno a demanar perdó, els Premis Gaudí són una broma.

En el camp del cinema, torno a demanar perdó, els Premis Gaudí són una broma. Els premis cinematogràfics i tot l’entramat que suposen van néixer per a recolzar i empènyer productes comercials o —i això és rellevant—, en els casos dels festivals de Berlín, Venècia o Cannes, justament el contrari, donar impuls a pel·lícules que sense aquell recolzament potser ni entrarien en els circuits de distribució més importants. Però tot s’ha anat ensorrant: copiar els premis nord-americans és una rucada i una inutilitat: els Òscars de Hollywood encara es mantenen perquè la indústria nord-americana (encara que, ara, el capital que allà es concentra prové de fortunes d’arreu del món) és prou forta per a sostenir l’envelat. Però indústries raquítiques com l’espanyola o —infinitament més— la catalana, que a penes poden subsistir i no saben ni definir quins són els seus signes d’identitat culturals, seria millor que esborressin això de l’acadèmia i dels premis que s’hi concedeixen. Seria millor concentrar-se en  aquelles produccions meravelloses que es poden fer amb menys diners que el que costa una gala dels Gaudí.

Però on la cosa dels premis acaba sent un signe de feblesa és en la seva utilització política. Només cal veure el llistat de premis nacionals de cultura, que depenen de la Generalitat; o els premis Ciutat de Barcelona, que atorga l’ajuntament de la capital; per comprovar que la majoria de premis es concedeixen en funció d’afinitats polítiques. No sempre és així, però no cal ser molt eixerit per corroborar que des que Ada Colau i els seus socis són  al capdavant de l’ajuntament els premiats són uns que abans no els haguessin rebut, i viceversa. Ho fan de manera il·legal? És clar que no: es trien uns jurats que ja són de la corda partidista o amical i els resultats seran aproximativament els desitjats. Ei, que això s’ho va inventar Jordi Pujol, i ell va ser el primer en posar-ho en pràctica. La llàstima és que, després, tothom s’aculli a la cosa aquesta tan sectària.

Com sectaris són els Premis Nacionals de cultura que atorga el CoNCA: perquè la mateixa composició d’aquesta institució està triada en funció dels interessos i els barems dels partits que remenen els guisats. I, aleshores, torna a repetir-se el biaix de què parlo. I és que el CoNCA originari, abans que Mascarell se’l carregués i el convertís en un òrgan de govern duplicat, havia de concedir els premis sense les intervencions funcionarials i partidistes. Que aleshores els premis també haguessin estat discutibles ja ho sé, però almenys haguéssim pogut provar una altra cosa.

I a Catalunya? Que no s’han donat condicions suficients de conflicte, de precarietat i d’ignomínia per refusar creus de Sant Jordi i premis nacionals?

Un darrer apunt: recordeu que el 2014 Jordi Savall i Colita van renunciar als respectius premis nacional de cultura atorgats pel ministeri espanyol? Ho van fer i, per tant, va renunciar a una dotació de trenta mil euros per assenyalar les seves discrepàncies amb el ministre Wert. Ho vaig aplaudir aleshores i ho aplaudeixo ara. Abans que ells també ho van fer que jo recordi, i amb Wert de ministre, Jan (el creador de Súper-López) o Javier Marias (que sempre havia dit que no acceptaria premis institucionals). O el compositor català Josep Soler, que el 2013 mateix va retornar la medalla d’or al mèrit en belles arts.

Hi ha més casos: el 2015, tres artistes (Caterina Almirall, Miquel García i Antònia del Río) van fer un llibre d’artista, que es titula Los rechazados, on recuperaven molts casos, més dels que ens pensem, de gent que no havien acceptat les distincions que se’ls concedien. I en tot això hi ha una cosa que m’amoïna: per què mentre Wert va ser ministre hi va haver aquesta resposta per part d’alguns creadors i, en canvi, quan hi ha hagut ministres socialistes això no s’ha donat? No serà perquè les polítiques culturals socialistes (o la fesomia dels seus propis ministres, amb algunes excepcions) siguin massa diferents de les de la dreta espanyola. Les institucions ministerials fomenten la banalitat cultural, la defensa del sistema desigual on vivim, però no paren d’haver-hi escriptors i artistes que representen Espanya en certàmens internacionals (la Biennal de Venècia sense anar més lluny) i que no tenen cap problema en què ells i la seva obra s’associïn.

I a Catalunya? Que no s’han donat condicions suficients de conflicte, de precarietat i d’ignomínia (només cal que repasseu la llista de conselleres i consellers de cultura per a fer memòria; o les renúncies dels Comuns en el camp de la cultura) per a refusar creus de Sant Jordi, premis nacionals, premis municipals i tot tipus de premi que, a la curta, significa que has de callar la boca, si és que algun dia l’havies obert per a queixar-te.

Si per ventura (cosa improbable) algun dia m’atorguen algun d’aquests premis no sé què faré. Però si l’acabés acceptant perquè el meu registre d’autoestima es trobés en aquells moments per les clavegueres, deixo aquest article aquí penjat perquè me’l pugueu refregar per la cara.