Ella, l’Heliogàbal entra al museu

Al North Hertfordshire Museum de Hitchin ha entrat (la) Heliogàbal, ens informava The Daily Telegraph fa unes setmanes. En la política d’inclusió i actualització de relats del museu, als textos de la col·lecció, després de consultar-ho amb l’associació LGTBI de la ciutat, van canviar els pronoms per referir-se a Heliogàbal com a “ella”. Als textos clàssics s’explica que l’emperador(a) es va autodeterminar explícitament com a dona. El cronista romà Cassius Dio va escriure que Heliogàbal s’autoanomenava “esposa, mestressa i reina” i que va prometre la meitat de l’imperi romà a aquell metge que fos capaç de donar-li genitals femenins.

Fa dies que penso en el famós tema de l’ús del llenguatge inclusiu als museus i aquesta notícia m’ha fet pensar que el llenguatge utilitzat a les museografies dels nostres museus és sexista i no hi ha cap indici de voler canviar-ho. L’ús del llenguatge d’una manera o d’una altra és polític i el masculí genèric invisibilitza i s’oblida de la majoria de la població, les dones. El llenguatge és patriarcal i opressor.

El 2015 es va aprovar la llei d’igualtat efectiva de dones i homes a Catalunya. A l’article 3 es proposa de fer un ús no sexista ni estereotipat del llenguatge per part dels poders públics, que eviti l’expressió de concepcions sexistes de la realitat i els usos androcèntrics i amb estereotips de gènere, promovent un llenguatge respectuós amb les dones, amb les minories i amb totes les persones en general en l’atenció personal i en tota la documentació escrita, gràfica i audiovisual.

Ve de lluny, doncs, aquesta necessitat de buscar fórmules per aplicar el llenguatge inclusiu i el llenguatge no binari. Aquests últims anys s’han anat succeint, per part de les administracions públiques, tota una sèrie de guies i recomanacions per fer-ho efectiu. L’objecció que el llenguatge inclusiu no és prou sintètic està superada. Tenim, per sort, molts recursos per evitar carregar els textos, sense ser excloents.

Parlem d’aplicar la coeducació a les institucions educatives, d’incentivar una política d’igualtat de gènere des del punt de vista organitzatiu. I no ho fem. Ningú s’ho creu.

En els nostres equipaments museístics ens trobem el mateix. Malauradament, les exposicions permanents dels museus i els centres patrimonials estan escrites en masculí genèric. Quan t’hi passeges i llegeixes els textos que acompanyen les museografies es parla de l’home prehistòric, dels ibers, dels romans, dels grecs, dels fenicis, dels vikings, dels artistes, etc., per referir-se al col·lectiu social. I el nostre imaginari de la prehistòria ens presenta un home desgrenyat i enfadat amb una llança; un home amb casc, llança, armadura i un cavall, en el cas del món iber o romà; o un home pintant representant a totes les persones artistes. I també ens ho confirma Google, que ens deriva a imatges estereotipades en les quals el món femení pràcticament no existeix. Proveu de posar l’home prehistòric al cercador, és un festival de senyors!. Com quedem? L’home prehistòric representa a la humanitat, sí o no? Quin embolic!

Si donem per bo que moltes museografies dels nostres museus són d’abans de 2015 i que els recursos per poder canviar-les són escassos, què passa quan es programen exposicions temporals o activitats diverses? Potser seria el moment de reformular aquestes i altres qüestions relacionades amb l’aplicació de la perspectiva feminista, però queda palès que no hi ha intenció de canvi i el fantasma androcèntric ens continua perseguint en el nostre imaginari implícit, transmetent valors que perpetuen les normes socials patriarcals. I així seguim, el llenguatge sexista com a forma de violència simbòlica que invisibilitza i exclou les dones de manera constant, també als museus i al patrimoni. I si els textos van acompanyats d’imatges, on la representació dels homes guanya per golejada als museus, com ens diuen molts estudis que s’han fet des de l’Acadèmia, quin despropòsit!

Sap greu com ens desentenem de la normativa o dels plans estratègics que s’impulsen de les institucions, on aquestes qüestions en són importants. Parlem d’aplicar la coeducació a les institucions educatives, d’incentivar una política d’igualtat de gènere des del punt de vista organitzatiu, de programació de continguts i de llenguatge inclusiu en tots els elements d’interpretació i comunicació del patrimoni, i no ho fem. Ningú s’ho creu.

Ja tenim eines i estratègies; estudis i guies que ens poden ajudar a canviar aquesta situació des de les arrels. Costa tant expressar-nos de manera igualitària i així ajudar a fer més just el món perquè totes les persones ens sentim representades i cuidades?

Ah, l’imperi romà…, quantes vegades hi penseu al dia?