El Grand Tour. De Rupit a Puigderajols

Quan ens acostem a Puigderajols sento olor de fum.

-Això marxa, anem bé! –penso-. L’arròs ja deu coure!

El mas es troba en una petita vall molt tancada a la capçalera del pantà de Susqueda. La seva ruta de comunicació natural era avall cap a la vila, i ara que l’aigua barra el pas, anar-hi és més complicat. S’hi arriba per dalt. Has de fer una pista molt tortuosa, no apta per a cotxes, que parteix de Rupit. El lloc és emboscat, feréstec, aïllat. En alguns trams del camí, el pendent és tan fort, que sempre trobes pedres acabades de caure de més amunt.

Una de les meravelles d’aquest mas és la font de la façana: un doll d’aigua abundós que raja al costat de la porta. Quin gust trobar, encara, en algun lloc, encara que sigui en un lloc tan remot, un doll d’aigua regalada i fresca! Aigua bona. Aigua corrent.

L’arròs K-100 té algunes característiques imprescindibles. És un arròs de terra endins, o sigui sense peix, i sempre és fet amb productes de temporada. Quan hi ha bolets hi trobaràs bolets; quan hi ha espàrrecs hi trobaràs espàrrecs; avui: pebrots, tomàquet, ceba, porros, alls, i qualsevol altre producte que hagi trobat a mà. I de carn hi sol posar conill, pollastre, i porc. Fins aquí és un arròs normal, però el que el fa tan especial, diferent de tots els altres, és l’aroma de fum; un aroma intens, potent, que és la seva característica principal. Com ho fa, en K-100, per aconseguir aquesta densitat en el gust? L’arròs K-100 no es pot confondre amb cap més arròs. Encara que t’emboliquessis el cap amb un drap negre per no veure-hi, en tastar-lo, diries:

-Sí, ho és! És l’autèntic arròs K-100! Deixem-nos estar de collonades i anem per feina!

El secret és la cuina; un foc a terra amb poc tiratge que fa de la cuina una sauna de fum. És aquí el secret: la densitat de fum que hi ha a la cuina al llarg de la cocció. Entro a la cuina a saludar-lo. Hi ha una base sòlida de brasa que va alimentant, sobre la marxa, amb branquillons de bruc. Avui el bruc és moll i això fa que el fum es multipliqui per quatre. Com que hi ha previsió que serem molts, en K-100 ha buscat un ajudant expert, en Pep Aliguer; els mig veig, a estones, com bufen com bufen perquè els brucs s’encenguin; de genollons pel terra a ran del foc, en posicions inversemblants, fan torns per bufar. Avui tindrem un arròs molt treballat.

Em presenten el President.

-El President? –dic jo.

Es veu que sí, que hi una mena d’associació relacionada amb la migdiada i ell la presideix.

-I tant, i tant, aquí precisament hem fet algunes activitats…, vull dir algunes migdiades.

Entre els presents n’hi ha uns quants que assenteixen amb el cap. Després em diu que avui farà una conferència.

-Vaja –dic jo-. Ningú no m’ho havia dit.

-Rebo certes pressions, no sé si m’entens –em diu abaixant el to de la veu-; quan s’ha de fer, s’ha de fer.

Després l’arròs a taula: imponent. Hi ha aplaudiments i brindis. I després el concert.

Com que el fem a dins, a mitja llum, en una sala del mas, i hi ha matalassos i coixins per totes bandes, hi ha una majoria de nosaltres que ens estirem i deixem fer. La situació, l’ambient, és de molta calma i abandó.

Els poemes d’en K-100, que solen ser tràgics, avui ho semblen menys. L’acompanyen en Lluís Planas a la guitarra, i la bateria d’en Gerard Torrent. Són músics bregats en multitud de recitals, i en els despropòsits dels poetes a qui acompanyen; músics amb experiència. Ah, la malenconia i els contratemps de la vida, i tantes coses que no surten com voldríem…, amb ritme, que avui la cosa va d’això, un ritme lent de blues, i de blues sobre més blues. Tot plegat va prenent un to d’ensopiment dolç, molt dolç…, de migdiada col·lectiva i irreversible, i en certa manera ho és, perquè quan en Chistopher Williams treu el contrabaix i fa el seu solo, no sóc només jo qui ho prenc per un somni imaginat: és espectral, és d’allò més estrany, aquell instrument enorme, aquells sons impossibles…, sí un somni, un somni d’allò més sorprenent; i també, deixeu-m’ho dir: una passada

I en Biel, avui no pas com l’altre dia a l’ermita, amb el seu dinamisme àcid de sempre, ens desperta a tots amb un poema provocatiu i molt ateu d’en Pessoa.

Després a fora, topo amb el President.

-No has fet la conferència -li dic.

-M’he adormit. T’ho pots creure? Estava tan a gust!