De què riu Núria Güell?

A Núria Güell se li escapa el riure: s’ha donat de baixa d’autònoms i ara és una religiosa de la congregació de Sant Josep. La diferència de la quota mensual és una broma que convida a fer la croqueta histèricament durant hores. Al començament, els periodistes reunits a la Fabra i Coats, molts dels quals autònoms, això encara no ho sabem. Güell ens està guiant i només podem intuir que darrere el seu posat violentament trapella, l’artista té preparada una bomba de les seves. Com xaiets militants, la seguim travessant les sales mentre pensem en les paraules justes que farem servir per traduir el que veiem i contribuir al desvetllament de les masses. El clímax arriba amb l’última peça de l’exposició: penjant del sostre de la sala, una reproducció augmentada del document del SEPE que certifica que l’artista ara és monja. Magnificats, el llenguatge, els requadres i la numeració de l’Agència Tributària semblen una pintura infantil inquietant. L’artista somriu triomfal i ens explica que des d’ara mateix pot demanar atur i baixa per malaltia. Tens raó, Núria: lol.

Tot ordre es vol pur, que es podrà visitar al Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani fins al 9 de gener de 2022, és aquesta astracanada i unes quantes més. Per començar, el mateix format: a Güell li van encarregar una exposició retrospectiva… i l’ha fet sense exhibir cap de les seves peces anteriors. Això no vol dir que la mostra no satisfaci la petició, revisitant el que l’artista ha anat fent al llarg dels anys. Que és trolejar el poder i museïtzar la trolejada. Dos exemples: a Apátrida por voluntad propia (2015-2016), Güell va documentar el seu intent sense èxit de renunciar a la nacionalitat espanyola, i a El síndrome de Sherwood (2013), l’artista va projectar una exposició en què analitzava el paper de la policia en democràcia a partir del projecte de final de màster de David Piqué, comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, que recollia els mètodes i teories amb què els antiavalots pretenen combatre les protestes antisistema, i que va ser finalment censurada. Diguem que no éren tàctiques pensades per servir i protegir.

Els sermons de les indústries culturals i els de l’Església catòlica estan fets de la mateixa goma elàstica que absorbeix totes les contradiccions.

Igual que altres moments estel·lars de la trajectòria de Güell, aquestes dues peces són a la retrospectiva sense ser-hi literalment. Al primer acte de la visita (Al principi fou el Verb), d’entrada, no hi ha obres: simplement un mural ple de fragments dels “statements” de tots els museus i agents culturals públics amb què Güell ha treballat, a través dels quals el lector hauria de percebre la repetició de discursos memoritzats i l’abús de certes paraules fetitxe. Al segon episodi del recorregut (Retrospectiva en tercera persona), sí que hi ha objectes i imatges penjades a la paret: Güell ha invitat artistes que s’estima perquè reinterpretin cinc obres seves donant cinc obres noves com a resultat. La meva preferida és Matèria divina per Rosa Casado i Mike Brookes, que, partint de l’obra de Güell Una película de Dios (2018), han triat una representació del segle XVII de santa Àgata que apareixia a l’acció de Güell i han demanat al pintor Pere Llobera que la reprodueixi fidel a la tècnica tradicional. El gir? A part que Llobera vindrà a l’expo a treballar en públic (cada dijous a la tarda), al clatell del pintor hi haurà una paret amb fotografies i textos que mostren les històries d’explotació humana, animal i vegetal que hi ha darrere cada material pictòric, des de la cola de conill fins a la trementina. Com juxtaposar un banquet de luxe amb un documental animalista. Finalment, al tercer acte (La banalitat del bé), hi ha vídeo: el portfolio i el CV de Güell són damunt la taula d’uns quants capellans i una monja Youtuber amb què l’artista va entrevistar-se a la recerca de redempció per una trajectòria inequívocament pecaminosa, i en unes pantalles escampades per la sala podem veure i escoltar les converses enregistrades amb càmera oculta.

Igual com passa amb els museus, repassant Güell també apareixen temes recurrents i paraules fetitxe. La més repetida al fulletó és “poder”, i podem entendre la carrera de l’artista com un exercici per descobrir què designa aquest mot gràcies al mètode de fer el gamberro allà on se’l troba. La conclusió és necessàriament ambivalent: el poder crea asimetries, però també crea subjecte: mentre les relacions humanes estiguin travessades pel poder, tindrem la sensació que falla alguna cosa, però l’home sembla impossible de satisfer, una màquina de desitjar que necessita el poder com a combustible. Mancada d’un pla per reprogramar utòpicament la condició humana, Güell centra els seus esforços a bastir un espai per contemplar les inèrcies més flagrants, a veure si la lucidesa artística es converteix en lucidesa política. Però no espereu trobar els pamflets de sempre: l’art de Núria Güell és un exemple del que Anna Watkins ha anomenat “resistència parasitària“, que és aquella que, en comptes d’aspirar a l’oposició frontal, treballa dins de les relacions desiguals entre el sistema-hoste, “la part dominant que dona el mínim per semblar generosa”, i l’artista-paràsit, “la part dependent que pren el mínim per sortir-se’n”. Contra la mala fama del mot, la biologia ens ensenya que és millor ser paràsit heterònom, però viu, que presa devorada. L’artista-paràsit ni pot ni aspira a capgirar l’ordre de les coses, i per això no ens tortura amb la pallissa d’un Gran Relat. L’objectiu és sobreviure, anar xuclant sang a còpia de preguntes incòmodes, i a veure què passa.

L’artista riu perquè s’escapoleix, sabedora que ni tota la xerrameca del circ cultural és capaç de fagocitar la seva crítica sense que tremoli alguna cosa.

L’alternativa són proclames moralistes. Repassant els interrogants que al llarg dels anys ha plantejat a burocràcies, nacions i religions, Güell vol dirigir les forces de la seva retrospectiva contra el puritanisme que, segons ella, està tornant de manera preocupant en tots els àmbits de la societat. Com bé ens mostra l’exposició, aquesta beateria opera en tots els extrems de l’espectre: al principi del viatge, la veiem en les institucions culturals suposadament esquerranoses, amb missatges estratègicament ambigus, aparença d’obertura radical que fa llufa quan es posa veritablement a prova, i un rol central en l’explotació de la mateixa passió artística que diuen defensar. Al final de la visita, aquest mateix moralisme l’escoltem de la boca de religiosos que, davant l’obra de Güell, pertot hi veuen la voluntat de Déu. Els sermons de les indústries culturals i els de l’Església catòlica estan fets de la mateixa goma elàstica que absorbeix totes les contradiccions amb un “si en realitat, tu i jo estem dient el mateix”. La flaire familiar del capitalisme que capitalitza l’anticapitalisme. És per això que a la ferida del real només la poden infligir les arestes punxegudes del document del SEPE, la diferència econòmica concreta que roman quan els discursos ja no volen dir res.

El museu riu perquè aconsegueix exhibir una artista contestatària penjada com un trofeu en les seves institucionalíssimes parets. L’artista riu perquè s’escapoleix, sabedora que ni tota la xerrameca del circ cultural és capaç de fagocitar la seva crítica sense que tremoli alguna cosa. I nosaltres no sabem si som hoste, presa o paràsit, però també riem perquè les obres toquen fondo amb molta gràcia.