Vers una arquitectura instagramejable

El llibre publicat per Le Corbusier fa gaire bé un segle, Vers une architecture, 1923, a partir dels reculls dels seus propis articles a la revista L’Esprit Nouveau que ell mateix havia fundat amb Amadée Ozenfant és un dels pals de paller teòrics sobre els quals es fonamenta el moviment modern arquitectònic. Le Corbusier fa un compendi eclèctic entre classicisme i noves tecnologies on associa, per exemple, temples grecs amb el disseny de cotxes. Le Corbu, com se l’anomena amicalment a les Escoles d’Arquitectura, és un dels personatges més fascinants i polièdrics de la primera meitat del segle XX i una de les figures creatives que va saber interpretar millor el viratge del món artístic en els seus temps. Pintor de dia, arquitecte a la tarda i escriptor esporàdic, va conjugar com ningú (amb el permís d’Oscar Tusquets) totes les arestes del seu ofici per exportar una imatge totèmica de si mateix, que li va permetre treballar arreu del món per a països amb polítiques i règims totalment antagònics.

Em pregunto què hauria estat de Le Corbusier en l’actualitat, tenint a l’abast com tindria tots els mitjans de difusió i d’autopropaganda existents i en connivència amb la resta de l’Star system arquitectònic. En aquest aspecte, ja hem pogut observar el compte privat d’Instagram de personalitats com la de Norman Foster, dibuixant en un inflable a la piscina, o pel·lícules auto-realitzades com la de Rem Koolhaas, REM, 2016, que en no tractar-se d’una paròdia, produeix autèntica vergonya aliena.

No obstant, en lloc de fixar-se en l’afectació que han tingut les xarxes respecte als professionals de l’arquitectura, cal fer-ho sobre el contingut propi dels projectes arquitectònics en l’actualitat. És evident, per exemple, que l’obra de Le Corbusier arrenca de les avantguardes artístiques i desemboca en un nou racionalisme internacional amb el concepte de modernitat com a punta de llança. És fàcil imaginar que, en aquells temps, la difusió d’imatges i de noves estètiques no tenia res a veure amb la immediatesa d’avui en dia, però sí que és lícit pensar que aquestes dificultats feien més uniforme el model que s’acabava exportant. En aquest sentit, la història de l’arquitectura avançava en bloc, amb les variacions òbvies en funció de la cultura i la latitud, però amb uns preceptes contemporanis homogenis. Ara mateix, en canvi, vivim immersos el la cultura del collage, tal com apuntava recentment l’editor Moisés Puente al seu llibre Cháchara y otras historias de arquitectura.

Fa anys que el món de l’arquitectura es debat per acabar de discernir si la pràctica de la crítica està definitivament morta o si només està agonitzant. La democratització dels canals mediàtics presents a internet ha desdibuixat les bases estilístiques que definien les línies editorials de les principals revistes i publicacions sobre arquitectura i que es constituïen com a referents i models a imitar. En aquest cas, el crític podia intuir amb facilitat els punts d’inflexió, de canvi de tendència i les influències dels nous corrents disciplinaris. Avui, en canvi, vivim en una constant metralla d’imatges sense filtrar que generen un magma referencial indesxifrable. No hi ha un consens crític perquè no hi ha un focus capaç d’enquadrar tot el que sura a les xarxes. L’arquitectura, prenent la terminologia de Bauman i la seva contradicció física, és més líquida que mai. Entre la irrupció de la fotografia (d’això ja fa molts anys i Barthes ja ho va teoritzar magistralment), el perfeccionament de les imatges virtuals (renders) i la seva propagació per xarxes de ràpid consum es fa impossible definir un criteri uniforme i ben fonamentat capaç de classificar o esquematitzar per on conflueixen els nous projectes. Estem davant d’una reducció i simplificació en múltiples aspectes de l’arquitectura. Els dos més simptomàtics: l’espaial, de les tres a les dues dimensions; i la textual, on s’ha perdut tota la narrativa que indestriablement acompanya una obra arquitectònica. La tirania de l’scroll i el like ha simplificat (com diria precisament Le Corbusier) “el joc savi, correcte i magnífic dels volums sota la llum” en imatges suggestives i estètiques: escenaris bonics. Òbviament, aquest fet desmereix la complexitat que rau en qualsevol projecte arquitectònic i el desarticula per complet per desplegar tota la càrrega intel·lectual que hi té implícita per se.

L’arquitectura, especialment arran de la crisi de 2008, ha perdut en gran part el seu component constructiu. La construcció està estretament lligada a l’economia, l’únic factor que possibilita culminar un projecte. Aquesta mancança d’oportunitats per dur a terme obres reals ha motivat la proliferació de tot tipus d’imatges: renders, fotomuntatges i fotografies d’absolutament tots els detalls d’un projecte construït per molt mínim i simple que sigui. Davant de l’escassetat de camp per córrer, els despatxos joves no tenen més remei que publicitar fins a la sacietat qualsevol bri de talent que hagin pogut mostrar de cara a captar la clientela. Aquesta observació la sintetitzava d’una forma molt lúcida en una entrevista a Núvol l’arquitecte Emili Donato: “Avui els joves no tenen ocasió de fer aquest tipus de projectes. Hi ha una producció molt escassa des de l’any 2007, molts despatxos han tancat. La Generalitat fa pocs concursos. En habitatge, Ada Colau, que havia de fer més coses, no ha pogut. Aquesta generació jove fa obres de qualitat. Utilitza materials i uns mecanismes formals, uns acabats de vegades originals però una mica epidèrmics, com de grafisme. No amb aquella potència amb gestos i ritmes de mida que ens podíem permetre fa uns anys”.

Cal remarcar especialment el concepte epidèrmic i grafisme, atès que tal i com introdueix Donato, la pretensió d’aquestes noves estratègies projectuals se centra en captar l’atenció visual immediata. Això vol dir fer aturar l’scroll d’aquell que mira desinteressadament l’Instagram. Aquests incursió de recursos gràfics dins del llenguatge arquitectònic són com una bengala reclamant socors entre la multitud. El problema es presenta un cop aconseguida la captatio: hom grataen el projecte i resulta que no hi ha res més enllà de la superfície. Aquesta és la xacra real de la cultura de la imatge instagramejable.

L’afany per obtenir unes bones imatges confon l’objectiu primordial de fer un bon projecte en si mateix. En arquitectura, ha esdevingut més important el com es ven que el què es ven. Només cal observar les imatges que farceixen els concursos d’arquitectura i que sovint disten anys llums de la resolució material final que pot arribar a assolir el projecte un cop construït. No cal que sigui versemblant, ni factible, cal que l’ull s’enamori com quan tria una postal a l’estiu o un quadre per al menjador de casa seva. En conseqüència, no tindria sentit intentar reescriure un Vers une architecture actualitzat, ja que perdria vigència en el moment mateix de producció del text. Resultaria més acurat i eloqüent fer l’exercici d’introduir #lecorbusier a Instagram, perdre’s per la matriu inacabable d’imatges quadrades amb filtres de llum impossible i endinsar-se sense prejudicis cap a una arquitectura del collage de l’algoritme.